Cursà estudis de dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on es llicencià i, més tard, es doctorà. El 1923 amplià estudis de dret i llengües orientals a Múnic (Baviera) i s’especialitzà en diplomàtica i dret internacional. Fou professor d’història de Catalunya a l’Institut de Granollers i als Estudis Universitaris Catalans. Edità, amb un documentat estudi introductori, els Usatges de Barcelona (1933) per a la col·lecció “Els Nostres Clàssics” de l’editorial Barcino i traduí una panoràmica sobre filosofia de la història de Hermann Schneider (1931).
Membre d’Acció Catalana, fou nomenat, el 1933, secretari de la legació espanyola a Costa Rica i, el 1936, ministre plenipotenciari a Berlín, però deixà el càrrec i fugí de la persecució de la Gestapo. Aquell mateix any fou cònsol a Portvendres (Rosselló) i a Marsella. En acabar la Guerra Civil, el 1939, un vaixell el dugué exiliat a un camp de concentració del Senegal. Després de diverses gestions per part de la República, un vaixell enviat per Indalecio Prieto el rescatà, amb altres republicans, i els dugué a Mèxic. Més tard, es traslladà a l’Uruguai i residí a Montevideo. Es nacionalitzà uruguaià.
Dins del món universitari fundà la Facultat d’Humanitats de Montevideo. Ben integrat al món polític d’aquest país, el govern l’envià com a representant de l’Uruguai a les Nacions Unides. Finalment, s’establí a l’Argentina. Hi treballà com a traductor de moltes obres de dret i també treballà a l’editorial Atlante. Membre destacat de la comunitat catalana, entre altres càrrecs fou president del Casal de Catalunya.
Intervingué molt activament en la premsa de l’exili, publicant interessants articles de temàtica històrica, com ara “D’historiografia catalana” a La Nostra Revista, 11 (1946), en què després de remarcar la riquesa documental dels arxius de Catalunya sobre el període medieval, demanà la realització d’una història d’Europa “als ulls catalans”. També cal destacar les seves col·laboracions a la revista Catalunya. No abandonà la feina de traductor d’obres de caràcter historicoeconòmic i traduí al castellà l’obra d’Alfons Dopsch sobre els fonaments econòmics i socials de la cultura europea (1951). Fou un dels introductors, a mitjan anys cinquanta, del pensament de John K. Galbraith a l’Amèrica Llatina.
S’interessà pel moviment de la maçoneria, en el qual ingressà el 1936, a San José de Costa Rica; més tard, participà en les lògies Razón (Montevideo) i Pitágoras (Buenos Aires). Arribà a posseir el grau 33 d’aquesta associació i, a més a més, exercí, a Buenos Aires, com a director de la revista de maçoneria Excelsior.