Ordenat de sacerdot (1915), fou nomenat arxiver diocesà de Barcelona (1927) i cursà a Roma els estudis d’arxivística (1933-35). Fou beneficiat de la catedral de Barcelona (des del 1941). Col·laborà a La Veu de Catalunya, El Matí i La Vanguardia. Durant la guerra civil fou detingut i alliberat. Llavors esdevingué el braç dret del vicari general de la diòcesi, en funcions de bisbe, i contribuí sense temences a muntar una xarxa de culte catòlic clandestí (després tolerat), sobretot al bisbat barceloní. A la postguerra es dedicà a reordenar l’arxiu i esdevingué un ardent militant de la catalanitat de l’Església, especialment en l’època del nomenament del bisbe Marcelo González (1966). Feu investigacions a París, Roma i Perpinyà sobre la història eclesiàstica catalana, la guerra dels Segadors i la Catalunya del Nord. Publicà Los sínodos diocesanos barceloneses (1930), obra primicera; Guia de l’Arxiu Diocesà de Barcelona (1934) —reeditat i ampliat després, El Archivo diocesano de Barcelona (1941)—, Martirologio de la Iglesia de la Diócesis de Barcelona durante la persecución religiosa, 1936-1937 (1943), amb dades molt precises, El Archivo de la catedral de Barcelona (1948), La guerra dels Segadors a l’Empordà (1955), La Acción de Francia en Cataluña (1956), bàsica per al període dels Segadors; El Tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya (1960), El Tractat dels Pirineus i els seus antecedents (1961) i La resistència del Rosselló a incorporar-se a França (1970). Deixà una fundació que duu el seu nom per a estudis de la història eclesiàstica i civil de Catalunya.