Situació i presentació
S’estén al centre de la plana o ribera de la Seu, formada pel Segre a la seva confluència amb la Valira, bé que té un sector que es troba a la dreta d’aquest riu i que correspon a l’antic terme de Castellciutat, dit antigament i popularment Ciutat. Aquest municipi, de 4,7 km2, fou annexat a la Seu d’Urgell el 1971.
El municipi de la Seu d’Urgell és el tercer de menor territori de la comarca de l’Alt Urgell, després dels termes d’Organyà i Arsèguel. Limita al N amb les terres de les Valls de Valira, a l’E amb Estamariu, al SE amb Alàs i Cerc, al SW amb la Ribera d’Urgellet i a l’W amb Montferrer i Castellbò. El terme de la Seu comprèn també el petit enclavament de Bell-lloc dins el terme d’Alàs.
La clotada on és situat el municipi és producte de l’enfonsament d’una dovella pirinenca, terraplenada posteriorment per dipòsits lacustres miocènics. La ribera de la Seu és voltada d’altes muntanyes i serralades, la més vistosa de les quals és la serra de Cadí, important escarpament de falla que limita pel S la fossa tectònica.
El terme de la Seu comprèn part de la vall mitjana del Segre, a banda i banda del riu. La Valira, a ponent, des de la seva confluència amb el Segre forma l’antiga divisòria amb Castellciutat. A la plana, arran de la Valira, hi ha un serrat allargassat, paral·lel al riu, d’estratègia singular, car domina l’encreuament dels camins d’Andorra, la Cerdanya i el baix Segre. És en aquest serrat on s’alcen les restes de dues grans fortaleses, la ciutadella i el castell, de gran importància en la història de la vila. La part ponentina del terme és accidentada pels contraforts que davallen del tossal d’Estelareny i del roc de l’Àliga i que atenyen els 817 m al turó del Corb. Per l’esquerra del Segre el territori és força més ample, regat per diverses séquies i canals que prenen les aigües del mateix riu. Entre ambdós rius es dreça l’antiga ciutat episcopal de la Seu d’Urgell, cap de municipi i de la comarca. El terme comprèn, a més, la vila de Castellciutat, el veïnat de les Torres, els ravals o barris del Serrat de la Capella, Santa Magdalena, el Poble-sec, Sant Pere i la urbanització de Sant Antoni. Aquestes tres darreres unitats de població són compartides administrativament amb el terme municipal de les Valls de Valira.
L’eix viari que travessa el municipi és la carretera N-260. Cap a l’E va a Puigcerdà (antigament s’iniciava al lloc que es coneix com a Portal de la Cerdanya), i vers el SW i W es dirigeix cap a Sort. Aquesta carretera enllaça amb la comarcal C-14 a Adrall. Abans passava per Castellciutat travessant la Valira per un pont de dos ulls que pertanyia meitat a la Seu i meitat a Ciutat. El manteniment d’aquest pas, però, sempre havia estat dificultós. El pont actual fou construït els anys seixanta. En la dècada del 1990, la construcció de la variant de la Seu va permetre descongestionar el trànsit de la N-260 que passava forçosament per dins la ciutat, tant si es volia anar cap a la Cerdanya com en direcció a Andorra. Una rotonda fa l’enllaç de la N-260 amb la N-145 que cap al N, i seguint el marge esquerre de la Valira, ens duu a Andorra.
També havia estat difícil el vell camí que per una palanca travessava el Segre en direcció a la serra de Cadí i cap a Berga. Els documents més antics parlen del pont de la Boixedera, uns quants metres més avall del pont actual. Però les avingudes del riu en feien molt difícil el pas, d’una manera o altra; el pont actual data dels anys setanta.
L’aeroport de la Seu d’Urgell, situat dins els termes del Pla de Sant Tirs i de Montferrer i Castellbò, era tancat als vols regulars des del 1983. Al març de l’any 2000 la Generalitat de Catalunya va aprovar l’emplaçament de l’Aeroport Internacional dels Pirineus en aquestes instal·lacions.
