la Bisbal del Penedès

Vista de la Bisbal del Penedès (Baix Penedès)

© Fototeca.cat

Municipi del Baix Penedès, entre les serres del Montmell i de Santa Cristina.

Situació i presentació

El municipi de la Bisbal del Penedès és situat a la part ponentina de la comarca, a la rodalia de les serres de ponent. El terme té una extensió de 32,54 km2 i limita al N amb el terme del Montmell, a l’E amb els termes de Sant Jaume dels Domenys i Llorenç del Penedès, al SE amb Banyeres del Penedès, al S amb l’enclavament de l’Albornar, que pertany a Santa Oliva, i amb el terme d’Albinyana, i a l’W amb els termes de Masllorenç i Rodonyà, aquest darrer de la comarca de l’Alt Camp. El terme és accidentat pels contraforts meridionals de la serra del Montmell, que cobreix tota la part de tramuntana, amb una cota màxima de 550 m al Puig Francàs i d’altres altituds menors, sempre entre 350 i 400 m, a tota la ratlla de separació dels termes, des de la plana de la Llàntia (378 m), a l’extrem de ponent, fins a les Quatre Fites, al NW. L’aspecte muntanyós es manté per la banda de ponent i també pel S, només el sector més sud-oriental del terme s’obre a la plana penedesenca. El terreny és predominantment calcari del cretaci als estreps de la mola del Montmell amb alguns illots del miocè propers a la vila. A les zones planes hom troba travertins i argiles quaternàries. A la zona muntanyosa s’observa una forta erosió càrstica, i hi ha algunes coves (cova de la Roca Foradada, cova de Santa Cristina) i avencs (avenc del Manyer, avenc de la Reixa, avenc de la Caseta). El terme és drenat per un conjunt de rases i torrenteres, dirigides totes de N i NW al S, l’eix principal de les quals és el torrent del Prat, que canvia el seu nom pel de riera de la Bisbal, tan aviat com voreja la vila. Més a llevant hi ha el torrent o rasa de la Costa, i, cap a ponent, hi ha el fondal del Pi de les Tres Branques i el torrent de la Llàntia, que apleguen totes les aigües d’aquesta zona i les aboquen a la riera de la Bisbal, poc abans d’abandonar les terres del terme municipal. Entre les terres no conreades hi ha un predomini de les garrigues i el pasturatge. El bosc de pi blanc ( Pinus halepensis), que cobria la part del terme que voreja la serra del Montmell, ha estat delmat per diversos incendis forestals.

El terme comprèn la vila de la Bisbal del Penedès, la qual ostenta la capitalitat municipal, i la caseria d’Ortigós. Escampades arreu del terme hi ha un munt de masies i cases de camp, la major part d’elles desocupades, i un bon nombre d’urbanitzacions, com Can Gordei i el Priorat de la Bisbal. Travessa el terme la carretera C-51 del Vendrell a Valls, de la qual surten dos trencalls cap a la vila de la Bisbal del Penedès; un d’ells continua cap a Ortigós i fins a Llorenç del Penedès. A Joncosa s’hi va per una carretera des de la vila. El terme és tallat per l’autopista AP-2 que passa al N de la vila, on hi ha un accés.

La població i l’economia

Les primeres dades de població (bisbalencs) segons el fogatjament de l’any 1358 comptabilitzen 38 focs. El 1718 se censaren 363 h de dret que el 1787 ja s’havien convertit en 814, dels quals 82 vivien a la caseria d’Ortigós. El primer cens del 1857 la població continuava mantenint el seu creixement i el terme tenia un total de 1.474 h. Al llarg de tot el segle XIX la població va créixer constantment fins que el 1910 s’aconseguiren els 1.770 h, moment en què es manifestà la primera epidèmia de grip. Els anys posteriors són reflex d’una davallada, sobretot del potencial femení que marxà a servir a fora, fet que es deturà amb la instal·lació d’una fàbrica tèxtil. Els sotracs de la dècada de 1930 es degueren principalment als efectes de la guerra de 1936-39. Des de la dècada de 1940 la població ha mantingut una sèrie demogràfica amb petites fluctuacions. Tan sols a la dècada de 1970, quan es deixaren sentir els efectes de la crisi econòmica i moltes famílies marxaren a treballar a altres llocs, principalment a Barcelona, es registrà la data de població més baixa del segle, en comptabilitzar-se 1.176 h el 1975. La població s’anà recuperant posteriorment, paral·lelament a les noves funcions municipals. El 1981 la població era de 1.239 h, que augmentaren a 1.388 el 1991 i a 2.182 h el 2001. L’any 2005 s’arribà a 2.680 h.

