Passà del camp de la psiquiatria a la filosofia, i n'esdevingué professor a Heidelberg (1917). Deposat pels nazis, fou rehabilitat posteriorment, fins que la Universitat de Basilea el cridà com a professor (1948). Concep la filosofia com una “dilucidació de l’existència”, és a dir, com una reflexió total —i no pas objectivadora, com és la reflexió científica— de la condició humana concreta, no abstracta. Aquesta condició humana es revela en les “situacions límit” (sofrença, corporeïtat, mort, etc). Com que aquesta existència diu comunicació entre existents, és a dir, superació de la perspectiva individual o concreta i orientació al món, en l’àmbit de la seva “dilucidació” sorgeix, en transcendència, la pregunta sobre l’ésser, un ésser que enclou l’existència. El problema filosòfic, per tant, consisteix a pensar tota la dimensió de l’existència sense caure en l’irracionalisme. El seu pensament és exposat, entre altres obres, en Philosophie (en tres volums, 1939), Von der Wahrheit (‘De la veritat’, 1948), Vom Ursprung und Ziel der Geschichte (‘Origen i fi de la història’, 1949) Einführung in die Philosophie (‘Introducció a la filosofia’, 1950).