Habitada majoritàriament pels kurds (kurd), és una regió muntanyosa amb altituds superiors als 3 500 m, molt seccionada per gorges abruptes i d’accés difícil, la qual cosa afavoreix el manteniment de la comunitat kurda i les seves tradicions. Defensors de la independència nacional, els kurds han rebutjat sovint el poder dels governs que els han dominat i han donat lloc a freqüents rebel·lions locals. Després de la desfeta turca a la Primera Guerra Mundial, els kurds, encoratjats per la declaració Wilson (1918), que preveia l’autonomia de les nacionalitats no turques de l’imperi Otomà, aspiraven a la independència, proposada, així mateix, pel tractat de Sèvres (1920). Això no obstant, el de Lausana (1923) mantingué el territori kurd fraccionat. Integrat per força a Turquia (prohibició de l’ús de la llengua i deportacions del 1932), sotmès a l’estatut de minoria a l’URSS i perseguit a l’Iran sota la dinastia Pahlawī i, posteriorment, pel règim islamista instaurat el 1979, el poble kurd ha constituït un problema continu a l’Iraq (revoltes del 1925 i del 1930). Després del fracàs de la república de Mehat (1945-46) esclatà la lluita armada (guerres civils de 1961-64, 1965-66 i 1968-70, encapçalades per Mustafà Barzani), sostinguda sobretot per l’Iran, a causa del no-reconeixement dels drets (ensenyament i ús de la llengua, premsa pròpia i administració autònoma) anunciats per Kassem. La pau del 1970 garantia l’amnistia dels rebels i estipulava la inclusió de dirigents kurds al govern iraquià, i Barzani fou el cap del partit demòcrata kurd. L’avinença, però, fracassà (represa bèl·lica del 1974), i els kurds foren acusats per Bagdad de conservadors. El tractat d’Alger (març del 1975) entre l’Iran i l’Iraq tancà la frontera per als rebels d’ambdós països i posà fi a l’ajut del xa al moviment revolucionari kurd. Al març del 1980 el Consell del Comandament de la Revolució iraquià creà una assemblea legislativa (els membres de la qual són elegits per sufragi universal cada tres anys) a la regió autònoma del Kurdistan, regió que comprèn els muḥāfaẓat autònoms d’Arbela, Dahūz i Al-Sulaymānīya. Rebutjada l’autonomia per diversos sectors kurds que reclamen una autonomia més àmplia i un territori més extens, la guerra entre l’Iran i l’Iraq iniciada l’any 1980 reflectí actituds enfrontades entre els mateixos kurds, ja que uns donaren suport al règim iranià i d’altres a l’iraquià. A Turquia, després de la presa del poder per l’exèrcit l’any 1980 i de la intensificació de la repressió contra el nacionalisme kurd, esclatà amb intensitat, a partir de l’any 1984, l’activitat guerrillera. El 1988, l’alto-el-foc en la guerra irano-iraquiana fou aprofitat pel govern iraquià per a reprimir indiscriminadament el poble kurd. Els kurds iraquians foren els grans perdedors en la guerra del Golf Pèrsic (1991). La insurrecció kurda arran de la derrota de Saddam Husayn s’inicià a començaments de març de 1991, amb una mica de retard respecte de l’alçament xiïta del sud de l’Iraq. L’Iraq desencadenà el 27 de març una gran ofensiva contra els kurds, els quals fugiren en nombre d’uns dos milions de persones —possiblement la meitat de la població kurda del país— cap a les fronteres de l’Iran i de Turquia. Fou aleshores quan el Consell de Seguretat de l’ONU permeté la instal·lació de camps de refugiats kurds al nord de l’Iraq a càrrec dels exèrcits britànic, francès i nord-americà. Pel que fa a Turquia, les autoritats turques impediren l’entrada al seu país dels refugiats kurds. El 1990 Turquia despenalitzà l’ús de la llengua kurda. Entre el 1992 i el 1996 foren habituals les lluites entre els diversos grups politicomilitars kurds i continuaren els enfrontaments armats kurds contra les forces de seguretat turques. Així, mentre la guerrilla del Partit Comunista del Kurdistan (PKK) mantingué i incrementà les seves operacions contra les tropes turques a la part sud-oriental de Turquia les forces de Barzani i Talabani, líders, respectivament, del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) i de la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK) d’Iraq, atacaren les milícies del PKK al nord de l’Iraq. Amb el trencament de l’acord turcosirià, el PKK, liderat per Abdullah Öcalan, exiliat a Damasc, inicià el 1993 una ofensiva contra les forces turques i una campanya contra oficines diplomàtiques turques a diversos països europeus (Dinamarca, França, Alemanya). Això provocà que les forces armades turques evacuessin centenars de petits poblets de muntanya al sud-est de Turquia per impedir el suport popular a les guerrilles del PKK i creuessin la frontera amb l’Iraq per intentar destruir les seves bases operatives. Tanmateix, el PKK prosseguí al llarg del 1994 les seves activitats