La base econòmica tradicional de la vila és l’agricultura i, malgrat l’aspror del terreny, més de la meitat de la superfície total és conreada, bàsicament dedicada al secà. El regadiu correspon a les hortes situades a prop de la riera, al seu pas per la vila i al paratge dels Vinyets, a l’E del nucli. La seva producció agrícola és molt diversificada, però destaca la vinya, seguida de les oliveres, els ametllers i els cereals. El garrofer és en retrocés. Algunes de les explotacions més grans són les de la Costa, Ca l’Alegret, Cal Llagostera i Cal Sumoi. L’any 1920 es fundà un Sindicat Agrícola per a la compra en comú d’adobs, sofres i sulfats, que deixà de funcionar com a tal en acabar la guerra de 1936-39. Aquestes funcions foren continuades pel Sindicat Vertical de la Germandat de Llauradors i Ramaders. El 1962 es va crear la secció de celler, com a Cooperativa Agrícola, i la Secció de Crèdit amb reformes i millores de l’almàssera i del magatzem. La Cooperativa també s’encarrega de l’elaboració d’oli, comercialització dels productes del camp, etc. El sector ramader té certa importància en el conjunt de l’economia municipal. Hi ha granges avícoles i corrals de bestiar porcí.

La indústria no ha tingut un gran desenvolupament, però és representada en diversos sectors, com el tèxtil, l’agroalimentari i el del metall, a més de la construcció i els transports. A la vila es fa mercat setmanal el dimecres. Cal esmentar que al terme hi ha l’accés al circuit de proves automobilístiques de l’Albornar.

La vila de la Bisbal del Penedès

La vila de la Bisbal del Penedès (186 m d’altitud i 150 h el 2006), que ho és per decret reial de la reina regent Maria Cristina, des del 1899, tenia 1.176 h el 2005. És endreçada i ben urbanitzada entorn de l’església parroquial de Santa Maria, que depèn de l’arxiprestat del Vendrell, on es venerava una imatge de la Mare de Déu de la Llet fins la guerra civil. Avui es venera la imatge de Santa Maria. El temple és de construcció moderna, neogòtica, amb una nau central i dues de laterals. El campanar és una torre vuitavada. La façana de l’església és protegida per un atri, que també cobreix l’entrada al Centre Catequístic, a l’esquerra del temple. El temple es va edificar sobre un altre de més antic, consagrat en data incerta, que, en qualsevol cas, havia de ser anterior al 1279, any que correspon a la tributació de la dècima papal. Per una visita pastoral de l’any 1379 sabem que l’església era parcialment derruïda. El 1388 s’esmenta com a sufragània seva la capella de Santa Cristina, que es construïa al coll de la Rubiola, al costat del vell camí del Penedès a Valls, la qual ja és documentada l’any 1348.

Popularment es distingeixen tres barris, amb els noms de barri de Baix, la Plaça i la Riba. El primer d’ells, situat al S de la població, arriba fins a la meitat del carrer Major, on se situa l’antiga casa senyorial dels Salbà, i és tancat per la riera. El barri de la Riba voreja la dreta de la riera i s’uneix amb el de la Plaça per un pont de pedra. L’eix del barri és el carrer de Santa Cristina, que comença en el pont i acaba a la carretera de la Bisbal a Valls. Al carrer Major hi ha la casa de la vila, en un edifici restaurat i sense data. A mà dreta, però, hi ha una casa que n’és contemporània, la qual té una llinda amb la data del 1786 i les eines d’un boter. El barri més antic és al N de l’església, la qual, a la part del darrere, també conserva vells murs d’una notable antiguitat. Veïna daaquests murs és la casa coneguda com Cal Magre, que conté notables arcades de pedra. En aquest barri de la Plaça hi ha altres cases amb arcades, finestrals i cantoneres de pedra, amb algun gruixut i arcaic contrafort, totes elles en carrers adjacents al que fou casal dels barons de Salbà, és a dir, als carrers de Balmes, Sant Roc i Sant Sebastià. La casa situada a l’esquerra del casal dels Salbà, de la plaça Major, en conserva part de l’estructura. Al cap del carrer de Balmes hi ha l’edifici de l’escola, de planta baixa, estructura rectangular i una torre circular, amb coberta cònica, a cada extrem. Inaugurat el 1923, va ser ampliat i remodelat posteriorment.

