Fiscal de l’audiència de Sevilla (1790) i del Consell de Castella (1796), fou també president de l’Academia de Derecho. Publicà una Sátira contra los abusos introducidos en la poesía castellana (1782), polèmica, com la resta de la seva obra. Adscrit als postulats del neoclassicisme —propugnats a La cautiva (1784), comèdia censurada—, rebutjava, però, l’afrancesament arbitrari i frívol. Publicà opuscles contra Iriarte, García de la Huerta, etc, els quals atacà amb tanta virulència, que li fou prohibit de publicar res sense llicència reial (1785). Floridablanca li encarregà una rèplica a l’article de Masson de Morvilliers a l'Encyclopédie méthodique (1782), sobre la manca de contribució d’Espanya al procés d’Europa, que originà l'Oración apologética por España y su mérito literario (1786), glossada en Discursos filosóficos sobre el hombre i Discurso sobre el modo de escribir la historia (1787). Escriví també la comèdia La escuela de la amistad o el filósofo enamorado (1795) i Exequias de la lengua castellana (1844), síntesi ponderada del seu pensament.