La geografia
Comarca costanera, els seus límits només són precisos al S, on s’alça la serra de Corbera, últim contrafort del sistema ibèric i divisòria amb la Valldigna (Safor). Cap al N, la ratlla amb l’Horta és marcada per l’Albufera, bé que físicament el pas és imperceptible. A l’E, marquen el límit amb la Ribera Alta la unió del riu Magre i el Xúquer. La Ribera Baixa comprèn els dipòsits deltaics del curs baix del Xúquer, que formen un pla total que vers el N enllaça directament amb els dipòsits deltaics del Túria (resta entre ambdós l’Albufera). El terreny és format per argiles, graves i arenes, amb un gruix de 100 a 200 m d’origen quaternari, dipòsits que se situen sobre el Neogen deprimit, que arriba fins a uns 800 m, cosa que demostra l’afonament recent de la costa per causa del pes dels dipòsits fluvials. La costa és baixa i arenosa, llevat del promontori de Cullera, avançada a la mar del Sistema Ibèric; aquesta costa, d’àmplies platges amb dunes longitudinals, separa la mar de les zones marjalenques, que són l’origen de tota la comarca i que han estat dessecades per l’acció humana i aprofitades per al conreu de l’arròs. Mostra clara d’aquest caràcter pantanós és l’existència de sectors embassats d’aigua dolça com l’Albufera o l’estany de Cullera. Les úniques elevacions a la comarca són les corresponents al vessant N de la serra de Corbera, que s’alça bruscament amb un fort pendent sobre el pla. El clima és el típic mediterrani marítim, d’hiverns suaus i estius calorosos, precipitacions febles (sobre els 500 mm anuals) amb una forta oscil·lació anual, d’un màxim molt marcat a la tardor (novembre, octubre, setembre) i un màxim secundari en el període febrer-març.
Forma l’eix de la comarca el curs del Xúquer; en aquesta última part del seu recorregut el riu divaga notablement amb grans meandres i direcció molt variable, que passa de W-E a N-S a Fortaleny i, finalment, a NW-SE pels voltants de Cullera, al S de la qual desemboca a la mar. Les crescudes de la tardor han provocat terribles inundacions; però el règim ha estat canviat per la creació de grans pantans al curs mitjà i alt i als seus afluents principals (pantans d’Alarcón, de Contreras, de Forata), que han regularitzat notablement el règim. El cabal, que se situa en els 30 m3/s al començament de la Ribera Baixa, augmenta immediatament a 50 per l’aportació del riu Verd i els afloraments naturals d’aigua, però l’aprofitament per al regatge de tota la comarca fa que, a la desembocadura, només porti ja 10 m3/s. Al N de la comarca, a la costa, apareix la gola del Perelló, darrera eixida cap al S de l’Albufera, que al segle XVIII arribava fins en aquesta pedania del municipi de Sueca, però els aterraments del XIX la feren retrocedir al límit actual (ja dins el municipi de València).
Situada principalment dins el domini de la màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum), presenta a la part septentrional, plana, sobretot vegetació de marjal, avui transformada en gran part en camps d’arròs. A la part meridional, més muntanyenca, apareix el paisatge típic de la muntanya marítima valenciana: màquia molt reduïda, extenses brolles de romaní i bruc d’hivern, sovint amb pi blanc. La vegetació espontània és molt reduïda a causa del caràcter agrícola de gairebé tot el terreny. Només als vessants de la serra de Corbera i a les dunes litorals i als voltants de l’Albufera apareixen formes de vegetació espontània, més o menys extenses. L’extensió total d’aquestes formes es limita a unes 2.000 ha (7,4% del total).
