De pares menestrals, exercí de fuster, que era l’ofici patern, i de gravador. De molt jove participà en companyies teatrals d’afeccionats, i el 1811 ingressà com a actor còmic al Teatre de la Santa Creu. Lluità a la guerra del Francès (1811). A Barcelona redactà nombrosos manifestos, proclames i himnes patròtics contra Josep Bonaparte. Acabada aquesta guerra, es donà a conèixer per una abundant producció poètica, entre la qual destaquen dos llargs poemes satírics, el Sermó de les modes i el Sermó de les murmuracions , que tingueren nombroses reedicions. A partir del 1821 es mostrà un entusiasta defensor de la causa constitucional; amb l’estrena de Mossèn Anton a les muntanyes del Montseny inicià una sèrie de comèdies que escenifiquen fets bèl·lics d’actualitat i en les quals ridiculitza i blasma els absolutistes, tot explotant, com a actor, la seva figura rabassuda. Seguiren, en la línia d’aquella, La fugida de la Regència de la Seu d’Urgell i desgràcies del Pare Llibori, Numància de Catalunya i lliure poble de Porrera, El Trapense, Derrota de Mossèn Anton, etc. Conreà també el sainet costumista, com El Sarau de la Patacada, o Joan i Eulàlia. Arran de la seva militància política, fou empresonat diverses vegades a la Ciutadella de Barcelona. A partir del 1824, amb la victòria dels absolutistes, hagué de fugir, i sembla que viatjà amb companyies de teatre itinerants. El 1830 tornava a ésser a Barcelona, però fins la fi del 1832, proclamada l’amnistia de Maria Cristina, no actuà públicament. Es reincorporà, llavors, a la companyia del Teatre de la Santa Creu, i hi estrenà obres d’encàrrec, principalment en castellà, com Don Quijote y Sancho Panza en el castillo de los duques (1833), i d’altres de caire polític, catalanes o bilingües, en les quals narra episodis de la repressió absolutista: El expatriado en su patria (1833), La calúmnia descoberta o en Batista i la Carmeta (1833), i La Unión o la tía Secallona en las fiestas de Barcelona (1833). En esclatar la primera guerra Carlina tornà a la fórmula del teatre satíric i narratiu de fets bèl·lics, amb La defensa de Torà (1835), L’hermano Bunyol (1835), El senyor Pere Butllofa en Sant Llorenç dels Piteus (1836), entre moltes altres, alhora que es reposava el seu repertori del Trienni Constitucional. Conegué una gran popularitat i la seva efígie fou incorporada al museu de cera (1833). El 1836 embarcà cap a Amèrica i actuà a Puerto Rico, Caracas, Curaçao, Santiago de Cuba, i Jamaica. El 1838 embarcà a Cartagena, a bord de La Afortunada , que encallà, i ell i la seva muller moriren de set. Pòstumament, les seves Obres poètiques , molt incompletes, foren editades en dos volums a Barcelona el 1855. La resta de la família de Josep Robrenyo s’establí a Cuba. Els seus tres fills Josep Ignasi, Francesc i Daniel continuaren a la companyia i estrenaren, el 1840, a Santiago, una obra del seu pare.
Retrat de Josep Robrenyo i Tort publicat a “La Piula”
© Fototeca.cat
Actor, comediògraf i poeta.