Vida i obra
Participà en el teatre amateur des de petit i debutà professionalment el 1946 a la companyia de Vila-Daví, després a la de Bonavia-Mestres i el 1947 al Teatre Victòria de Barcelona. Formà part de la companyia de Paco Martínez Soria, amb la qual adquirí gran popularitat pel seu paper protagonista a La venganza de Don Mendo.
Debutà en el cinema a Fantasía española (1953, Xavier Setó), gràcies a l’oportunitat que li donà el director i productor Ignasi F. Iquino, amb qui col·laborà en títols com ara El golfo que vio una estrella (1953) i Good-bye, Sevilla (1955). Compaginà aquest vessant amb el teatre, on treballà amb Paco Martínez Soria i muntà companyia pròpia, que obtingué un bon èxit amb revistes, sarsueles i tragèdies.
El 1956 s’instal·là a Madrid després de vint anys recorrent els escenaris catalans, on no tornà fins el 1981. Des que aparegué a El verdugo (1963, Luis G. Berlanga), la seva presència es feu imprescindible tant en la filmografia de Berlanga com en una bona part de les cintes espanyoles d’aquella dècada, com ara La ciudad no es para mí (1966, Pere Lazaga) i A mí, las mujeres, ni fu ni fa (1971, Mariano Ozores). Entre les seves composicions més aconseguides sobresurten El love feroz (1973) i Colorín, colorado (1975), totes dues de José Luis García Sánchez; La escopeta nacional (1977, L. G. Berlanga); Espérame en el cielo (1988, Antonio Mercero), premi Goya 1989 a la millor interpretació masculina de repartiment; i El año de las luces (1986, Fernando Trueba). També participà a la televisió en produccions com ara Los maniáticos i la sèrie Tot un senyor (1989). Ha tingut una carrera cinematogràfica irregular, durant la qual ha explotat la seva vis còmica en més d’un centenar de títols, sovint esperpèntics i paròdics, gairebé sempre com a actor de repartiment. Ja a la dècada del 1990 intervingué en les comèdies Un submarí a les estovalles (1991, Ignasi P. Ferré); El pelotazo nacional (1992, M. Ozores); Todos a la cárcel (1993, L. G. Berlanga); La vida es siempre corta (1994, Miguel Albadalejo); Adiós tiburón, (1995, Carlos Suárez), i Mátame mucho (1997, José Ángel Bohollo). El mateix any protagonitzà a Oviedo Una pareja perfecta (Francesc Betriu), adaptació de la novel·la de Miguel Delibes, Diario de un jubilado, en què encarna un poeta paralític. És autor de deu obres de teatre, vuit en col·laboració i dues de pròpies: Una vez a la semana. . . sin fallar i ¡Qué campanada!
Rebé els premis a la trajectòria Fotogramas de Plata (2009) i de la Unión de Actores de España (2014).
Altres films
1957 Mañana..., J. M. Nunes
1969 Amor a todo gas, Ramón Torrado
1979 Cinco tenedores, F. Fernán Gómez
1982 La colmena, M. Camus
1989 Amanece que no es poco, J. L. Cuerda; Ovejas negras, J.M. Carreño
1989-90 Don Juan, mi querido fantasma, A. Mercero
1991 Ho sap el ministre?, Josep Maria Forn
1993 Historias de la puta mili, M. Esteban; Tretas de mujer, R. Moleón
1994 El cianuro... ¿solo o con leche? (1994), J. M. Ganga
2002 Hotel Danubio, A. Giménez-Rico
Bibliografia
- Román, M. (1996): Los cómicos. Barcelona, Royal Books, vol. IV, p. 133-137.