La Campana de Gràcia

Capçalera del primer número del setmanari 'La Campana de Gràcia'

© Fototeca.cat

Setmanari satíric, republicà i anticlerical.

Fou fundat per Innocenci López i Bernagosi el 8 de maig de 1870, i amb el títol, suggerit per Valentí Almirall, recordava els disturbis provocats per una lleva de minyons, dos mesos abans, a la vila de Gràcia, durant els quals la campana de la parròquia no cessà de tocar. Fou editat durant més de 64 anys (3 403 números, anomenats “batallades”). Nascut com a setmanari bilingüe, només emprà el castellà en algun escrit dels primers anys. Políticament, primer fou afecte a Pi i Margall, republicà moderat durant la Primera República, i seguidor de Castelar durant la restauració monàrquica. Més interessat primerament per la política estatal que no per la catalana, criticà les accions catalanistes, llevat dels Jocs Florals. Però anà modificant la seva actitud i, com L’Esquella de la Torratxa , ajudà el moviment de Solidaritat Catalana, blasmà el lerrouxisme i féu una política catalana d’esquerres entre la classe obrera, el seu públic majoritari. Des del 2 de juliol de 1932 fins a la seva mort, arran dels fets d’octubre del 1934, fou propietat de l’Esquerra Republicana de Catalunya. La dirigiren, entre d’altres, Antoni Serra, Josep Roca i Roca, Prudenci Bertrana i Màrius Aguilar, i hi col·laboraren escriptors i polítics com ara Valentí Almirall, Frederic Soler, Conrad Roure, Gabriel Alomar, Ángel Pestaña, Joan Puig i Ferreter, etc, i els dibuixants Tomàs Padró, Apel·les Mestres, Manuel Moliné, Josep Lluís Pellicer, Llorenç Brunet, Pere Ynglada ( Yda ), Josep Costa ( Picarol ) i Ricard Opisso.