La població
Els primers fogatjaments, posteriors a la Pesta Negra, donen una xifra de 294 focs (1365) i 230 (1378) a la Seu d’Urgell. Disminuïren més encara a la segona meitat del segle XV, per causa de la guerra contra Joan II i de les seves derivacions (199 focs a la fi de segle). La població no es va refer fins a la fi del segle XVI (227 focs el 1553 i 400 el 1595) i sembla que en gran part fou a causa de la immigració de gascons i occitans. A Castellciutat hi havia 21 focs el 1553 i 60 el 1595. Amb motiu de la guerra de Successió, a la primeria del segle XVIII, la Seu passà de 296 focs a 257, però posteriorment la població va anar creixent. El 1787 hi havia 1.596 h a la Seu i 276 h a Castellciutat. El cens del 1830 a la Seu dóna una xifra baixa de 1.313 h (400 h a Castellciutat), però els següents arriben a doblar-la: 2.899 h el 1842 (203 h a Castellciutat), 2.989 h el 1854 (694 h a Castellciutat) i 2.966 h el 1860 (593 h a Castellciutat); mentre que el primer cens realitzat en temps d’Isabel II, el 1857, pot semblar exagerat (3.126 h), el parroquial del 1854 sembla força precís. La població de la Seu hi consta repartida en dues parròquies: la de Sant Ot, amb 420 cases i 2.666 h, i la de Sant Miquel, amb 52 cases i 311 h. A més, hi havia una casa de pagès amb 12 h. Al tombant de segle i primers anys del segle XX la població s’estabilitzà sobre un xic més de 3.000 h. El 1887 hi havia registrats a la Seu 3.083 h (462 h a Castellciutat), 3.044 h el 1900 i 3.178 el 1920 (458 h a Castellciutat). Des d’aleshores la progressió demogràfica ha estat constant, sobretot a partir dels anys quaranta, fins al punt que la població ha arribat a duplicar-se llargament. El 1930 hi havia 4.070 h, 4.149 h el 1940, 6.543 h el 1950, 7.195 h el 1960 (578 h a Castellciutat) i 8.007 h el 1970. En aquest darrer cens a Castellciutat hom sumava un total de 610 h, encara que la població de fet era de 1.397 h; aquesta diferència s’ha d’atribuir al gran nombre de soldats de quarter, no empadronats. El padró del 1975 és la primera font que dóna la població de la Seu i Castellciutat plegades, amb 9.392 h. Encetada la dècada dels anys vuitanta se superà la xifra dels 10.000 h (10.190 h el 1981), que evolucionà cap a un cert creixement (10.374 h el 1991, 10.887 el 2001 i 12.317 el 2005).
La població ocupada comprenia, el 2001, 4.651 persones, la qual cosa representava un increment respecte a les dades del 1975 (3.382 ocupats). Durant el període 1975-96 es reduí considerablement el percentatge d’ocupació en el sector primari. Així, aquest sector va passar de l’11,40% de la població ocupada al 2,90%. El 2001, però, la població ocupada havia augmentat i representava el 3,74%.
El sector industrial va experimentar també una davallada, ja que passà del 20,5% el 1975 al 9,72% el 2001. Durant el període 1975-96, la construcció va incrementar el seu percentatge, de l’11,8% al 12,6%, tot i un petit descens que es constatava l’any 1986. El notable augment d’ocupats que es produí durant el període 1986-91 està lligat a l’atracció de població a la ciutat com a principal centre de la comarca i a les obres fetes amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992.
Atès que la ciutat és el centre administratiu de la comarca, el sector de serveis ha esdevingut el més important i el que ha tingut una evolució més positiva. El 1975 comprenia el 56,30% de la població ocupada i, malgrat una petita davallada respecte al 1991, l’any 2001 la xifra arribava al 71,17%.
