La freqüència de les petèquies (amb el color fosc de la sang) al coll, tòrax i membres, així com el desenllaç quasi sempre tràgic de la malaltia, foren la causa dels noms “pesta negra” i “mort negra”, corrents des del principi de l’epidèmia. Originada a l’Extrem Orient, arribà a Constantinoble l’any 1347 i d’ací s’estengué ràpidament pels països llatins, via Gènova i Marsella. Tant l’Àfrica del nord com l’Europa central i septentrional en foren afectades poc temps més tard, i hom pot assegurar que l’any 1350 tot el món conegut a l’època es trobava infectat, amb xifres de mortalitat que en alguns llocs superava els dos terços dels habitants. L’epidèmia fou tan devastadora segurament perquè incidí sobre una població desnodrida i debilitada després de molts anys d’adversitats meteorològiques, males collites i fam generalitzada. D’altra banda, el flagell durà molts lustres: amb altes i baixes, s’estengué fins ben entrat el segle VI. El nombre de víctimes durant els primers deu anys (els més adversos) ha estat calculat aproximadament en 48 milions (25 per a Europa i 23 per a Àsia).
La Pesta Negra als Països Catalans
Als Països Catalans els primers brots de l’epidèmia sembla que es manifestaren a la darreria del 1347, bé que l’esclat es produí en el curs del 1348. La mortaldat, sense assolir les xifres del 90% d’alguns indrets de França, fou devastadora, i hom la situa al voltant dels dos terços de la població total. Hom explica aquesta mortaldat, en part, per la sèrie de fams que havien afligit la població des del 1333 —l’anomenat “mal any primer"— i que n'haurien debilitat la resistència. El desploblament que en resultà comportà l’abandonament d’extenses àrees de conreu, mancades de braços; moltes poblacions perderen la totalitat dels professionals de determinats oficis. Hom situa l’inici de la decadència de la corona catalanoaragonesa en la terrible pèrdua demogràfica que suposà l’epidèmia i les seves successives reiteracions durant la resta del segle XIV. A València, durant els mesos de maig i juny del 1348 moriren prop de tres-centes persones diàries. A Mallorca, el contagi penetrà per Sóller, però fou la ciutat de Mallorca la que més mortaldat patí. El notari Benet Olibes calculà la mortaldat en dos terços dels seus habitants i descriví els enterraments sumaris en què, per manca de crucifixs, hom emprava la creuera de l’espasa per tot símbol religiós. La pesta fou factor decisiu en la derrota de les Unions aragonesa i valenciana per Pere III de Catalunya-Aragó, que pogué abandonar València, on era gairebé presoner de la Unió, gràcies al perill que representava que romangués a la ciutat. El rei assolí d’evitar el contagi, però la reina Elionor de Portugal en morí, prop d’Eixèrica.