Tingué dues etapes: la revolta del parlament (agost del 1648 - març del 1649) i la revolta dels prínceps (octubre del 1649 - setembre del 1653). L’autoritarisme de Richelieu, la debilitat i la corrupció de la regència, les conseqüències econòmiques de la guerra dels Trenta Anys, la manca de subsistències, la crisi agrària i artesana i la mala administració de Mazarino constituïren el fons de la insurrecció. A fi d’afrontar aquesta situació el cardenal intentà una nova política econòmica i reforçà el poder dels agents reials, però el parlament de París, seguit per diversos parlaments provincials, especialment el de Bordeus, s’hi oposà i reivindicà nous privilegis per a controlar la corona. En resistir-s’hi Mazarino, París es revoltà (agost del 1648) i la família reial en fugí. Assetjada la ciutat per l’exèrcit de Condé i amenaçada d’una revolta popular, els parlamentaris cediren a Rueil (març del 1649). Condé llavors reclamà la destitució de Mazarino i nombrosos privilegis per a l’alta noblesa, als quals Mazarino també es negà (gener del 1650). Enmig d’una revolta camperola provocada per la fam i diverses secessions provincials, els prínceps, aliats amb els parlaments, ocuparen París i desterraren Mazarino. Això no obstant, les divisions entre els nobles i entre els diversos estaments revoltats provocaren l’expulsió de Condé de París, que ocuparen les forces del mariscal Turène. Lluís XIV entrà a la capital per l’octubre del 1652, i Mazarino ho féu discretament pel febrer següent. La guerra arruïnà França, i el fracàs democratitzador de la Fronda permeté l’etapa absolutista de Lluís XIV, tot i que canviaren les relacions demogràfiques, socials i econòmiques a França.