L’economia
L’agricultura i la ramaderia
Una agricultura variada i amb marcat caràcter de subsistència familiar és la que havia estat tradicional al terme de la Seu d’Urgell. Encara Francisco de Zamora, a la segona meitat del segle XVIII, parla de la pobresa i la rutina dels seus pagesos, i posa això en relació amb la duresa del clima. Tanmateix, en el decurs d’un segle s’operaren diversos canvis en l’economia tradicional, afavorits per la introducció del regadiu. Pasqual Madoz, vers la meitat del segle XIX, elogia la fertilitat de les terres de la Seu. S’hi feia blat, ordi, civada, blat de moro i, des del segle XVII, una àmplia varietat de llegums com les faves i els fesols, de fruita, sobretot de tardor, i també alguns productes tèxtils com ara el cànem. Es produïen, així mateix, hortalisses de tota mena, pastures per al bestiar, oli i vi, que s’exportava a Andorra i d’altres llocs de muntanya. La ramaderia, però, era encara una activitat secundària i subsidiària. Hi havia bestiar oví (la llana del qual es filava), mules per a les feines del camp, cabrum, poc boví i encara menys porcí, que durant l’edat mitjana havia estat el més nombrós.
A l’igual que a l’antic terme de la Seu, l’agricultura de Castellciutat fins al segle XIX consistia en cereals (blat), patates i vinya, que produïa un vi aspre (desaparegué amb la fil·loxera); hi havia també oliveres, ametllers i conreu de cigrons i guixes, tot al secà. Hom obtenia un complement venent llenya a la Seu i llogant-se de paredadors.
Al terme de la Seu d’Urgell hi ha diversos recs, la majoria dels quals prenen les aigües del Segre. Entre els més importants i antics destaquen el de l’Olla i Segalers, el del Pla i el del Salit. Altres recs importants són el de Sant Pere, el del Molí (de la Valira) i el d’Aucata.
La plaga de la fil·loxera a la fi del segle XIX (1893) fou el factor determinant d’un important canvi en l’economia, no solament de la Seu d’Urgell, sinó d’una bona part de la comarca de l’Urgellet. Aquest canvi substancial es deu a la iniciativa de Josep Zulueta i Gomis, que transformà les terres de regadiu en prats artificials per al manteniment del bestiar boví —vaques lleteres— que ell mateix importà de Suïssa. Zulueta promogué la producció lletera industrial i la implantació de la llet en un mercat, el de la Seu d’Urgell i comarca, que fins aleshores no l’havia considerat. La prosperitat econòmica de la Seu i comarca s’ha basat en gran part en aquestes activitats: la producció de llet i l’elaboració, transformació i venda dels seus derivats.
Com a mesura de modernització de l’agricultura i dels seus productes i derivats, el 1975 es creà la Central Hortofructícola de l’Urgellet, dedicada sobretot a la comercialització de la fruita, que es tancà el 1988.
La terra és repartida en petites explotacions, sovint de caràcter familiar. La major part de la superfície agrària útil és ocupada per pastures permanents. També són destacables les extensions de terreny forestal. Pel que fa a la ramaderia, hi ha una preeminència de la cria del bestiar boví, seguit ja a molta distància pel porcí, els conills i l’equí.
Entre les explotacions agràries que han estat més importants al municipi cal destacar, entre d’altres: Ca la Masovera, Ca l’Arnau, Cal Ganoueto Catnauet, Cal Tonico, Cal Cargolet, Cal Feliu, Cal Pastoret, Cal Bàrio, Cal Poblador, Cal Pona, Ca l’Avellanet, Mas d’Iscle, Cal Cinca, Cal Parra, Cal Guiu, Cal Lleó, Cal Ribó, la Borda Fiter, Cal Segalers, Cal Pal de Bescaran, la Borda del Fideuaire, Cal Pinell, Cal Gelabert, Cal Zaire, Cal Palanca i Borda Calçot. A la carretera de Puigcerdà hi ha Can Pou de l’Hortolà, casa de Guillem Graell i Moles (1846-1927), defensor del proteccionisme i secretari d’Estanislau Figueras. A Castellciutat el 1860 ja apareixien documentades les antigues masies del Cellerers, del Fabricant, del Manel, de Tonipal i de Viladomat.
La indústria
La ciutat de la Seu és un important pol d’atracció no solament pel fet de ser cap de la comarca de l’Alt Urgell, sinó també perquè és a la porta del Principat d’Andorra. Bé que el sector terciari és el més destacat en el volum de població ocupada, no es pot deixar de banda la importància del sector industrial.
