Jesuïta (1922) i sacerdot (1932), fou deixeble de M.Heidegger (1934-36). Dedicat a la cura pastoral durant l’època nazi, fou professor de dogmàtica a Pullach (1945), a Innsbruck (1949), a Munic (1964), a Münster (1967) i novament a Munic (1971). Influí decisivament en el concili II del Vaticà, on fou cridat com a expert (1963). Entre la seva prolífica producció es destaquen Geist in Welt (‘Esperit en el món’, 1939), Hörer des Wortes (‘Oïdor de la paraula’, 1953), Sendung und Gnade (‘Missió i gràcia’, 1959), Kirche und Sakramente (‘Església i sagraments’, 1961). Els seus escrits han estat recollits a Schriften zur Theologie (‘Escrits de teologia’, 9 volums, 1954-56) i a Quaestiones disputatae (1958). La seva darrera obra, Grundkurs des Glaubens (‘Curs fonamental de la fe’, 1977), en la qual sintetitzà tot el seu bagatge teològic (les reflexions antropològiques en la línia de J.Maréchal, l’horitzó ontològic de l’escolàstica i l’existencialisme incorporat a la filosofia i a la teologia), presenta el que hi ha de més essencial del missatge cristià com una resposta unitària a la gran i única pregunta que és el mateix home. El seu germà Hugo Rahner (Pfullendorf 1900 — Munic 1968), també jesuïta, destacà com a professor d’història de l’Església i pels seus treballs sobre patrística i sobre Ignasi de Loiola.