Juan Negrín López

(Las Palmas, 3 de febrer de 1892 — París, 12 de novembre de 1956)

Juan Negrín López

© Archivo de la Fundación Pablo Iglesias

Polític i metge.

Especialitzat en fisiologia, féu estudis a Leipzig i el 1922 obtingué una càtedra a la Universitat de Madrid. En el terreny científic féu una tasca molt important i mai no destacà en política fins a la Guerra Civil de 1936-39. Però ja des de la Dictadura s’inclinà cap al PSOE, i el 1931 fou elegit diputat. Durant la Guerra Civil fou ministre de Finances en el govern de Largo Caballero (setembre del 1936). Des d’aquest càrrec reorganitzà l’economia de guerra i ordenà el trasllat a l’URSS (via Cartagena-Odessa) d’una gran part de les reserves d’or del Banco de España, amb la garantia de les quals es feien efectives les ordres de pagament internacionals que lliurava Negrín mateix. Amb la dimissió de Largo Caballero arran dels fets de Maig fou nomenat primer ministre (17 de maig de 1937).

Immediatament constituí un govern amb la participació de dos ministres comunistes per tal d’assegurar-se l’ajut de l’URSS. Malgrat tot, es mantingué molt distant del Partido Comunista de España. A remolc de l’evolució de la guerra, al mes d’octubre del 1937 decidí el trasllat del govern a Barcelona, a l’abril del 1938 donà entrada a ministres sindicals (CNT-UGT) i pel setembre del mateix any intentà de negociar la pau sobre la base d’un programa de tretze punts. Pel febrer del 1939, amb la desfeta de Catalunya, s’exilià. Després tornà a entrar a la zona republicana, però al març fou enderrocat pel cop del general Casado, amb el suport dels republicans encapçalats per Julián Besteiro que volien sostreure el govern de la dependència de l’URSS i negociar la pau amb Franco. El 6 de març, ell i el seu govern emprengueren per via aèria el camí definitiu de l’exili.

Acabada la guerra, organitzà el Servicio de Emigración para Republicanos Españoles, que rivalitzava amb una organització de fins similars impulsada a Mèxic pel seu antic aliat esdevingut enemic acèrrim Indalecio Prieto, les diferències amb el qual provocaren la seva dimissió com a president de la República a l’exili (1945) i, un any després, la seva expulsió del PSOE. Després de la seva mort (1956), el seu fill, Rómulo, lliurà a l’ambaixador de l’Estat espanyol a París documentació interessant relacionada amb el dipòsit d’or fet per Negrín a l’URSS. El 2008 el PSOE el rehabilità a títol pòstum.