La indústria arrelada a la Seu és sobretot l’alimentària —principalment el subsector lacti—, molt relacionada amb el sector agrícola i ramader. Cal afegir-hi altres empreses de sectors com ara la fusta, el metall, l’energia i els materials de construcció. A l’inici de la dècada del 1990 hom creà el polígon industrial La Seu Industrial, situat a l’extrem SW del municipi, a la vila de Castellciutat, a tocar de la carretera N-260.
La indústria tradicional de la Seu d’Urgell és descrita per Madoz vers mitjan segle XIX. Hi havia indústria tèxtil, que filava i teixia el lli, la llana i el cànem del país. N’hi havia també de derivada del ferro. Es fabricaven ganivets i tota mena d’estris i ferramenta.
Al final del segle XX la indústria més important és la làctia. La Cooperativa Lletera del Cadí fou fundada el 1915 per Josep Zulueta. El 1969 ja tenia uns 1.000 socis, recollia uns 60.000 litres diaris de llet i ocupava més de 100 treballadors (el 1999 eren 113 treballadors). El 1942 es creà la Cooperativa del Camp per ajudar al manteniment i la millora de l’agricultura. El 1972 es fundà, a partir d’una empresa anterior, el Grup Sindical de Colonització, o Lleteries de la Seu, com era coneguda popularment, que va tancar el 1989.
El comerç i el turisme
El comerç havia estat tradicionalment una activitat important a la Seu, que donà caràcter a la ciutat ja antigament. De la primera meitat del segle XI data la fira de la Seu, l’actual Fira de Sant Ermengol, que conegué molts alts i baixos al llarg de la història i canvis de data (actualment se celebra el tercer cap de setmana d’octubre). Aquesta fira (de la qual es destaca el concurs de formatges) i el mercat setmanal (dimarts i dissabte) de la Seu han afavorit els intercanvis entre les terres d’una banda i altra dels Pirineus. En els protocols notarials hom registra diversitat d’operacions de comerç de diverses branques. Al segle XIII ja hi ha constància de la creació del servei de la bladeria, amb mesures oficials per a la ciutat i comarca per a tot tipus de cereals. Als porxos del carrer Major encara es poden veure les antigues mesures per al gra del 1379, que s’usaren fins al segle XIX. Hom també té documentat el concurs de bestiar frisó selecte que se celebrava el primer de maig.
Sector d’aigües tranquil·les del Parc del Segre
© CIC-Moià
D’altra banda, la possibilitat de realitzar diverses activitats relacionades amb la natura des de la Seu d’Urgell, juntament amb els seminaris i cursos d’estiu que organitza la Universitat de Lleida, i els magnífics monuments (relacionats especialment amb el romànic) de la ciutat i de la comarca, ha atret una gran quantitat de visitants que han trobat a la ciutat els serveis necessaris. Mostra de tot aquest interès pel turisme va ser la creació, el curs 1996-97, d’una escola d’hostaleria, oberta fins el 2006. A més d’oficines de turisme, hi ha un nombre important d’allotjaments de diferents categories.
La ciutat de la Seu d’Urgell
Morfologia urbana
La creació de la xarxa urbana de la ciutat
La ciutat de la Seu d’Urgell, centre i capital de la comarca de l’Alt Urgell, seu episcopal i cap de partit judicial, és situada a l’interfluvi del Segre i la Valira, poc abans de la seva confluència damunt una petita terrassa fluvial que és continuació del pla de les Forques. El 2001 tenia 11.157 h.
El nucli antic de la ciutat s’estén entre el carrer de Sant Ot i el camí de Sota Palau, aquest sota el palau del bisbe i proper al Segre. Sembla que antigament la ciutat, abans de la construcció de les muralles, tenia en els rius propers (el Segre i el torrent que entrava pel carrer de Capdevila) una defensa natural. A la baixa edat mitjana aquest torrent, que alimentava diversos molins, encara entrava pel carrer de Capdevila i corria pel mig del carrer de Santa Maria, i per això prengué el nom de torrent de Santa Maria. El nucli antic de la ciutat actualment és delimitat al N per una aglomeració urbana de cases i carrerons; és d’origen ben antic i hom ha suposat l’existència d’una fortificació.
