Comprenia la costa mediterrània de la península Ibèrica des de Sagunt, al nord (on limitava amb la Tarraconense), fins al golf d’Almeria, al sud (on limitava amb la Bètica), i incloïa, a l’interior, l’antic territori dels oretans (fins al límit amb Lusitània), el dels carpetans (fins al límit amb Gal·lècia) i part del dels celtibers (compartit amb la Tarraconense), a més (fins el 385) de les Balears. Fou establerta en temps de Dioclecià, el 297 o el 305 dC, damunt el convent jurídic de Cartago Nova, creat per August el 27 aC, amb l’addició de València, Sagunt, Sogorb i altres poblacions de l’antic convent jurídic de Tàrraco (Tarragona), que arribava fins al Xúquer. Vers el 411 fou ocupada pels alans, i més tard pels vàndals (426) i els sueus (439). Continuà en època visigòtica, i una part del seu territori fou conquerida pels bizantins (554), incorporada a la Mauritania Secunda, mentre que els visigots convertiren Toledo en capital del regne. En 615-24 els visigots reconqueriren la part bizantina. Amb aquest fets, Cartagena entrà en decadència i la capitalitat passà a Oriola. Com a província visigòtica rebé també el nom de Cartaginense Espartària i, potser, d’Aurariola i d’Oròspeda.