La geografia
Cap de comarca, Santa Coloma de Farners (9.169 h [2001]). Ocupa una bona part del sector septentrional del Sistema Mediterrani Català i participa de les distintes unitats estructurals. La primera és un fragment de la Serralada de Marina, paleozoic de plegament hercinià, que les rieres de Tossa i de Lloret separen en tres blocs: el de llevant que culmina a 519 m alt. (puig de les Cadiretes, al límit amb el Gironès i el Baix Empordà); el central (turó de Rossell, 341 m; i puig Ventós, 419); el de Blanes a ponent, enretirat de mar, que domina el delta de la Tordera (Montbarbat, 330 m). Enllà de la Tordera, la Selva participa d’un quart bloc, el Montnegre (391 m al Montgròs), amb el Maresme i el Vallès Oriental. La segona unitat és la depressió de la Selva, dovella granítica enfonsada entre dues falles de direcció NNW-SSE, la del N estesa de Girona fins a la vall d’Aro. Al NE de la comarca de la Selva el granit és recobert per dipòsits terciaris recents i quaternaris. A la conca de l’Onyar abunden els al·luvions quaternaris, així com al fons de la depressió, ocupat fins a temps moderns per l’estany de Sils, transició cap a la conca de la Tordera. Entre la depressió de la Selva i la del Vallès, més estreta, alguns afluents de la Tordera han hagut de fendir un llindar, la serra de Clarà, que no supera els 200 m alt., que enllaça la Serralada de Marina i la Prelitoral. Aquesta es compon de dos massissos. El del Montseny, el més alt de tot el Sistema Mediterrani, pertany a la Selva en el sector nord-oriental: la carena puja dels 1.208 m (coll de Sant Marçal) als 1.706 (les Agudes). A la riera d’Arbúcies comencen les Guilleries, massís paleozoic també, on acaba la Serralada Prelitoral al N del Ter. A diferència del Montseny, però, les Guilleries, on domina el granit damunt les llicorelles, no han oposat tanta resistència a l’erosió i apareixen com un peneplà d’uns 600-800 m alt., bé que s’eleva a 1.088 m a Sant Gregori i a 1.204 a Sant Miquel de Solterra. La darrera gran unitat és la Serralada Transversal, que damunt cingleres com la del Far apareix al NW de les Guilleries, com l’altiplà del Cabrerès, de calcàries escèniques, i que al NE s’enfonsa en la vall tectònica d’Hostoles, també de calcàries i gresos. La Selva és repartida en tres conques hidrogràfiques: les rieres, sovint eixutes, que vessen directes a mar, la conca de la Tordera i la del Ter. La Tordera, abans de travessar la Serralada Litoral, rep per l’esquerra les rieres de Breda, d’Arbúcies i de Santa Coloma i, després de travessada, forma un delta compartit amb el Maresme. El Ter s’acongosta a les Guilleries durant una trentena de quilòmetres, en els quals davalla uns 200 m i forma els pantans de Susqueda i del Pasteral. El Ter és engruixit per la riera de Rupit i el riu Brugent, que li aporten aigües de Collsacabra i la vall d’Hostoles, i, per la dreta, per la riera d’Osor i l’Onyar, amb una xarxa d’afluents amb tendència a ésser decapitats per la xarxa de la Tordera, que té més prop el nivell de base.
© Fototeca.cat
El clima de la Selva és tan variat com el relleu: entre la muntanya mitjana humida de les Guilleries i l’arrecerada Costa Brava hi ha una gamma de variants degudes a l’altitud, el relleu i les dificultats que troben els vents marítims de llevant. Les mitjanes anuals depenen de l’altitud, i, per tant, de ponent a llevant. Però a Susqueda, en el congost del Ter (281 m alt.), és de 15ºC, mentre que a Hostalric, a la depressió de la Tordera (189 m), és de 14,5ºC, segurament per la seva situació airejada dalt una carena volcànica. Per això els estius són temperats (27,5ºC mitjana de les màximes de juliol, enfront de 34ºC a Breda, un poc més baixa, 169 m alt., però arrecerada). La mitjana de les mínimes del mes més fred també oposa Hostalric (3,6ºC) i Breda (1,2ºC). La situació al fons d’una vall afluent i encalmada explica la inversió de temperatura que es trasllueix a Breda. La pluviositat oscil·la entre 600 mm (Costa Brava) i 1 100 (Guilleries), més plujoses que el Montseny (900-1 000 mm). Per exemple, Tossa rep 608 mm anuals, poc més de la meitat que Sant Hilari Sacalm (1 091, a 860 m alt.). Quant a la distribució estacional, hi ha una divisió marcada entre les Guilleries, amb màxims de primavera (a Osor, 340 m alt., el 34,7 de les precipitacions), i la resta de la comarca, amb màxims de tardor (Breda, el 43,8%). L’estació més poc plujosa és en general l’hivern, com correspon a un clima de tendències continentals: a Santa Coloma només el 15,2% de les precipitacions cauen a l’hivern. En canvi l’estiu és l’estació més eixuta, no solament al litoral mediterrani, sinó també a les viles típicament balneàries: Caldes de Malavella i àdhuc Sant Hilari Sacalm.
