Vida i obra
Feu estudis de lletres i després de dret, que abandonà per dedicar-se al periodisme i a la política, en les files del republicanisme federal. Actiu catalanista des de molt jove, inicià la seva trajectòria com a periodista dins el moviment de la Renaixença, i es vinculà sobretot a les iniciatives de Francesc Pelai Briz: fou redactor dels primers anys del Calendari Català (1867 i 1868) i secretari de redacció de la primera època de Lo Gai Saber (1868-69), en què, a més, feu col·laboracions literàries remarcables (hi traduí Lo cíclop d’Eurípides i Calendau de Mistral). També col·laborà, entre molts altres periòdics, a la revista La Renaixença, amb obres de creació i comentaris crítics, i presidí (1872) La Jove Catalunya. Ací i en nombrosos articles propugnà, a fi de popularitzar la literatura catalana, la modernització dels Jocs Florals de Barcelona, en els quals guanyà dos accèssits i en fou secretari (1875) i mantenidor (1869, 1876 i 1921). Assidu participant a les tertúlies de la rebotiga de Frederic Soler, defensà l’ús del “català que ara es parla” per a aconseguir una major popularització de la literatura catalana.
Amb la Revolució de Setembre fundà les publicacions d’ideari republicà Lo Cop (1868), Les Barres Catalanes (1869) i Lo Ponton (1870), i se centrà cada vegada més en el periodisme polític de caràcter satíric, en el qual assolí gran popularitat en publicacions com La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, que dirigí entre el 1871 i el 1908 i entre el 1879 i el 1907, respectivament. Hi popularitzà els pseudònims P.K. i P. de l’O i compartí el de Rata Sàvia amb altres redactors. Hi escriví articles polítics —satírics i seriosos—, de crítica literària i de costums i versos humorístics. El 1908 fundà La Campana Catalana, de la qual aparegueren, però, pocs números.
Durant la Restauració, feu costat al possibilisme de Castelar i a la fi del segle passà a la Unió Republicana. Fou un dels principals introductors d’A. Lerroux el 1901, del qual, però, se separà el 1906. Formà part llavors del comitè executiu de la Solidaritat Catalana en representació dels republicans de Salmerón i el 14 d’abril de 1907 llegí el famós programa del Tívoli. Fou regidor de Barcelona (maig del 1909) i finalment ingressà a la Unió Federal Nacionalista Republicana i passà el 1912 al reformisme. Publicà una crònica de la insurrecció federal contra les quintes, Contribución de sangre. . . (1870), la conferència La família obrera (1879) i les biografies de Valentí Almirall (1904) i Francesc Pi i Margall (1921).
La seva dedicació principal fou el teatre, amb nombroses peces còmiques, entre les quals la paròdia La Passió política (1870), en col·laboració amb Alfonso del Real, Lo plet d’en Baldomero (1888), Cura de cristià (1888), també paròdica, en col·laboració amb Juli Francesc Guibernau, i Bona jugada (1887), en col·laboració amb Eduard Vidal i de Valenciano, amb el qual col·laborà també en algunes sarsueles (La criada, 1880; Joc de nois, estr. 1885), i, en castellà, en el drama Cuchillo de plata (1879) i la novel·la Los dos huérfanos (1882-83). És autor també dels drames Miracle! (1869, no estrenat), Mal pare! (1886) i Lo bordet (1886).
Escriví una biografia de Joaquim M. Bartrina (1916), i, en castellà, les de Valentí Almirall (1904) i Francesc Pi i Margall (1921). També en castellà, entre moltes altres obres, publicà la guia Barcelona en la mano (1884 i 1895) i una traducció dels contes d’Andersen (1880 i 1885), i col·laborà a La Vanguardia. Alguns dels seus poemes i de les seves narracions foren recollits a Lectura Popular (1914 i 1921, respectivament).
Bibliografia
- Escobedo, J. (1981): “El teatre de Josep Roca i Roca. Aportació documental coetània”. Affar, 1, p. 69-85.
- Sardà, J. (1914): “Joseph Roca y Roca”, dins Obres escollides. Sèrie catalana. Barcelona, Llibreria de Francisco Puig i Alfonso., p. 132-143.