Llicenciat en dret l’any 1758 i advocat en exercici, dedicà la major part de la seva activitat professional al servei de la monarquia: fou escrivà de cambra de la Reial Audiència de València, comptador de l’orde de Montesa i advocat del rei en l’administració general de l’orde i alcalde honorari de la casa reial, el 1782. El 1795 fou admès com a acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Sant Carles.
La seva obra historiogràfica, inscrita dins la tradició crítica que caracteritzà la historiografia valenciana del segle XVIII, té una finalitat eminentment pràctica: escatir els drets que corresponen a la corona tant en els béns de reialenc com en l’administració de l’orde de Montesa. Sens dubte, la seva obra més important és, precisament, Real Maestrazgo de Montesa (1787), que, amb el subtítol de “Tratado de todos los derechos, bienes y pertenencias del patrimonio y maestrazgo de la real y militar orden de Santa María de Montesa y San Jorge de Alfama”, examina els drets que corresponen al monarca com a administrador perpetu de l’orde. Es tracta, com reconeix el mateix autor en el pròleg, no sense recança, d’una obra d’encàrrec, escrita amb el propòsit d’«acreditar nuevamente mi celo y amor al servicio del rey trabajando esta obra, de que precisamente habían de resultar a sus reales intereses las más considerables ventajas... Escribo para los que manejan las rentas del Maestrazgo a fin de que se impongan radicalmente en sus ramos y pertenencias». Amb tot, no deixa de reconèixer-se i reivindicar-se com a historiador, insistint igualment en l’originalitat de la seva obra més enllà de les fonts bibliogràfiques consultades, en particular la Montesa Ilustrada, d’Hipòlit Samper (que reconeix haver emprat, «mas lo he hecho de tal modo que ningún juicioso me declarará copiador ni plagiario»).
També escriví altres obres justificatives dels drets reials com la Disertación sobre la autoridad real y soberana regalía: De conocer privativamente los Jueces Legos de todas las qüestiones de bienes de realengo que poseen los eclesiásticos en el Reino de Valencia (1778) i la Disertacion sobre la justicia y utilidad de una ley que declara a favor del Real Fisco la pertenencia de bienes de realengo situados en el Reyno de Valencia (1789), així com altres obres de caràcter més erudit i crític, com ara Disertación sobre el origen del nobilísimo arte tipográfico y su introducción y uso en la ciudad de Valencia de los edetanos (1796), on destaca la precoç introducció de la impremta a València, el 1474, Colección de cartas histórico-críticas en que se convence que el rey D. Jayme I de Aragón no fue el verdadero autor de la Crónica o Comentarios que corren a su nombre (1800), Apuntamientos para escribir la historia del derecho valenciano (1804) i Disertación en que se demuestra que hasta ahora no se ha venerado en los altares santa ni beata alguna valenciana en la línea y clase de confesores (1804).
Tot i el caràcter principalment tècnic dels seus escrits, d’advocat reial i professional del dret, l’autor se situa dins la tradició historiogràfica de la Il·lustració valenciana del segle XVIII, encapçalada per Gregori Maians, de qui edità la correspondència amb Josep Nebot: Colección de cartas eruditas escritas por D. Gregorio Mayans y Siscar a D. Joseph Nebot y Sans, publícalas D. Joseph Villarroya (1791).