Fortalesa d’origen islàmic, Ramon Berenguer III la concedí al monestir de Sant Cugat del Vallès en la projectada campanya contra Tortosa del 1097 (alou de la Ràpita del Cascall); a la conquesta definitiva del territori, Ramon Berenguer IV exceptuà aquest terme de la donació que féu als hospitalers del terme d’Amposta (1149) i els benedictins hi establiren el monestir de la Ràpita a redós de la mateixa fortalesa, des del qual iniciaren el repoblament i la colonització del sector al llarg del s XIII (la Punta de Benifallim o Benifallim i el mateix nucli pròxim a la fortalesa obtingueren carta de poblament de l’abat el 1251). Després de nombrosos plets i reclamacions, els hospitalers obtingueren el terme de la Ràpita, per venda del monestir de Sant Cugat, i l’incorporaren a la castellania d’Amposta, fins que el 1280 passà a la corona. S'establiren al convent les monges hospitaleres fins al s XVI, que restà mig abandonat. La ruïna del lloc vingué, però, després de la utilització del castell com a base militar per a l’expulsió dels moriscs (1610) de la Ribera d’Ebre i d’Aragó (3 666 i 38 286, o sia un total de 41 952 persones), l’embarcament més considerable de l’època, que durà tres mesos. La població de Sant Carles de la Ràpita, fundada al s XVIII, conserva encara popularment el nom de la Ràpita.