El comitè organitzador fou presidit pel coronel Benito Márquez —n'era secretari el capità Álvarez Gilarranz—, i les primeres juntes es constituïren al Principat; al començament del 1917 aquest moviment assolí ja un àmbit estatal. Partiren de la insatisfacció produïda per la guerra del Marroc i per l’augment del cost de la vida. Inicialment tingueren un caràcter de reivindicació professional (crítica de la manca de mobilitat en l’escalafó i petició de majors retribucions), però aviat es polititzaren. Oficialment dissoltes i empresonada a Montjuïc la Junta Suprema (26 de maig de 1917), un ultimàtum amb el suport de la majoria de l’exèrcit obligà García Prieto a alliberar els presos (2 de juny) i finalment a dimitir (9 de juny). Les juntes semblaren llavors unir-se al moviment de l’Assemblea de Parlamentaris (manifest del 25 de juny, demanda al rei d’un govern de concentració) i foren un dels factors que aguditzaren la crisi de l’agost del 1917. Posteriorment, la seva força, que obligà Alfons XIII a una actuació ambigua (primer d’oposició, després de suport), hipotecà l’autoritat dels governs constitucionals fins que la situació desembocà, després d’haver tornat a ésser dissoltes pel novembre del 1922 per Sánchez Guerra, en el cop d’estat de Primo de Rivera.