Debutà molt jove com a actor en el teatre amateur, en castellà, i el 1900 fou contractat pel Teatre Gran Via de Barcelona com a intèrpret baríton de sarsueles (La verbena de la Paloma, Marina). Alhora treballava de caixista en una impremta. El 1903 s’incorporà al Teatre Íntim d’Adrià Gual (El barber de Sevilla, L’ordinari Henschel, etc.), i actuà en el Teatre Còmic i als Espectacles Graner, fins que el 1908 formà part de la companyia d’Enric Giménez al Teatre Principal. Assolí una extraordinària popularitat com a intèrpret de textos còmics i vodevils, al capdavant de les companyies del Teatre Nou (1918-20) i el Gran Teatro Español (1921-37), amb Alexandre Nolla. També es dedicà a la paròdia, i la seva versió de Don Juan Tenorio assolí un gran èxit. El 1917 intervingué en l’estrena de L’Auca del senyor Esteve, de Rusiñol.
Del començament com a actor cinematogràfic destaquen tres films de Magí Murià: Por culpa del padre (1915); Botarate y la andaluza (1916), que codirigí; i Las tribulaciones de Querubín (1917). El 1917 participà, amb Alfons Tormo i Joaquim Xauradó, en la fundació de la productora Momo Films, que el mateix any produí la sèrie còmica Cipriano, protagonitzada per Miquel Mas. Feu, amb aquest i A. Tormo, els guions dels sis curts que componien l’esmentada sèrie, alhora que dirigí i n’interpretà un, “El monedero de Cipriano” (els altres dos títols coneguts, “Cipriano, bailarín a pesar suyo” i “¡Vaya remojón!”, foren realitzats per A. Tormo). No retornà al cinema fins al cap de deu anys amb La Marieta de l’ull viu o baixant de la Font del Gat (1927, Josep Amich i Bert Amichatis), L’auca del senyor Esteve (1929, Lucas Argilés); i Mercedes (1932) i ¡Viva la vida! (1934), tots dos de Josep Maria Castellví, i El tren de las 8. 47 (1934, Raymond Chevalier).
Retirat dels escenaris, actuà per darrer cop en l’excepcional film d’André Malraux, Sierra de Teruel (L’Espoir, 1938-39), i feu una notable interpretació dramàtica, allunyada del que li era habitual. Era el pare de l’actriu Mary Santpere.
Bibliografia
Badenas, M.: “La gran època del vodevil amb Josep Santpere i Elena Jordi”, El Paral·lel, història d’un mite. Pagès Editors, Lleida 1998, p. 253-257.
Pigrau, Y.: Els Santpere, cent anys davant del públic. Edicions de l’Eixample / Ed. Planeta, Barcelona 2002.
Regàs, X.: “Otra deuda ciudadana: Pep Santpere”, Aquel tiempo perdido. Ed. Plancton, Barcelona 1973, p. 60-65.
Vallescà, A.: Santpere. L’home i l’artista. Impresos Costa / Francesc Alum, Barcelona 1931.