La riera, que ara només porta aigua quan plou, sembla que encara tenia un petit curs permanent a la darreria del segle XIX. No obstant això, encara es poden localitzar brolls d’aigua a l’indret de la Font dels Albers i al lloc denominat “els safaretjos”, que de fet procedeix de la immemorial Font de Mossèn Palau, captació d’aigua a peu de la riera, a pocs metres d’un desaparegut hostal i en el mateix punt de cruïlla del camí ral amb la riera. A la part oriental del nucli urbà hi ha l’avinguda del Baix Penedès, que és el començament de la carretera que puja a la Joncosa del Montmell. A la banda oposada hom troba la plaça de l’Onze de Setembre, ornamentada al bell mig amb un monòlit, de fet una pedra mil·liar, que l’historiador de la vila, el senyor Solé i Caralt, va trobar a la seva propietat de la Devesa, del terme de Sant Vicenç de Calders, i que féu portar a la vila nadiua.

A la vila han estat constituïdes diverses associacions. Destaquen la Societat Cultural i Recreativa Bisbalenca i una Casa de Cultura que ha estat la seu d’una biblioteca, l’arxiu municipal i un museu local. Entre les festes que se celebren a la vila cal esmentar la festa major, a l’agost, que té anomenada per la concentració castellera. La festa d’hivern se celebra al gener. Mereixen atenció les festes dels barris i del pa beneït, que celebren cadascun dels tres barris durant la vuitada del Corpus. El dilluns de Pasqua Florida hi ha un aplec a l’ermita de Santa Cristina. Per Reis es fan unes notables cavalcades, per Carnestoltes tenen lloc diversos actes arreu de la vila i en data variable, pel març, se celebren els Tres Tombs.

Altres indrets del terme

Ortigós

La caseria d’Ortigós és situada a la part oriental bo i tocant el terme de Sant Jaume dels Domenys, a 2 km de la vila i a prop de la carretera de la Bisbal a l’Arboç. És emplaçada en un turó de 200 m d’altitud, i formada per un grup de cases entorn d’una torre rodona, amb filades d’ opus spicatum. La torre és encoberta per la caseria, de la qual es destaca el mas de Ca l’Alegret.

El conjunt edificat de Ca l’Alegret és format per la casa pairal, un celler i algunes dependències agrícoles annexes. De la masia destaca la torre de forma quadrada i bastant alçada, amb dues finestres d’arc de mig punt a cada costat i teulada a quatre vessants. Segons una inscripció que hi ha a la dovella, el mas fou construït l’any 1768, quan n’era masover Salvador Belvey. El conjunt és de composició asimètrica, presenta planta, pis i golfes i teulades a quatre aigües. La portalada principal és adovellada de pedra picada i arc de punt rodó. A la façana principal hi ha dues finestres amb brancals i llinda de pedra, una d’elles amb balcó de ferro.

Ortigós ja s’esmenta en la confrontació d’Albinyana de l’any 1011: “villa que vocant Urtigos”. Al segle XIV el feu d’Ortigós era en mans de la família Guanesc. Als voltants del 1400 el baró de l’Ortigós s’establí a Malta, enviat pel rei Martí I, i fou governador de Gozzo i Malta. El 1553 tenia 5 focs. Durant el segle XIX tingué desavinences amb la Bisbal i l’any 1832 volgué formar un municipi a part. El 1842 la diputació tarragonina autoritzà la formació d’un sol municipi que reuniria Ortigós amb Torregrassa i Giminells. Aquesta unió no prosperà i el 1847 Ortigós demanà de tornar a la Bisbal. El 1861 es nomenà un alcalde pedani per a la quadra d’Ortigós. Aquesta quadra tenia 65 h el 1900, reduïts a 29 el 1960 i a 19 el 1970. El 2005 la caseria tenia empadronats 28 h.

El castell de la Bisbal, Santa Cristina, les urbanitzacions i els masos

Hom creu que el castell de la Bisbal es degué erigir al segle XII, al mateix temps que la parròquia o, probablement, encara més tard. La primera referència segura de l’existència d’un castell a la Bisbal data de l’any 1330, quan el castlà i senyor de la Bisbal era Guillem Salvà. L’esplendor d’aquest castell tingué el seu punt culminant durant el segle XV, en temps de Joan II, quan era castlà el baró Bernat Salvà. El 1828 el marquès de Barberà i Manresana, propietari del castell, va firmar un contracte amb el seu masover pel qual aquest es comprometia a vetllar per les teulades, el celler i el trull. Al final del segle XIX, el 1875, les tropes isabelines del capità Romero van ocupar el castell. Abans del 1900 s’ensorrà. Joan Virella creu haver identificat algunes parets pertanyents al vell edifici que foren aprofitades en cases del barri antic.

L’ermita de Santa Cristina (santa que tradicionalment ha gaudit de molta devoció al lloc) és situada prop del coll de la Rubiola, a l’extrem W del terme. Els documents més antics daten del 1348. L’actual capella consta acabada l’any 1804, i substituí la capella anterior d’estil romànic.