L’economia
L’acció humana ha convertit aquesta comarca, originalment marjalenca, insalubre i inhabitada, en un espai agrícola amb una proporció de terreny conreat que arriba al 82%. Les 23.000 ha conreades el 1990 són pràcticament totes de regadiu (només unes 14 ha de secà). El sistema d’irrigació es basa en l’aprofitament directe de l’aigua del Xúquer per mitjà d’una extensa xarxa de séquies locals que arriben a tota la comarca. Les séquies més importants són la de Sueca, Corbera i Cullera. En total, unes 14.000 ha regades entre les tres. Les superfícies regades més importants corresponen als municipis de Sueca, Sollana, Cullera, Corbera de la Ribera, Albalat de la Ribera i Polinyà de la Ribera. L’abundor d’aigua afluent, a diferència de la Ribera Alta, ha limitat el regadiu de pous a una àrea petita, situada al peu de la serra de Corbera: Corbera (1.200 ha), Llaurí (736 ha) i Favara de la Ribera (278 ha), de manera que predomina, amb un percentatge aproximat d’un 70%, el reg per aigua del Xúquer. Amb tot, són aquests últims municipis els que, comparativament, han augmentat més llurs terres regades. Així, mentre Sueca o Sollana a penes han variat les hectàrees regades des del 1970, Corbera ha augmentat les seves en el 43%, Llaurí el 34% i Favara el 16%. Tot això determina l’existència d’una agricultura de regadiu que ha estat i és l’element determinatiu de l’economia comarcal. L’aprofitament arrosser fou durant segles una monocultura a la qual anava lligada la vida de la comarca amb totes les limitacions que presentava (paludisme, manca de salubritat, mortalitat elevadíssima). Fins al segle XIX aquestes formes negatives no començaren a ésser vençudes amb el triomf sobre el paludisme i la millora del sistema de regatge que acabà amb les febres permanents. Així l’època daurada de l’arròs s’estengué des de mitjan segle XIX fins al decenni del 1950, però les possibilitats econòmiques que oferia provocaren una tendència a l’estancament que obligà a la recerca de noves bases agràries, i fou el taronger el conreu substitutiu de l’arròs. El binomi taronja-arròs cobreix el 87% del regadiu de la Ribera baixa, amb les següents proporcions: el 61% per a l’arròs i el 39% per als tarongers i els mandariners. Malgrat tot, aquesta diferència s’escurça a poc a poc al llarg dels últims anys. Per hectàrees, l’extensió dedicada a l’arròs és de 12.200 ha. Aquesta superfície resulta prou difícil de reduir, per tal com es troba en sectors de dessecació gairebé impossible. Tots els municipis comarcals, excepte Almussafes, dediquen part de les seves terres al conreu de l’arròs. Sueca, Sollana i Cullera concentren bona part d’aquest cultiu. Quant al taronger, ha guanyat les terres més altes i d’alres mitjanes de la comarca, gràcies a un gran esforç humà d’aterraments per evitar les terres d’aiguamoll; a hores d’ara els cítrics ocupen 8.400 ha repartides per tota la comarca. Hi destaquen els municipis de Cullera, Sueca, Polinyà de la Ribera, Corbera i Albalat de la Ribera. La resta de conreus són secundaris: hortalisses (1 770 ha), tomàquets i cebes, sobretot a Sueca i Sollana, que en concentren el 50%. El blat de moro (270 ha) a Sollana i Almussafes principalment i lleguminoses. La ramaderia és, com més va menys important: hi ha bestiar de llana, boví, porcí i aviram, gairebé tota amb un intens règim estabulat.
La platja de Cullera
© Fototeca.cat
La industrialització ha estat molt feble. Tradicionalment les activitats industrials es limitaven a les derivades dels productes agrícoles: molins arrossers, magatzems per acondicionament de fruites. Les característiques físiques de la comarca impossibiliten un fort ús industrial del territori. Un sòl pantanós que ha estat utilitzat per a activitats agràries, directament (arròs) o transformat (aterraments per a tarongers) encareix qualsevol oferta per a un ús industrial. A hores d’ara el sector secundari és important en algunes poblacions com ara Almussafes (factoria de la Ford), però el seu pes a la comarca no es gaire significatiu. La fàbrica de la Ford s’instal·là el 1976, amb dos establiments, un de muntatge i un altre d’estampació, amb una capacitat de producció de 250.000 unitats anuals. El 1980, s’exportaren quasi un 80% del total d’unitats fabricades. Actualment, dins la Ribera Baixa predominen els subsectors dels productes metàl·lics i la maquinària (30% de les empreses censades el 1986), l’alimentació i les begudes (20%) i la fusta, el suro i els mobles (20%). Una activitat dels darrers anys de notable importància ha estat el turisme; l’aprofitament de les àmplies platges comarcals ha fet aparèixer dues grans concentracions turístiques, Cullera i Sueca (el Perelló, el Mareny Blau de les Barraquetes, les Palmeretes), que han representat una nova font de riquesa. El 1989, la Ribera Baixa diposava de 26 hotels i 1.130 places hoteleres, concentrades a Cullera i a Sueca. Avui, Cullera i Sueca formen un subcentre important d’àmbit comarcal que depèn de la ciutat de València per a determinats seveis.