El nucli antic o vila vella és centrat pel notable edifici de la catedral d’Urgell i el seu conjunt romànic. Fou a partir d’aquest centre que es formà la població primera, que començà d’emmurallar-se a partir del 1200, tot aprofitant per a la defensa les sòlides construccions eclesiàstiques. Per oposició a altres nuclis o ravals que sorgiren, propers, a la baixa edat mitjana, la vila vella prengué el nom de Soldevila. A Capdevila, i entorn de l’església de Sant Nicolau, del segle XIII, sorgí la vila nova o pobla de Capdevila. La seva església, que no ha pervingut, sembla que era situada on hi ha ara Cal Trilla. Vora la pobla de Capdevila, vers llevant, sorgí un altre raval, el carrer de Cerdanya, documentat ja el 1349; hi havia l’església de Sant Miquel, raó per la qual a vegades s’esmenta la pobla amb el nom de Sant Miquel. Un altre barri antic, del segle XIII i relacionat amb el sistema defensiu, és el que apareix en els documents com a carrer de Trasdors. Aquests tres ravals eren tots fora muralla. Més enllà de la pobla de Capdevila hi havia el convent dels dominicans, bastit el 1345; un carrer unia el convent amb la vila nova, on hi havia el Firal.
La ciutat va créixer força fins al segle XIV, dins i fora muralla com s’ha vist, en totes direccions menys per llevant, perquè ací un fort desnivell fins al Segre ho impedia. Alhora, aquest desnivell ajudava a la defensa de la vila vella. De llevant a ponent se seguia la direcció del camí de Cerdanya, que entrava a la vila pel portal de Cerdanya. Els primers carrers donaren formació als següents: el camí de Sota Palau (el traçat del qual segueixen els carrers actuals de Llombart, del Pati de Palau i de l’Escorxador), el carrer dels Canonges (dit antigament de Santa Maria) i el carrer Major, a partir de la plaça de la Vila, que es formà al lloc on establien contacte la vila vella i la nova. L’eix del carrer de Cerdanya originà diversos carrerons laterals que unien els anteriors. Al carrer porticat dels Canonges hi ha arcades de mig punt, i al carrer Major les antigues mesures de gra, del 1379.
La muralla, que començà a construir-se el 1200, fou reconstruïda a la primera meitat del segle XV, reconstrucció que, molt sòlida, perdurà fins al segle XIX, quan es reforçà tot el sistema defensiu. La muralla medieval, que seguia el traçat del carrer de la Muralla, tenia quatre portals: el de Trasdors, d’on partia el camí de Castellciutat; el portal d’Andorra, sobre el carrer de Capdevila; el portal de Cerdanya, entre un antic hospital i sant Domingo, i el de Soldevila, dit també del Bisbe, que duia cap a la palanca del Segre, on hi havia un molí draper i un tint. Els murs de la muralla eren refermats per un conjunt de torres, i cada porta era flanquejada també per dues torres. Són documentats els noms d’una dotzena de torres de la muralla, bé que potser n’hi havia més. El traçat de la muralla per llevant era paral·lel al Segre: seguia pel N el convent de Sant Domingo, el carrer de les Eres i el carrer de la Muralla, baixant fins al carrer de Josep de Calassanç, i girava vers el carrer Major, a la fi del qual s’unia al carrer dels Canonges i formava un esperó que relligava amb la muralla de llevant. A ponent sorgiren nous carrers laterals, com el dels Estudis, el de Na Panistrera i el carrer dels Jueus, abans dit del Cèsar, on hi hagué el call jueu, amb la seva sinagoga.
