Com altres lletres de l’alfabet llatí, prové del fenici (a través del grec occidental, i dels itàlics). La L romana consta d’un pal vertical i d’un traç horitzontal que surt del seu extrem inferior i va cap a la dreta. És freqüent que aquest segon traç tendeixi a baixar en diagonal. Gairebé sempre té un reforç al damunt del pal vertical. La velocitat ràpida féu que ben aviat els dos traços s’executessin junts, sense alçar la ploma, de manera que el segon es redueix de mides i es corba, de vegades, cap amunt. Aquest traç corbat s’uneix sovint amb la lletra següent, sobretot amb la i. La L mateixa forma nexe amb la lletra anterior, sobretot en els numerals romans DL i XL; aquest darrer dona lloc a un dígraf numèric típic de l’escriptura visigòtica. En algunes cursives romanes i en la uncial posterior, el segon traç de la L té un reforç descendent. Les escriptures merovíngies, a més del reforç d’atac de la lletra, molt marcat, presenten la L partida en dos trossos característics. A part la insular, que fa prendre a la L una forma de ganxo amb reforç superior molt marcat, les lletres gòtiques desenvolupen sovint d’una manera extraordinària l’atac superior a la dreta del primer pal, que de vegades ve lligat de la lletra anterior.
El grafema l del català
La ela és un grafema que representa generalment una realització del fonema /l/. Dins la síl·laba, pot comparèixer en posicions marginals, pròpies d’una consonant (lògic, fila, arrel, volta), o bé en posicions semimarginals, tal com correspon a la distribució de les líquides (gla, poble). En aquest darrer cas, si forma un grup intervocàlic amb una oclusiva sonora greu, sol provocar una geminació o un allargament d’oclusiva: moble [móbble], regla [réggle]. Es gemina ella mateixa en grups com l·l: col·lega [kullége]. Hi ha, ensems, variants al·lofòniques com ara la dental [ļ] (malta [máļte]), la palatal [l] (el xoc [el šók]) i altres de menys paleses. Des del punt de vista articulatori, és una realització líquida àpico-alveolar amb una forta tendència d’elevació linguo-dorsal convexa. Això produeix unes ressonàncies velars, típiques a quasi tot el domini i especialment notòries en contacte amb una vocal plana, sobretot [a]. Per aquest motiu, l’afebliment de l’articulació apical determina, en algunes zones, un efecte acústic més o menys semblant a [u]; en posició implosiva, alberoc i escalfar es pronuncien, per exemple, al Camp de Tarragona, [eṷberkók] i [eskeṷfá]. Des del punt de vista acústic pot ésser vocal consonant (és a dir líquida), difusa i aguda. Com a tret no distintiu, cal notar el de sonoritat.
Origen del fonema /l/ del català
El fonema /l/ del català actual prové normalment d’una l llatina intervocàlica (volar < volare), o bé seguida de consonant (falda < germànic falda, altre < alteru) o precedida de consosnant (pla < plany, blau < germànic blau, clau < clave). També pot procedir d’un antic fonema /r/ per dissimilació: pelegrí < peregrinu. En certs casos la /l/ és el resultat savi o semisavi de fonemes o grups de fonemes en situacions que haurien originat espontàniament el fonema palatal /l/: literatura < litteratura (compareu amb lletra < littera), miracle < miraculu (per evolució popular: mirall). Cal notar, en relació amb aquest fenomen, la tendència vulgar a dir llògica, llingüística, etc, en comptes de lògica, lingüística, etc. El fonema palatal /l/ del català actual, representat pel dígraf ll, prové bàsicament de l- inicial llatina (lletra < littera, lluna < luna); del grup -ll- intervocàlic, que, en llatí, no era la representació d’un so palatal, sinó d’una ela geminada (collir < colligere, gallina < gallina); d’una l llatina seguida de dues vocals, la primera de les quals és palatal (palla < palea, millor < meliore); i d’alguns grups romànics, com c'l (orella < auric'la auricula), g'l (rella < reg'la < regula), t'l (vell < vec'lu < vet'lu < vetulu), que en altres casos pot conservar l’element oclusiu o bé produir el so palatal geminat: espatlla, pronunciat normalment [espálle], < spat'la < spatula.