La vegetació
La vegetació és en general calcífuga i a la plana baixa té caràcter mediterrani boreal. Naturalment hi predominaria, sobre sauló, la sureda (Quercetum galloprovinciale suberetosum), a hores d’ara gairebé sempre aclarida per l’home i transformada en una brolla d’estepes i brucs (sobretot bruc d’escombres), amb sureres i pins pinyers dispersos. Els terrenys més bàsics porten alzinar (Quercetum galloprovinciale pistacietosum), brolles de bruc boal, llistonars terofítics, etc. El caràcter mediterrani humit del clima, amb l’eixut estival molt atenuat, fa que a les obagues frescals i a les fondalades es mantingui una rica vegetació eurosiberiana de bosc caducifoli: rouredes, castanyedes plantades per l’home, etc. Vora els rius i les rieres, vernedes i gatelledes mostren un esplet notable d’espècies del bosc humit. Al costat hi ha els prats dalladors extensos més avançats cap al sud en els Països Catalans. Les muntanyes occidentals (el Montseny), (les Guilleries) presenten una zonació d’estatges altitudinals en la qual, damunt l’estatge de l’alzinar muntanyenc, apareixen paisatges de bosc de fulla caduca (rouredes, castanyedes artificials i, sobretot, fagedes) d’afinitat atlàntica.
L’economia i la demografia
Encara avui el bosc —dens o esclarissat— ocupa el 67,7% de la superfície, bé que només el 53% és arbrat. En aquesta meitat arbrada de la Selva dominen les suredes (17,7% de la comarca), que ocupen més d’un miler d’hectàrees a la majoria de municipis compresos entre Arbúcies, Santa Coloma, Tossa i Fogars de Tordera. Un 10% del territori és ocupat per pinedes, en general al nord de les sureres, entre Brunyola i Lloret de Mar i, sobretot, a Caldes de Malavella. Les alzines, amb una superfície similar, són però ja fora de la depressió. Entre Amer i Arbúcies i sobretot a Susqueda es destaquen en el paisatge. També a les Guilleries abunden els castanyers (9,5% de la comarca), plantats per a perxades i rodells, per a fusta o per a castanyes. Molt més rares són les fagedes (1,7%), els arbres de ribera, sobretot verns, que ja han superat els roures. Quant a la superfície agrícola, el 2003 el total de terres conreades era d’11.693 ha (7.247 ha de secà i 4.446 de regadiu). Els conreus més importants eren els cereals (3.681 ha), principalment l’ordi (1.663 ha) i el blat (1 424 ha), encara que també destacaven els farratges (4 964 ha), els fruiters (917 ha) i els conreus industrials (322 ha). El mateix any, es comptabilitzaren 58.924 caps de bestiar porcí, 15.111 de boví, 26.461 d’oví i 1.883 de cabrú, i es produïren 28.843 tones de llet a la comarca, que representen el 4,4% de la producció catalana anual del 2003. Les captures pesqueres es concentren al port de Blanes, que el 2003 comercialitzà 1.915,6 tones (el 5,7% del total dels ports catalans) per valor de 8,7 milions d’euros.
