Karl Philipp Stamitz

(Mannheim, Palatinat, 7 de maig de 1745 — Jena, Turíngia, 9 de novembre de 1801)

Compositor, violista i violinista alemany.

Vida

Fill de Johann W.A. Stamitz i germà del músic Anton Stamitz, rebé les primeres lliçons de música del seu pare. Massa jove per a heretar-ne el càrrec en morir aquest, fou educat per altres compositors de l’escola de Mannheim, entre els quals F.X. Richte, l’estil de la qual adoptà, i en fou un dels representants més destacats. Des del 1762 fins al 1770 exercí de violinista, instrument en el qual sobresortí, en l’orquestra de la cort, posició que li permeté conèixer l’extens repertori de Mannheim. El 1770 es traslladà a París, on, l’any següent, esdevingué compositor i director al servei del duc Louis de Noailles. Participà en les audicions del Concert Spirituel de la capital francesa. L’estiu del 1772 residí a Versalles, on compongué La promenade royale, la primera d’una sèrie de simfonies de programa. Més tard, sota el patrocini del duc de Noailles, actuà a Viena (1772), Frankfurt (1773), Augsburg i Estrasburg (1774). Cap al 1777 viatjà a Londres, i durant dos anys hi publicà un gran nombre de composicions de cambra. El 1779 es traslladà a la Haia, on treballà com a solista de viola a la cort de Guillem V, príncep d’Orange. Fins el 1789 viatjà sovint per les principals corts centreeuropees (Dresden, Cassel, Weimar, on conegué Goethe, etc.) com a solista de viola. Després de casar-se amb Maria Josepha Pilz, s’establí a Greiz. Les obligacions familiars i, especialment, la malaltia de la seva esposa li impediren viatjar tant com hauria desitjat, però tot i així envià les composicions que li encarregaven les diverses corts europees. Posteriorment es traslladà a Jena, on ocupà els càrrecs de mestre de capella i de professor de música a la universitat, sense deixar la composició.

Fou el compositor més prolífic de Mannheim, autor de més de cinquanta simfonies, trenta-vuit simfonies concertants i més de seixanta concerts (molts dels quals perduts). Les seves obres reflecteixen l’herència de Mannheim, i principalment un nou tractament de l’orquestra, amb efectes dinàmics, i amb seccions instrumentals i estructures temàtiques contrastades.

Obra

Orquestra

Més de 50 simfonies (entre les quals: La chasse, publ. 1772; La promenade royale, 1772; 6 simfonies publicades com a op. 13, 1777; Masquerade, ~1781); 38 simfonies concertants; més de 60 concerts per a una àmplia gamma d’inst. solistes (entre els quals: 15 per a vl., 10 per a cl., 7 per a fl., 7 per a g., 2 per a pnf., 7 per a vlc.); 2 obertures

Cambra

Prop de 80 duos (entre les quals: 30 per a vl. i vla; 15 sonates per a vl. i teclat); prop de 50 trios (entre els quals: 18 per a 2 vl. i b.; 6 per a fl./vl., vl. i vlc.); 34 quartets (entre els quals: 6 per a cl., vl., vla., b., publicats com a op. 8, 1773; 3 quartetti concertante, cl./vl., vl., vla., b., op. 12, publ. 1775; Quartet, re M, vl., 2 vla., vlc., publ. ~1775); 4 quintetti concertanti, c. (publ. 1774); 7 partites per a 2 fl., 2 ob., 2 cl., 2 fg., i 2 tr.; 6 minuets per a 2 fl., 2 tr., 2 vl., b.

Música vocal

1 missa, re M; diverses obres perdudes (entre les quals: 1 singspiel; Dardanus, grand opéra; 3 cantates per a v. solistes, cor i orq.; 4 arietes o escenes per a S. i orq.)