Als disset anys deixà els estudis per guanyar-se la vida. Després de cinc anys a l’exèrcit, ingressà en un seminari catòlic on treballà amb invidents. El 1990 decidí dedicar-se a la pintura i anà a París, on descobrí el cinema. Dos anys més tard començà a escriure guions, i el 1996 rodà el seu primer film, Ag-o (‘Cocodril’). Seguiren Yasaeng dongmul bohoguyeog (‘Animals salvatges’, 1997), rodat a França; Paran daemun (‘La fonda del gabial’, 1998); Real Fiction (2000); Seom (‘L’illa’, 2000), pel qual rebé diversos premis i es donà a conèixer internacionalment; Suchwiin bulmyeong (‘Adreça desconeguda’, 2001); Nappeun namja (‘El dolent’, 2001), premiat al Festival de Sitges (2002); Hae anseon (‘El guardacostes’, 2002), premiat al Festival de Karlovy Vary; Bom yeoreum gaeul gyeoul geurigo bom (‘Primavera, estiu, tardor, hivern... i primavera’, 2003), considerat el cim de la seva filmografia i que rebé diversos premis internacionals, i Samaria (‘La samaritana’, 2004), Lleó de Plata del Festival de Venècia, que tornà a guanyar amb Bin-jip (‘Cases buides’, 2004). Posteriorment rodà Hwal (‘L’arc’, 2005), Sigan (‘Temps’, 2006), Sum (‘Alè’, 2007), Amen (2011), Pieta (2012, Lleó d’Or del Festival de Venècia), Moebius (2013), Il-dae-il (‘Un per un’, 2014), Seu-top (‘Stop’, 2015), Geumul (‘La xarxa’, 2016), Inkan, gongkan, sikan grigo inkan (‘Humà, espai, temps i humà’, 2018) i Din (‘Dissolució’, 2019), a més del documental Arirang (2011). Els seus films exploren els límits de la condició humana en situacions límit en les quals sorgeixen els impulsos destructius. Des de l’any 2017 rebé denúncies per assetjament sexual, les quals li suposaren un fort rebuig al seu país, fet que el decidí a anar a viure a l’estranger.