la Il·lustració

Moviment intel·lectual europeu, centrat en el període comprès entre la segona revolució anglesa del 1688 i la revolució francesa del 1789, caracteritzat pel racionalisme utilitarista propi de la classe burgesa en la seva etapa ascendent de lluita per la consecució de l’hegemonia estructural del mode de producció capitalista i per la presa del poder polític, i de conformació de la seva ideologia com a dominant.

Continuació crítica superadora del barroc (de Descartes a Galileu o Newton), el moviment, originat a la Gran Bretanya, s’estengué bàsicament a França —on tenia arrels pròpies, i s’esbatanà en la seva forma més plena, l'enciclopedisme — i després a tot Europa, afavorit per la cada vegada major independència econòmica dels intel·lectuals i mitjançant societats cientificoliteràries (des de clubs a acadèmies, des de cafès a societats econòmiques), la premsa periòdica i la internacionalització de les edicions. Es proposava d’il·luminar la humanitat amb les llums de la raó, considerada aquesta com un instrument més per a adquirir que no pas per a posseir (sapere aude, libido sciendi). Amb ella hom lluita, tolerantment i a través del llibertinatge intel·lectual antimetafísic (freethinkers) i moral anticonformista (curiosité i uneasiness que porta al desfogament de la passió), sense ambicions totalitzadores en el terreny de la teoria, per a assolir la felicitat general. Aquesta, considerada com a natural, individual i necessitada de càlcul, és progressivament conceptualitzada en els diversos terrenys: utilitat i plaer en el de l’ètica, interès en el de la psicologia, profit en el de l’economia. Aquesta felicitat general s’oposa a la teoria del bé comú, pròpia del feudalisme, com, a la darreria de la Il·lustració, s’oposà a la teoria de la comunitat de béns. Tot això es concretà en els diferents àmbits. La superstició, les formes de religiositat tradicionals i basades en la revelació foren combatudes des de posicions deistes o atees; anàlisi i inducció foren els procediments emprats per a conciliar el positiu i el racional a través de formes sensualistes i empiristes; la relativització dels principis conduí, així, en unió de l’organicisme i de la dinàmica, a plantejaments predialèctics, al refús de la transcendència i al materialisme; el conjunt, unit a un extraordinari interès per les ciències fisicoquímiques i biologiconaturals, originà alhora un gran progrés en el terreny tècnic i un vitalisme preevolucionista. La teoria política, des del jusnaturalisme, creà el principi del sobirà subordinat a la nació, de manera que el súbdit passà a ésser ciutadà; i això, unit a la doctrina del contracte social, portà a plantejaments republicans i anticolonialistes. El pensament econòmic, sorgit del mercantilisme, dugué a la fisiocràcia, el liberalisme i determinats presocialismes.

La Il·lustració als Països Catalans

Als Països Catalans el redreçament econòmic i àdhuc polític que hom pot detectar a la darreria del segle XVII era una premissa òptima per al desenvolupament d’un moviment il·lustrat de certa volada. Emperò, l’opressió cultural i l’absolutisme polític dels Borbó arran de llur victòria en la guerra de Successió feu que els Països Catalans restessin al marge dels principals corrents il·lustrats europeus, que hi arribaren només d’una manera indirecta. Al Principat els reflexos principals de la Il·lustració es produïren a Barcelona i, gràcies a la creació de la universitat, a Cervera. Ací es destacà Finestres en el camp del dret, i els jesuïtes Aimeric i Cerdà en filosofia i Gallissà i Larraz com a humanistes. El criticisme històric apareix vinculat a Bellpuig de les Avellanes: J. Caresmar, J. Pasqual i J. Martí aportaren llur treball ingent al coneixement històric de l’Església catalana. A Barcelona cal destacar l’Acadèmia de Bones Lletres, centrada en la història catalana (J. Caresmar, A. de Capmany), que actuà generalment en castellà. La Junta de Comerç de Barcelona fomentà les ciències aplicades vinculades al capitalisme naixent. La medicina adquirí un relleu especial des de la fundació del Col·legi de Cirurgia de Barcelona (1760). Alguns erudits, com Joan Pau Canals, generalment autodidactes, es destacaren per llur dedicació a temes científics. En el terreny filològic es destacà el també filòsof i teòleg Fèlix Amat de Palou, i en el bibliogràfic els nebots d’aquest, Fèlix i Ignasi Torres i Amat. El País Valencià fou punt d’introducció de la ciència nova a través dels anomenats novatores, com Tosca, Coratjà i Íñigo, deixebles de Josep Saragossà, que coneixien —com es dedueix de llurs treballs— la ciència europea fins a Newton i redactaren la primera adaptació del cartesianisme. En l’aspecte humanista fou decisiva la influència del degà d’Alacant, Manuel Martí. L’hereu d’aquests dos corrents fou Gregori Maians, catedràtic de la Universitat de València i bibliotecari reial, autèntic catalitzador del moviment il·lustrat. La seva amistat amb Finestres i els professors de Cervera contribuí a mantenir els lligams culturals del País Valencià amb el Principat. Maians projectà una reforma dels estudis històrics basada en una doble línia: l’edició de les fonts documentals i una crítica rigorosa. Retirat a Oliva davant la incomprensió governamental, fundà l’Acadèmia Valenciana i sostingué correspondència amb estrangers, com Muratori, Voltaire, Meerman, Menke, etc. Seguidors o continuadors seus foren Cerdà i Rico i Joan B. Munyós en el camp històric, Pérez Baier i Vicent Blasco en el de la reforma universitària, Josep Climent i Felip Bertran en el religiós, Joan Sempere i Guarinos en l’erudició i la bibliografia i els germans Villanueva en la historiografia. A les Balears la influència de la Il·lustració fou molt menor. L’Estudi General Lul·lià no rebé els aires nous, ocupat com estava, exclusivament, en polèmiques entre lul·listes i marrells. Únicament la Societat Econòmica d’Amics del País assolí una certa esplendor: escoles de matemàtiques, de dibuix i d’agricultura. Cal destacar el jesuïta Pou i el geògraf Felip Bauzà, que desplegaren, però, llur activitat fora de les Illes. A Menorca, l’ocupació anglesa afavorí la penetració del pensament il·lustrat, fet que es reflectí en la creació de la Societat Maonesa (1778), fundada per Joan Ramis i Ramis, i que mantigué la vitalitat del català en la vida cultural i oficial i entre els erudits i els intel·lectuals fins a mitjan segle XIX.