En fou director Eusebi Corominas i Cornell (1878-1906). Era alhora informatiu i polític, dins el camp republicà possibilista; en foren redactors en cap Emili i Carles Costa, i hi col·laboraren Eduard Marquina, Lluís de Zulueta, Josep M. Jordà, Marcel·lí Domingo, el crític musical Josep M. Pascual i altres. El diari es féu cèlebre per la campanya que hi menà Jacint Verdaguer arran del seu conflicte amb la jurisdicció eclesiàstica, campanya a la qual el diari, anticlerical, tenia interès a fer costat. La Publicidad es mostrà contrari al catalanisme, especialment des que Alejandro Lerroux hi publicà articles, secundats pels d’Adolf Marsillach i Lleonart; el diari caigué sota el control del partit radical i, el 1906, n'esdevingué director Emili Junoy i Gelabert, lloctinent de Lerroux a Barcelona, però tant aquest com la majoria dels redactors del diari abandonaren els radicals i se sumaren al moviment de Solidaritat Catalana. El 1907 Romà Jori i Llobet n'esdevingué redactor en cap. Poc després, Lluís Companys i Laureà Miró intentaren de posar el diari al servei del partit reformista de Melquíades Álvarez, però l’adquirí el navilier Antoni Tayà (1915), que en confià la reorganització a Amadeu Hurtado. Aquest nomenà Romà Jori com a director, i assegurà la col·laboració d’Eugeni Xammar, Antoni Rovira i Virgili, Feliu Elias, Carles Soldevila, Josep Artís, Manuel Brunet, Andreu Nin i altres, que donaren al diari un to catalanista i defensor de la classe obrera. Però el 1921, per dificultats econòmiques, la família Tayà vengué el diari a la Federació Patronal, que en modificà l’orientació, però no pogué sostenir-lo. Adquirit al cap d’un any pel nou partit Acció Catalana, fou gradualment convertit en un diari en català. Completat aquest procés (1 d’octubre de 1922), el diari prengué el nou nom de La Publicitat.