Als Països Catalans, molts dels antics juristes foren tractadistes del dret, glossadors i expositors de la legislació del país, que relacionaven amb el dret comú, alternant l’aspecte de la pràctica del dret, ja com a jutges, ja com a advocats, amb el del punt de vista científic. Ultra a la ciutat de Barcelona, hi hagué juristes eminents que formaren escola principalment a Lleida, seu de l’estudi general, València, Palma, Perpinyà, Girona, Manresa i Vic. Entre els juristes del segle XII es destaquen a Barcelona Ponç, Guillem Bofill, Marc i Homobò, i al segle XIII el lleidatà Ponç, que fou professor de decrets a Bolonya, Guillem Botet, compilador dels costums de Lleida, Pere Albert, d’origen gironí, autor de les Commemorationes i d’altres obres importants, el bisbe de Girona Guillem de Cabanelles, Jaspert Folcrà i Ramon de Bianya, també gironins, Arnau de Soler, ardiaca de Besalú i professor a l’estudi general de Lleida, Vidal de Canyelles, bisbe d’Osca, comentarista dels Usatges, compilador de les lleis aragoneses i autor dels Furs de València, i, sobretot, Ramon de Penyafort, que, a més de la tasca de recopilar les Decretals i de redactar altres obres juridicocanòniques i de moral, fou professor a Bolonya.
Del segle XIV hom no pot oblidar, entre els comentadors dels Usatges, Jaume de Montjuïc, Jaume Cardó, Jaume de Vallseca, la dinastia manresana dels Saera, Pere Berga, Jofre de Biure i Bartomeu Sesavasses, comentadors de constitucions conciliars tarraconenses, Jaume Calbet, comentarista d’usatges i constitucions, el lleidatà Pere d’Espens, glossador dels Usatges i conseller de Jaume II, els vigatans Ramon i Bertran de Seva, especialistes en dret feudal, el gironí Guillem Domenge, explanador d’usatges i redactor d’una de les primeres col·leccions de dret consuetudinari gironí, mestre d’un brillant estol de juristes de Girona, Bernat Llunes, glossador de dret feudal, Pere de Terrena, Ramon Vinader, Guillem d’Espens, Guillem Despabord, i els gironins Pere Serra i Arnau de Vivers, pare i fill, tots els glossadors d’usatges i de dret feudal i consuetudinari.
Del segle XV cal posar en primer lloc el vigatà Jaume Callís, per les seves nombroses i famoses obres, Jaume Marquilles, gran comentarista dels Usatges, Narcís de Sant Dionís, canonge de Barcelona i traductor i compilador dels Usatges les constitucions i els usos feudals i divulgador de les constitucions, Bonanat de Pere, Joan de Socarrats, encara avui d’imprescindible consulta en dret feudal, Guillem de Vallseca, glossador dels Usatges, Jaume Amat, Esperandéu Cardona, Berenguer Descolomer, Cosme de Montserrat, Guillem de Montserrat, Berenguer de Montravà i Joan Ramon Ferrer; hom no pot oblidar en aquest segle l’escola gironina succesora de Guillem Domenge i de la dinastia dels Vivers, amb De Mesa, Traginer, Güell, Andreu Cornell, Pere d’Adons, Gabriel de la Via, Teixidor, i més que ningú, Tomàs Mieres, que exercí l’advocacia i la judicatura i fou conseller reial, compilador dels Costums de Girona, comentarista dels Usatges i autor de nombroses obres, com l'Apparatus sobre les Constitucions de Catalunya, que és l’obra més completa sobre la matèria, les citacions del qual foren fonament per als juristes d’èpoques posteriors.
Del segle XVI cal citar en primer lloc l’aragonès (català d’adopció) Jaume Càncer, que fins a la darreria del segle XIX ha estat un dels tractadistes més citats, Miquel Ferrer, Antoni Ros, Francesc Solsona, Antoni Dalmau, Francesc Reverter i altres de menys importància; com a canonistes d’aquesta època es destaquen Guillem Caçador i Antoni Agustí, el qual deixà un gran rastre en el dret canònic tarraconense. El segle XVII és l’època dels grans juristes; cal encapçalar la llista amb Pere Joan Fontanella, que és el que ha gaudit de més autoritat, i Lluís de Peguera, que excel·lí en el dret civil, en el penal, en el processal i àdhuc en el dret públic amb lluminosos tractats, Pere d’Amigant, Andreu Bosc, Miquel de Calderó, Miquel Cortiada, Segimon Despujol, Pau Duran, Francesc Ferrer i Noguers, Francesc Molí, Antoni Olibà, Josep Ramon, Acaci de Ripoll, Joan Pau Xetmar, Bonaventura Tristany, Lluís Valencià, Antoni de Vilaplana i, en el dret canònic, Francesc Romeguera, entre molts d’altres. Ja del segle XVIII, cal destacar la figura de l’escola cerverina, Josep Finestres i de Monsalvo, gran romanista i profund coneixedor del dret de Catalunya, Cristòfor Potau, el jesuïta Josep Pons, Ramon Llàtzer de Dou i Antoni de Capmany de Montpalau.
