De formació autodidàctica, en composició havia rebut nocions de música del seu pare, Esteve Garreta i Roig, rellotger i músic, i de Ramon Novi. Actuà a l’orquestra i cobla del seu pare i, més tard, en el conjunt instrumental Quintet Garreta, i exercí l’ofici de rellotger a Sant Feliu.
Fou un músic romàntic i intuïtiu que s’expressà en un llenguatge musical ric en sonoritats contrastades. Després d’unes Impressions simfòniques (1907) per a orquestra de corda, escriví les següents obres simfòniques: Scherzo (1915), Preludi mediterrani (1918), Suite en sol o Suite empordanesa (1921), Pastoral (1922), Les illes Medes (1923) i el Concert, per a violí i orquestra (1925). En el camp de la música de cambra escriví un Quartet, per a piano, violí, viola i violoncel (1898), una Romança en la menor, per a violí i piano, Joguina, per a violoncel i piano, la Sonata en do menor, per a piano (1922), premiada en el Tercer Concurs Eusebi Patxot i Llagostera, i la Sonata en fa, per a violoncel i piano (1923), dedicada a Pau Casals i estrenada pel mateix Casals.
És autor també de cançons per a cant i piano. Transformà la sardana en una forma musical apta per al concert i contribuí decisivament que fos coneguda internacionalment.
Des de La pubilla (1897) fins a La llar, la seva darrera sardana, n'escriví més de setanta-cinc, entre les quals es destaquen Pastoral i Juny per la seva extraordinària qualitat. Algunes d’aquestes sardanes foren orquestrades per Garreta amb un gran refinament en la instrumentació i l’harmonització: A en Pau Casals (1920), Isabel (1920), Giberola (1920), La pedregada (1921), etc. També foren orquestrades la de la Suite empordanesa i la de la Sonata, per a piano. En la sardana Llicorella introduí l’ús de la sordina en els instruments de metall de la cobla.