des de Síria, Iran i Iraq, incrementant els atacs contra interessos turístics turcs. Durant el 1995, el 1996 i el 1997 (al maig més de 50 000 soldats turcs iniciaren una ofensiva) es reproduí la mateixa situació, i novament les tropes turques efectuaren operacions militars al nord de l’Iraq, amb total impunitat per part de les autoritats iraquianes. D’altra banda, des que el 1991 els Estats Units, França i el Regne Unit acordaren crear una zona d’exclusió aèria al nord d’Iraq (al nord del paral·lel 36) per protegir la població kurda de la repressió del govern de Saddam Husayn, la situació al Kurdistan iraquià es caracteritzà pels enfrontaments entre el PDK i la UPK pel poder polític i pel control dels impostos sobre el trànsit de mercaderies i petroli a la zona fronterera amb Turquia. Tot i aquests enfrontaments intestins, la imposició de la zona desmilitaritzada feu possible que al N de l’Iraq els kurds creessin un estat propi de fet.La lluita interkurda s’apaivagà el 1995 per a la mediació dels Estats Units, però es revifà novament el 1996, especialment després que el govern iraquià decidís donar suport militar al PDK contra les posicions de la UPK. Al final d’any se celebrà una conferència, auspiciada pels Estats Units, Turquia i el Regne Unit, per tal de posar fi a la guerra entre les dues faccions. S'arribà a un principi d’acord per a l’intercanvi de presoners de guerra, per facilitar l’accés de la població a les necessitats bàsiques i no permetre a les forces del PKK d’utilitzar el territori kurd de l’Iraq per a llançar operacions contra Turquia. Al juny del 1997 l’exèrcit turc envaí el nord de l’Iraq, amb la connivència del PDK, per a exterminar els campaments dels guerrillers del PKK, una operació en la qual moriren centenars de civils kurds. El fet més destacable dels darrers anys fou la detenció del líder del PKK, Abdullah Öcalan, a Nairobi, al març del 1999. L’operació, en què participaren diversos serveis d’intel·ligència, entre els quals hi havia la CIA, significà el cop definitiu al PKK, que acabà lliurant les armes davant la crida del seu líder empresonat a abandonar la lluita armada. El juny de 1999 Öcalan fou jutjat per traïció i condemnat a pena de mort per l’alt tribunal turc en un procés celebrat sense cap garantia legal, segons algunes organitzacions internacionals dels drets humans. Poc abans de la imminent intervenció liderada pels EUA que enderrocà Saddam Husayn (març del 2003), la UPK i el PDK crearen una autoritat kurda conjunta i rebutjaren la participació turca en l’atac des del N. Tanmateix, a l’abril, els kurds s’hagueren de retirar de Kirkuk a instàncies de Turquia i deixar l’administració de la ciutat en mans nord-americanes. Conjuntament, la UPK i el PDK participaren amb l’oposició iraquiana en les reunions preparatòries per a un govern de transició. En les eleccions legislatives, l’Aliança Kurda fou la segona força en el parlament provisional, amb 77 escons, i Talabani esdevingué el nou president iraquià. Després que els dos líders kurds renunciaren a la independència en canvi d’un estat federal, al juny del 2005 es constituí la regió autònoma del Kurdistan iraquià, amb un parlament a Irbil, del qual Barzani fou elegit president. La guerra de l’Iraq despertà les reticències del govern turc, que temia un Kurdistan independent a la seva frontera. Les pressions diplomàtiques dels EUA, que volia evitar un nou focus d’inestabilitat i la pèrdua d’un aliat fonamental, aconseguiren en principi la renúncia dels kurds de l’Iraq a aquestes aspiracions. Dins de les seves fronteres, el govern turc disminuí des del final dels anys noranta la persecució de la identitat kurda, en gran part a causa de la candidatura a la UE, que l’obligava a respectar els drets humans bàsics. El mateix sentit tingué la commutació de la pena de mort per la de cadena perpètua a Abdullah Öcalan el 2002. Per la seva banda, després que el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK, la principal organització kurda a Turquia, de la qual Öcalan era el líder) anunciés el 1999 la seva renúncia a la lluita armada, el 2002 es refundà com a Congrés per a la Llibertat i la Democràcia al Kurdistan (KADEK). Tot i que la violència disminuí, no cessà del tot, i encara que el govern turc atorgà un segon reconeixement limitat a la llengua kurda (el primer fou el 1991), es negà a acceptar la possibilitat de crear un territori autònom. A Síria, l’augment de la repressió antikurda donà lloc a l’ocupació per activistes del consolat sirià a Ginebra durant algunes hores el 2004, i a l’Iran el 2001 els representants kurds, alineats amb el president reformista Mohammad Khatami, abandonaren el parlament com a rebuig al menyspreu que rebien de les autoritats.