Al llarg de les dècades del 1960 i el 1970 van sorgir urbanitzacions en tot el perímetre del terme. La Pineda de Santa Cristina, situada al coll de la Rubiola, s’endinsa al terme de Rodonyà. La Miralba, i Can Gordei són a tocar de la carretera de Valls. La Masieta i l’Esplai del Penedès es troben a la carretera de Masarbonès. El Papagai, s’estén entre els termes de la Bisbal i de Sant Jaume dels Domenys, i el Priorat de la Bisbal és situat al NW de la vila. Entre totes sumaven 1 476 h el 2005.

Escampades per tot el terme hi ha masies i cases de camp, la major part desocupades i en mal estat de conservació. Sobresurten, però, Cal Vilella (del segle XVII, ha estat restaurada i s’hi ha construït un reconegut celler), Cal Sumoi i Cal Llagostera. De la quadra de Frasser, esmentada al segle XV en un document del rei Joan II, n’ha sobreviscut el topònim a la masia de la Font de Franer i a la masia de Freier.

A Can Pasqual, dit també Cal Ventura, es conserva segons la veu popular una de les antigues tavernes existents a la Bisbal al principi del segle XX. En aquests establiments es consumien les hores d’esbarjo. Les diverses tavernes rivalitzaven amb els seus cants. A Can Pasqual es reunia el grup anomenat “Els Paus”. Actualment s’hi conserva un interessant nombre de records de la taverna i del seu temps.

La història

Com a testimonis d’un hàbitat prehistòric, al terme de la Bisbal —com al d’Albinyana— hi ha coves i avencs que proporcionen material arqueològic. Solé i Caralt n’explorà algunes i trobà instruments de sílex, fragments d’ossos i bocins de ceràmica llisa a les coves de la Roca Foradada i de Santa Cristina, i catalogà aquests materials de l’Eneolític final. També identificà terrissa ibèrica i altres materials del mateix període cultural al lloc anomenat el coster de la Torre i a la parada del Vilar.

Les primeres notícies històriques de la Bisbal coincideixen amb el període de la primera expansió comtal. Al segle X, la vila no existia com a tal i només a la primeria del segle XI, en el testament d’Adalbert, del 1011, s’esmenta entre les confrontacions del terme d’Albinyana. L’any 1302 en establir-se Mir Llop Sanç al castell de Banyeres, es documenta “parada que Dicunt Episcopalem”, i altra vegada s.esmenta el 1307, en la concòrdia entre l’abat Guitard i Bernat Odger de Castellet. Aleshores pertanyia al terme de Castellví de la Marca. Això ens porta a considerar que la Bisbal no existia en aquella època com a localitat sinó com a “parada” o “hostal” i que era situada en lloc de pas. Hi ha un buit històric fins a la castlania dels Salbà, al començament del segle XIV. La parròquia de Santa Maria de la Bisbal era estructurada al segle XIII, i no és probable que la seva creació fos gaire anterior. Semblantment, el castell de la Bisbal, que devia ser erigit en aquell temps o més tard, no és documentat fins el 1330; Solé i Caralt esmenta Guillem Salbà, parroquià de la Bisbal durant el 1309; quan era castlà i senyor de la Bisbal, testà l’any 1348.

Els Salbà procedien del lloc de l’Albà, avui despoblat, del terme d’Aiguamúrcia, a la comarca de l’Alt Camp. A partir del segle XV s’anomenen barons de la Bisbal. Es van mantenir en la possessió del castell per moltes generacions. Per entroncaments familiars la senyoria passà als Vilallonga ja pel segle XVII. El poble havia perdut la dependència episcopal, i la superior jurisdicció la posseïa el rei. Durant la guerra contra Joan II, Bernat Salbà es posà al servei del rei Joan, contra la generalitat de Catalunya. Aquesta fidelitat li valgué prerrogatives quasi il·limitades al castell i terme de la Bisbal i a la quadra de Frasser, actualment Freier. La Bisbal participà activament en molts aldarulls del segle XIX. El 1813, en la batalla de la Bisbal, els francesos comandats per Mathieu foren rebutjats amb pèrdues per les tropes del general Copons. L’alçament del general Romagosa, natural de la Bisbal, contra la constitució, l’any 1822, marcà el poble com a partidari de l’absolutisme. Així, doncs, la Bisbal fou vila carlina en les tres guerres del segle XIX, durant el qual es produí una certa prosperitat per a la vila, on hi havia tres o quatre fàbriques d’aiguardent que, a poc a poc, han anat tancant.