Bé que mai no ha estat considerada una comarca industrial, la situació de la Selva en el corredor que uneix el Vallès i el Gironès la va convertint en una àrea d’expansió industrial que ha de reblir el buit entre el gran focus barceloní i el més modest de Girona. La industrialització forta, però, s’ha produït fora de la depressió: entre Anglès i Amer, la indústria tèxtil ha remuntat el Ter; a Blanes conflueixen en les fibres artificials la línia tèxtil del Maresme i la química de la Tordera. Però la indústria s’ha anat diversificant.Com a indústries extractives cal esmentar l’espat fluor d’Osor, a les Guilleries, i algunes pedreres. Com a recurs mineral, bé que destinat a l’alimentació, hom pot esmentar les aigües minerals embotellades a Caldes de Malavella, Amer i Sant Hilari Sacalm. Cal cercar les indústries alimentàries d’origen no mineral a Anglès, Blanes, Breda (cervesa, productes lactis), Riudarenes i Santa Coloma (galetes i pastissos), Vidreres, Riudellots (escorxador frigorífic, embotits). L’absència de vi, que havia donat prestigi a Blanes, i d’oli d’oliva contribueix a l’aspecte poc mediterrari d’aquest subsector. El tèxtil té a Bonmatí (Amer-Anglès) un nucli cotoner important, a més del gènere de punt (Amer i, sobretot, Santa Coloma), la confecció (Santa Coloma i Arbúcies), els teixits de seda (Caldes de Malavella), els torçuts i aprests (Hostalric), torçuts i fibres (Maçanes), espuma de niló (Santa Coloma) i fibres (Blanes). El suro ha perdut importància, però ha augmentat la de la fusta (serradores, torneria a Sant Hilari Sacalm, mobles a Breda i a Sant Hilari), amb relació a la del paper (Breda). En el ram químic, a més de les fibres artificials, destaca el material fotogràfic (Breda). El metal·lúrgic, més variat, se centra en el material elèctric de Riudellots i les tradicionals carrosseries per a camions d’Arbúcies. El ram de l’energia es redueix a les petites centrals elèctriques de la conca del Ter i a la planta embotelladora de butà de Caldes de Malavella, que cobreix la demanda de tota la regió de Girona. La construcció, finalment, és notable a Anglès, a Blanes i sobretot a Lloret de Mar; és l’única indústria netament estimulada pel turisme. El tèxtil, que el 1987 reunia el 28% dels treballadors, és la branca industrial amb major ocupació, seguida del sector metal·lúrgic, que ocupa el 14% de l’activitat industrial, i el sector alimentari, que n'ocupa el 14%. Segueixen el sector de la fusta, el suro i els mobles i el sector químic, amb el 10,6% i el 4,8% respectivament de la mà d’obra industrial. Les àrees de Blanes, Arbúcies i Anglès, a la vall del Ter, són les primeres que s’industrialitzaren, però els darrers anys han cedit algun lloc de treball industrial al sector terciari. Han aparegut tres zones més d’influència directa de l’autopista (que comprèn els municipis de Maçanet de la Selva, Hostalric, Maçanes, Riells de Montseny, Fogars i Breda); la plana de la Selva (Santa Coloma de Farners, Riudarenes, Cassà de la Selva, VIlobí d’Onyar, Riudellots, Vidreres, Sils i Caldes); i les Guilleries (Sant Hilari Sacalm).
El sector dels serveis és el que experimenta una tendència més forta al creixement. Es constata una forta concentració als municipis de la costa (Blanes, Lloret i Tossa). El turisme ha vingut a completar una economia ja variada. A la clientela balneària tradicional s’afegí al començament del segle XX la descoberta de la Costa Brava pel turisme estranger més encara que pel nacional, i darrerament l’estiueig s’ha generalitzat. L’any 2002 el nombre de places hoteleres pujava fins a 44.884, amb 316 establiments; hi havia 25 càmpings, amb 19.627 places, i 19 establiments de turisme rural, amb 192 places de residències cases de pagès. La major part del turisme, però, es concentra als municipis costaners. El comerç se n’ha vist afavorit, si bé la Selva representa més el paper de corredor cap a Barcelona i d’àrea d’expansió dels serveis gironins. Els ferrocarrils de Barcelona a l’Europa continental tenen estacions importants a Maçanet i Maçanes (on enllacen amb la línia del Maresme que puja per Blanes), a Sils (d’on serveis regulars enllacen amb Santa Coloma de Farners camí d’Olot, i amb Sant Feliu de Guíxols en sentit contrari) i a Caldes de Malavella. La carretera dita de França travessa de nord a sud la Selva sense passar per cap vila. Aquest paper de simple trànsit ha estat reforçat per l’autopista, que segueix la ruta del Vallès paral·lelament a la carretera general acabada els mateixos anys, que al nord de Sils es desvia de la del Maresme, i per l’aeroport de Salitja, al nord de la comarca, anomenat de Girona-Costa Brava. En canvi el port de Blanes, massa proper al de Barcelona, manca de rerepaís.
