Josep Vicenç Foix i Mas

J.V. Foix (var.)
(Sarrià [actualment incorporat a Barcelona], 28 de gener de 1893 — Barcelona, 29 de gener de 1987)

J. V. Foix

© Fundació J. V. Foix

Poeta, periodista i assagista.

Signava J.V. Foix. Inicià els estudis de dret i continuà tota la vida vinculat al negoci familiar de pastisseria a Sarrià, el seu poble natal (posteriorment convertit en barri de Barcelona). Redactor de La Revista, on col·laborà estretament amb Joaquim Folguera i hi publicà els primers poemes (1917), fou també l’animador de la revista sarrianenca La Cònsola (1919-20), on inserí ja algun cal·ligrama. Per conciliar l’avantguardisme i el nacionalisme, edità, amb Josep Carbonell i Gener, Monitor (1921-23), i es convertí en un dels fundadors més actius d’Acció Catalana (1922). Dirigí el butlletí d’aquest grup i la darrera etapa de la revista Trossos, de Josep Maria Junoy i Muns. Fou un dels fundadors de l’Aeroclub de Catalunya (símbol de la seva actitud d’avantguarda). Fou redactor de L’Amic de les Arts (1926-28), de Sitges, i de Quaderns de Poesia (1935-36), on —ultra la Revista de Poesia (1925-27)— figuren els seus principals texts teòrics sobre l’avantguarda.

Tot i que es proclamà “investigador en poesia”, Foix aconseguí una obra de síntesi entre el classicisme i un avantguardisme molt personal —més integrador que gratuït—, que passa per provatures futuristes i surrealistes (cal recordar la seva amistat amb Dalí, Miró, Éluard i García Lorca). El seu món, que lliga la lírica i les arts plàstiques, té les arrels en els clàssics catalans, provençals i italians.

Josep Vicenç Foix parla de Salvador Dalí

Els seus primers llibres en prosa poètica (Gertrudis, 1927; KRTU, 1932) són tasts d’un extens diari, que Foix datà el 1918, i no tingueren cap ressò. Els sonets de Sol, i de dol (1947), llibre que havia d’aparèixer el 1936, el consagraren com un clàssic modern i revelen una riquesa idiomàtica i tècnica excepcionals. El vers “Si pogués acordar raó i follia” resumeix el conflicte permanent del seu món interior, reflectit en la poesia, entre sentiment i raó, el nou i el vell, l’instant i l’eternitat. Les irreals omegues (1949) és una forma foixiana de trobar clus, gresol de vivències oníriques, de creació lingüística i de tècniques formals. A On he deixat les claus? (1953) i Onze Nadals i un Cap d’Any (1960) reprenia la deu popular —en composicions i llenguatge— i recrea amb una gran originalitat els motius religiosos tradicionals. La màgia del seu verb, que cerca les correspondències més insòlites i abracadabrants, s’aboca novament en diversos títols, que continuen el primitiu dietari, reelaborat: Del “Diari 1918” (1956), L’estrella d’en Perris (1963), Darrer comunicat (1969), Allò que no diu La Vanguardia (1971) i Tocant a mà (1972). Les Obres poètiques (1964) incorporaren un volum, inèdit i heterogeni: Desa aquests llibres al calaix de baix. Els lloms transparents (1969). Mots i maons, o a cascú el seu (1971) aplega articles significatius sobre política nacional, urbanisme, l’acció cívica i ètica de l’intel·lectual, etc. La pell de la pell (1970) i 97 notes poncianes (1974) són dues col·laboracions entre Foix i l’artista Joan Ponç. I Cròniques de l'ultrason (1985) és un colofó tardà que tanca l’obra poètica de Foix. Catalans de 1918 (1965) són retrats literaris. Foix dirigí la Revista de Catalunya (1934) i la plana literària de La Publicitat, on signava sovint Fòcius.

Era membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1961) i fou un dels mestres de la postguerra, que influí especialment sobre el grup Dau al Set. Com a teoritzant polític publicà, amb Josep Carbonell, Revolució catalanista (1934), programa d’una catalanitat més enllà dels partits. Aplegà el conjunt de la seva obra en quatre volums d’Obres completes (1974-85): Obres completes I (1974), recull de l’obra lírica en vers des del 1917 al 1973; Obres completes II (1979), que comprèn tota la prosa poètica, des de Gertrudis (1927) fins a Tocant a mà... (1972) —excepte les Cròniques de l’ultrason (1985), guardonades amb el premi Ciutat de Barcelona—, i Obres completes III (1985), que aplega els articles i assaigs polítics escrits entre el 1921 i el 1936. Pòstumament aparegué Obres completes IV (1990), que recull textos sobre art i literatura. Entre els anys 1983 i 1997 l’editor Jaume Vallcorba publicà l’Obra poètica completa en 14 volums i, el 2015, la correspondència amb Marià Manent. L’any 2000 Jordi Cornudella tingué cura de l’edició del primer volum d’unes projectades Obres completes que reunia l’obra poètica en vers i en prosa i l’obra poètica dispersa.

Li foren concedits el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1980), la Medalla d’Or de la Generalitat (1981) i el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984), entre altres guardons.

L’any 1991 es creà la Fundació J.V. Foix, que té com a objectiu de reunir, conservar i difondre els documents i l’obra del poeta. A partir del 2000 ha donat a conèixer una extensa sèrie de documents sonors amb la veu de l’autor. El 2004 Joan R. Veny-Mesquida publicà la seva rigorosa edició del Diari 1918.