Estudià a l’Institut Balear i el 1865 començà la carrera eclesiàstica al seminari de Palma —que hagué de seguir com a extern, atesa la seva condició de xueta— i als de Menorca i València, i el 1872 fou ordenat de sacerdot a Ciutadella. Optà per denunciar públicament les actituds hostils i injustes de la societat envers els xuetes i promogué un gran enrenou la polèmica que sostingué amb Miquel Maura i que recollí en el llibre Algo sobre el estado religioso y social de la isla de Mallorca (1877). Per això no aconseguí d’obtenir una canongia de la seu de Mallorca i, finalment, el 1878, hagué d’ocupar-ne una a la col·legiata del Sacromonte de Granada. Hi fou rector i professor de retòrica i poètica i de teologia moral del seminari, en què dissertà sobre La Biblia considerada como poema (1886).
Fou un destacat propulsor del moviment literari de la Renaixença i se significà sobretot —seguint la línia iniciada per Marià Aguiló— en la defensa abrandada de la unitat de la llengua catalana: així, publicà uns interessants articles a la Revista Balear (1872) i al Museo Balear (1875), col·laborà a La Renaixença, Calendari Català, Anuari Català i altres revistes. Participà en els Jocs Florals de Barcelona, en què guanyà dos accèssits el 1871, i en altres certàmens.
El 1878 inicià la publicació, d’una manera anònima, d’un Diccionari mallorquí-castellà, que restà inacabat. En les seves composicions catalanes, recollides en bona part a El trovador mallorquín. Poesías escritas en mallorquín literario, acompañadas de versión castellana (1883) i, en menor nombre, a Lectura Popular (1916), es pot observar el contrast entre l’èmfasi patriòtic reivindicatiu de poemes com Fraternitat literària i La Jove Catalunya, amb la voluntat de contenció expressiva (apresa segurament de Josep Lluís Pons i Gallarza, de qui havia estat alumne) de poemes com Les campanes, Sóller o La mort dels tarongers.
Publicà en llengua castellana, sense data, la novel·la ¡Descansa en paz!, el recull de poemes de joventut Inspiraciones (1882), que inclou traduccions d’Hugo, Lamartine i Horaci, i els poemes El Sacro Monte (1887) i Oda a la ciudad de Palma (1888).