Vida i obra
Estudià dret a Barcelona i es doctorà a Madrid, on fou deixeble de Francisco Giner de los Ríos, i, influït pels ideals de la Institución Libre de Enseñanza, de retorn a Barcelona publicà articles de temes pedagògics. Incorporat al despatx de Joan Sardà i Lloret, la seva autèntica vocació fou la literatura. Amic de Joan Maragall, es convertí en un dels teòrics més importants dels primers anys del Modernisme. A diferència del grup regeneracionista, propugnà el decadentisme literari, anticipant-se a la teoria de Maragall de l’acte creatiu com a producte de la sensibilitat. Rebutjà la crítica analítica i defensà i practicà la crítica impressionista.
Des del 1894 fins al seu suïcidi publicà escrits crítics a La Vanguardia. Hi valorà autors com Unamuno, Ruyra o el mateix Maragall, abans que no fossin reconeguts majoritàriament, com també feu amb Leopoldo Alas, Zola o Verdaguer pel rerefons místic que els descobria. Maragall reuní part dels seus articles a Escritos de José Soler y Miquel (1898), i el 1900 li fou editada la traducció de Lo poema del Rose, de Frederic Mistral.
Bibliografia
- Maragall, J. (1898): “José Soler y Miquel”, dins Soler i Miquel, Josep: Escritos. Barcelona, Tip. L’Avenç de Massó, Casa i Elias, p. 5-10.
- Valentí Fiol, E. (1973): “Josep Soler i Miquel”, dins El primer modernismo literario catalán y sus fundamentos ideológicos. Barcelona, Ariel, p. 318-324.