Ordenat de sacerdot (1833), es traslladà a Roma, de primer com a capellà del cementiri teutònic, i més tard adscrit al Col·legi Prelatici dels Protonotaris Apostòlics, del qual esdevingué degà. Dedicat gairebé completament a l’estudi de l’arqueologia cristiana, hi projectà la seva considerable erudició litúrgica i contribuí a mantenir-la sobre bases científiques, com a Prinzipienfragen der christlichen Archäologie (‘Fonaments de l’arqueologia cristiana’, 1890), i a prestigiar-la tot il·lustrant-ne amb agudesa els monuments, com a Die Malerein der Katakomben Roms (‘Les pintures de les catacumbes de Roma’, 1903), La tomba di San Pietro (1922) i I sarcofagi cristiani antichi (1929). Fou membre de la Comissió Pontifícia d’Arqueologia Cristiana.