La població
La població fou històricament feble a causa a causa de les condicions naturals i de la forta i permanent mortalitat; al segle XVIII, i sobretot al XIX, es produí una intensificació de l’agricultura i de la salubritat que donà lloc a un fort creixement. Al segle XX les possibilitats es reduïren amb l’augment de la població i l’estabilització de l’economia; només en dos decennis (1900-10 i 1930-40) es produïren forts augments. El 1991, aquesta comarca tenia 68.972 h, la qual cosa significa una lleugera inflexió de la tendència positiva iniciada els anys seixanta, concretament el 1960, en què la comarca tenia 58.000 h. La taxa de creixement anual acumulada per al període 1981-86 fou encara positiva, del 0,3% anual, però el quinquenni 1986-91 la taxa era negativa, del -0,4% anual. Aquest canvi de compoarament demogràfic reflectiex un nou moment de desenvolupament econòmic que ja no es basa en l’atracció de la Ribera Baixa com a centre immigrador. L’emigració es dirigí sobretot a França des del principi del segle XX. Encara avui hi ha emigració temporera a la verema de França, acabada la recollida de l’arròs. Només Almussafes ha experimentat un augment demogràfic important en l’últim quinquenni, en passar de 5.719 h el 1986 a 6.360 h el 1991. Sembla que la població dels grans centres de la comarca, Cullera i Sueca, s’estabilitza i fins tot hi ha una lleugera tendència negativa.
Les comunicacions d’aquesta zona es basen en l’autopista de la Mediterrània (A-7) i en la carretera nacional 332. El ferrocarril València-Gandia (que hauria d’arribar a Dénia per a millorar les comunicacions amb aquella zona) i diverses carreteres transversals (Sueca-Alzira, Sueca-Algemesí, Cullera-Alzira) completen aquesta xarxa i comuniquen la comarca amb la Ribera Alta. Pel novembre del 1987, la zona sud i occidental de la comarca patí els efectes d’una important inundació del riu Xúquer, que afectà determinades partides dels municipis d’Albalat de la Ribera, Riola, Fortaleny, Polinyà de la Ribera i Cullera i part de les zones més baixes de llurs nuclis urbans.
La història
De la prehistòria a la romanització
La part plana de la comarca, coberta d’aiguamolls, rebutjà el poblament durant l’època prehistòrica. Malgrat aquestes condicions, hi ha una clara continuïtat des del Paleolític fins a l’època romana. No és estrany, però, que la majoria de documents provinguin de la muntanya de Cullera, on es concentren les cultures prehistòriques: cova del Volcà, amb Paleolític superior, coveta de Ribera, sepulcral eneolítica de les primeres fases dels metalls, poblat de les Oliveretes, de l’edat del bronze, i al cim, un poblat ibèric, extens. El cicle es tanca amb el fortí romà de defensa de costa de l’illa de Cullera (segles IV-V). També hi ha altres indicis de poblament tot al voltant de la zona plana, sobretot durant la cultura del bronze valencià. La colonització de la part baixa començà a l’època romana, amb establiments de vil·les per a explotacions agrícoles, en un primer assaig d’aprofitar-ne les possibilitats. Han estat identificades en els termes de Sueca, Sollana, Fortaleny, Llaurí, etc.
De la Conquesta ençà
Després de la conquesta per Jaume I (Cullera el 1240) les diverses alqueries islàmiques, origen dels actuals nuclis de poblament, foren repartides, menys Cullera, que restà de la corona, i en gran part repoblades per cristians. La major part de la comarca fou incorporada el 1249 al terme general d’Alzira fins el 1364, que la part oriental, amb Cullera, passà al terme general de València. El 1418 es formà el terme general de la Vila i Honor de Corbera, que perdurà fins el 1836 i incorporava Corbera, Fortaleny, Riola i Polinyà. La importància de Cullera féu que Martí I li donés la independència de la ciutat de València; incloïa el poble de Sueca, que el 1607 se’n separà, i adquirí després, gràcies al desenvolupament agrari, la capitalitat de la Ribera Baixa. La comarca es dividia fins el 1707 entre la governació de València (els pobles al nord del Xúquer) i la de Xàtiva dellà Xúquer (els situats al sud del riu). Després de la guerra de Successió, l’administració borbònica féu la divisió de la comarca entre la governació o corregiment de València (els municipis més al nord) i la governació o corregiment d’Alzira (els antics de la governació de Xàtiva i el de Cullera). La divisió administrativa posterior l’ha dividida entre els partits judicials de Sueca i Alzira.