Al segle XIX hi hagué una renaixença, però tanmateix fou en un sentit defensiu del dret català i hom tendí més a la divulgació que no pas als estudis especulatius; se'n destacaren sobretot Pere N. Vives i Cebrià, que maldà per la conservació de les fonts de l’autèntic dret català, Josep Antoni Elias i Esteve Ferrater, que publicaren, entre altres obres, un utilíssim manual de dret català on anotaren curosament les fonts de dret; els seguiren en importància i en el mètode Alexandre de Bacardí, traductor dels texts de dret romà i canònic i de les Constitucions i Altres Drets de Catalunya, que publicà en un volum per a ús dels advocats i com a apèndix del treball d’Elias i Ferrater, i Guillem Maria de Brocà, que enriquí com ningú la bibliografia jurídica catalana; tampoc hom no pot oblidar el gairebé no recordat Joan Amell, col·laborador de Brocà en un manual pràctic de dret català. Altres autors d’aquesta època que cal tenir en compte són Martí d’Eixalà, Francesc Permanyer, Francesc Romaní i Puigdengoles, Ramon Catà de la Torre, Benvingut Oliver quant al dret mallorquí i, sobretot, Manuel Duran i Bas, gran defensor del dret especial de Catalunya en els moments de perill per la promulgació del codi civil.
Del segle XX cal destacar, en altres, Martí Miralles, Narcís Saguer i Olivet, Artur Corbella, Ramon Pella i Forgas, Ramon d’Abadal, i sobretot, Oriol Anguera de Sojo; les compendioses obres de Borrell i Soler i de Roca i Sastre significaren un important progrés des del punt de vista especulatiu, per tal com en la pràctica del dret arribaren a gaudir d’una autoritat tal, que hom substituí a vegades les citacions de les fonts legals per les seves valuoses opinions, com a doctrina dels doctors, cosa, però, no admesa pels tribunals, segons l’ordre de prelació de les fonts de dret.
Els juristes del País Valencià
Al País Valencià, a més dels diferents glossadors dels Furs, cal esmentar, del segle XIV, Arnau Joan, autor de L’estil de la governació, i del XV, Pere Belluga que tractà temes de dret polític en Speculum principum. Al segle XVI es destaquen Francesc Joan Pastor, autor d’una col·lecció sistemàtica dels Fori Regni Valentiae (1547), i Lluís Alanya, que recopilà els privilegis reials del regne i la ciutat de València en l'Aureum opus (1515), i com a comentaristes, dels segles XV i XVI, Pere de Vilarrasa, Arnau de Morera, Giner Rabassa (pare i fill), Joan Mercader i Guillem Jàfer. Pere Agustí Morlà, advocat, publicà un volum de quaestiones (1599) i d’aplicació pràctica del dret. Pere Jeroni Tarassona publicà Institucions dels Furs i privilegis del Regne de València (1580), i Bartomeu Ginard un repertori de matèries forals (1608). Cristòfor Crespí de Valldaura aplegà i comentà sentències de l’audiència de València (1661). També al segle XVII pertany Llorenç Mateu i Sanç, autor de De regimine urbis ac Regni Valentiae (1654-56) i un important tractat De re criminali (1676). Tomàs Cerdà de Tallada escriví sobre penitenciari en Visita de la cárcel (1574, 1604).
Abolits els Furs (1707), hi hagué al País Valencià un nucli important de defensa del dret castellà contra el romà. Juristes destacats, en un aspecte o altre, són Gregori Maians (1699-1781), autor d’un text breu sobre l’origen del dret castellà, Josep Berni i Català (1712-1784), fundador del Col·legi d’Advocats de València (1759-61), editor de les Partidas (1758, 1767) i autor d’obres de deontologia i pràctica forense, Josep Marimó i Ribes, que escriví Romani et Hispani juris (1777), i Joan Sala i Banyuls (1731-1806), que escriví Ilustración al derecho real de España (1803), reeditada sovint i adaptada a altres drets estatals. També, entre el segle XVIII i el XIX, hi ha Francesc X.Borrull (1745-1837), Joan Sempere i Guarinos (1754-1823), que, entre altres obres, escriví una Historia del derecho español (1822-23), i Pau Móra i Jaraba. Al segle XIX pertanyen Ignasi Miquel i Rubiert (1823-1858) i Josep Reus i Garcia (1816-1883), fundadors de la Revista General de Legislación y Jurisprudencia, de Madrid, i autors, amb Josep Manresa i Navarro (1818-1905), d’uns Comentarios a la ley de Enjuiciamiento Civil i d’altres obres.
Als segles XIX i XX han dedicat treballs als furs valencians Josep Villarroya (1804), Vicent Boix, Roc Chabàs, M. Danvila, Joan Beneyto i Honori Garcia. Eduard Pérez i Pujol (1830-94) escriví sobre història del dret. Rafael Altamira escriví sobre dret consuetudinari de la província d’Alacant (1905). Entre els juristes més recents cal citar Josep Ots i Capdequí, Vicent Calabuig i Carra, Joaquim Dualde, etc.
Els juristes de les illes Balears
A Mallorca cal destacar el veguer Pere Torrella, que el 1291 compilà en un llibre les franqueses i els privilegis de Mallorca i els Usatges de Barcelona, el prevere de Manresa Despoal, compilador del famós Llibre dels reis (1334), els tres notaris Pere de Sant Pere, Rosselló i Joan Abelló, del segle XV, autors dels codis més usats a Mallorca, Ferran Valentí, renaixentista que obrí escola a a la ciutat de Mallorca, i el seu fill Teseu, autor del Sumari i repertori de les franqueses i privilegis del Regne de Mallorca (1945), els compiladors del segle XVII Pere Moll, Onofre Fortesa, Onofre Salvà, Antoni Mesquida i Pere Joan Canet, i especialment el notari Antoni Moll, el primer que veié impresa la seva obra (1663), Bernardí Bauçà i Josep Bassa, del segle XVIII, i, entre els comentaristes moderns, Pere Ripoll i Palou, autor de la Memoria de las instituciones del derecho civil de las Baleares (1885), Macià Mascaró i Albertí, Jaume Salvà i Riera, Fèlix Pons i Marquès i Lluís Pascual i González, autor del llibre Derecho civil de Mallorca (1951)