La població de la Selva al començament del segle XVIII no passava gaire dels 12.000 habitants. La creixença fou ràpida fins a la fi del segle (prop de 26.000 h) i en el període 1830-60 gràcies en part al dessecament de l’estany de Sils. Les crisis agràries i les de les indústries forestals, sobretot la del suro, expliquen l’estancament durant un segle (51.524 h [1860]; 54.517 [1960]), amb un mínim el 1900 (45.803). L’impuls turístic, però, i la industrialització, especialment a Blanes, originà una ruptura de tendència (30,5% d’increment del 1860 al 1970). La població disseminada tendeix a minvar del 30% mantingut fins a mitjan segle XX. De viles superiors al miler d’habitants, el 1718 només hi havia Blanes. El 1787 s’hi havien afegit Lloret de Mar i Tossa, Santa Coloma, Sant Hilari Sacalm i Amer, i ja el 1860, Breda, Hostalric, Caldes de Malavella, Arbúcies, la Cellera de Ter i Anglès i, després, Vidreres. El 1991 la comarca tenia 98.255 h i el 1998 s’incrementà a 108.816 h. El 2001 la població era de 117.393 h, amb una densitat de 118 h/km2. En el període 1998-2001 el creixement absolut de la població fou de 8.577 h, a un ritme anual del 2,6% (en el període 1991-98 l’augment del cens s’havia situat en 10.561 h, a un ritme de l’1,4%). El mateix any, el saldo vegetatiu fou del 2‰, el saldo migratori, del 18,5‰ i el creixement total de la població, del 20,5‰. Els únics municipis que perderen població en l’interval 1998-2001 foren Amer, que passà de 2.241 h a 2.182 h; Anglès, de 4.752 h a 4.739 h; Brunyola, de 405 h a 357 h; la Cellera de Ter, de 2.019 h a 1.987 h, i Osor, que perdé més de la meitat del seu cens, passant de 480 h a 206 h. D’altra banda, els creixements més importants tingueren lloc als municipis de Fogars de la Selva (passà de 642 h el 1998 a 806 h el 2001), Riells i Viabrea (de 1.686 h a 2.264 h), Vidreres (de 4.302 h a 4.978 h) i Maçanet de la Selva (de 6.472 h a 4.010h), ja que tots incrementaren la seva població en més d’un 15%. Santa Coloma de Farners, el cap comarcal, concentrava el 7,8% de la població amb 9.169 h i un creixement absolut respecte al 1998 de 575 persones. Blanes (30.693 h) i Lloret de Mar (20.239 h) eren els dos nuclis més poblats i aplegaven el 43,4% del cens. Cal destacar que només un municipi de la comarca, Susqueda (98 h), no arribava al centenar d’habitants. La distribució de la població per grans trams d’edat mostrava una població adulta, amb menys joves que en censos anteriors; així, el 15% de la població tenia menys de 15 anys, el 69,1% se situava entre els 15 i els 65 anys, i el 15,9% sobrepassava els 65 anys. Pel que fa a la població activa, l’any 2001 es comptabilitzaren 59.192 persones, amb una taxa d’atur del 12,2%. Els treballadors ocupats es distribuïen per sectors d’activitat de la manera següent: el 3,4% es dedicava a l’agricultura, el 27,3% a la indústria, el 12,9% a la construcció i el 56,4% als serveis.
La història
De la prehistòria a la romanització
Hi ha molt poques notícies sobre el poblament prehistòric a la comarca, en part per manca d’investigacions suficients (que no són fàcils, atès el caràcter boscós de moltes zones), i en part també, probablement, perquè no degué tenir la mateixa densitat que les comarques veïnes. És significatiu que hom no conegui cap monument megalític, relativament fàcils de descobrir, malgrat la proximitat al nucli de les Gavarres i de les serres del Maresme, llevat d’un menhir a Sant Hilari Sacalm (si hom accepta que correspon a l’època). Durant l’època ibèrica són coneguts poblats costaners en els termes de Tossa, Lloret, Blanes i algun altre a l’interior (Caldes de Malavella). Durant la romanització es tenen documentats dos nuclis urbans, petits: Blandae (Blanes) i Aquis Voconis (Caldes de Malavella), aquest amb categoria de municipi romà, segons les inscripcions, i possiblement Blandae també. A la resta de la Selva hi hagué poblament dispers, de vil·les romanes, algunes importants, com la de Tossa.
De l’edat mitjana ençà
La primera demarcació de la Selva fou d’origen eclesiàstic: donà nom a la circumscripció més meridional del bisbat de Girona, que comprenia des de Fornells a Quart, al Gironès, fins a Arenys, al Maresme; en canvi, la zona de Sant Hilari Sacalm i Osor, a les Guilleries, pertanyent al bisbat de Vic, no hi era compresa. Amb les divisions administratives del segle XIX, restaren fora de la província de Girona (1833) les terres més meridionals de la Selva, entre la baixa vall de la Tordera i Arenys (les quals, excepte Fogars de Tordera, es vincularen, en la divisió comarcal del 1936, al Maresme); la resta de la demarcació històrica de la Selva fou repartida entre els partits judicials de Girona i de Santa Coloma de Farners (1834). Aquest darrer serví de base a la comarca creada amb la divisió territorial del 1936, excepte Sant Andreu Salou (que passà al Gironès), Viladrau i Espinelves (que passaren a Osona), però amb la incorporació de Fogars de Tordera (del partit judicial d’Arenys de Mar) i d’Amer (del partit judicial de Girona).