Pràcticament fins a la primeria del segle XX la població de la Seu d’Urgell restà circumscrita al recinte murallat medieval. Aleshores, enderrocades les muralles, començaren a sorgir ravals fora muralla, al llarg dels camins de sortida. El 1910 n’hi havia un vers la séquia de Molí, al camí que va a la palanca del Segre, fora del portal de Soldevila o de Barcelona, que constituirà l’anomenat carrer de Sant Agustí. L’expansió continuà fora de l’antic portal de Trasdors, cap a la plana i en direcció a la Valira, al camí que porta a Castellciutat, on conflueixen els carrers de Sant Ermengol i de Sant Ot, i també en direcció al Segre, on es formà el Passeig, davant el convent dels jesuïtes. En canvi, a penes es construí fora del portal d’Andorra i gens fora del de Cerdanya.
Per ordenar aquest creixement urbanístic modern, l’ajuntament encarregà la redacció d’un pla d’eixample a l’arquitecte lleidatà Joan Bergós i Massó el 1927, des del Passeig i el carrer de Sant Ot vers la Valira, amb l’eix central del carrer de Sant Ermengol, la plaça de Josep Zulueta, el carrer dels Comtes d’Urgell i el carrer del Duc d’Urgell. Aquest barri de l’Eixample s’ordena en carrers rectilinis i illes de cases més o menys rectangulars, amb els angles aixamfranats. Al temps de la guerra civil s’obriren dues grans avingudes paral·leles, en sentit N-S, que conduïen a la carretera de Lleida. A la postguerra es formaren barriades i es bastiren construccions fora del Pla Bergós. Primer foren les Cases Barates del decenni dels quaranta; després, el barri de Santa Magdalena, que el 1996 tenia 333 h, al SW de la ciutat, unit a l’Eixample a través del carrer de Santa Magdalena, i, paral·lelament, els suburbis més llunyans del Poble-sec i de Sant Antoni, al llarg de la N-260 en direcció a la Cerdanya (115 h i 168 h, respectivament, el 1996), el barri anomenat Serrat de la Capella (84 h el 1996) i la Duana, prop del Firal, creats espontàniament i sense planificació. A la fi dels anys seixanta sorgí, fora del Pla Bergós, la urbanització Mallol i, vora seu, un sector de cases de pisos de gran alçada. Els anys setanta es formà un nucli vora la carretera d’Andorra, i el 1975 es construí la caserna de la guàrdia civil. Durant els anys vuitanta es procedí a la demolició del quarter militar del Passeig i es dedicà a la construcció d’habitatges i espais destinats al comerç.
El darrer creixement de la ciutat ha girat entorn de la Valira: un primer sector va des de la cruïlla de la carretera N-260 amb la N-145 fins a l’antic pont de la vila de Castellciutat i fins a l’avinguda de Salòria. L’eix central és el passeig del Parc, on hi ha el parc de la Valira amb el claustre de Lluís Racionero, l’alberg i el parc dels Enamorats. Un segon sector comprèn una urbanització centrada pel carrer de Setúria, que va des del carrer de Sant Ermengol fins al barri de Santa Magdalena.
Els monuments
L’edifici més notori i monumental del nucli antic de la Seu, entorn del qual s’ordena aquesta part de la ciutat, és la catedral d’Urgell, dedicada a Santa Maria. Bastida al mateix lloc que les dues anteriors que són documentades, la catedral és una fortalesa imposant, que moltes vegades ha estat el darrer lloc de resistència.
Claustre de la catedral de la Seu d’Urgell
© Fototeca.cat
De la primera catedral, la que fou consagrada pel bisbe Sisebut d’Urgell el 839 (si acceptem com a bo aquest document de consagració; altres, però, del mateix període, documenten l’existència d’una església catedral), només es conserva l’acta de dotació. De la segona, la que fou edificada pel bisbe Ermengol (1010-35) i consagrada pel seu successor, Eribau, al cap de cinc anys de la mort d’aquell, se’n desconeix l’estructura i només se’n conserva l’ara de marbre blanc de l’altar; devia ser semblant a les esglésies contemporànies de Ripoll o de Cardona. Se sap que tenia un altar major dedicat a la Mare de Déu i uns altres dos per banda sota l’advocació dels sants Esteve, Just, Jaume i Ermengol, el bisbe difunt, que ja era venerat aleshores. A més, consta l’altar del Sant Sepulcre, que cal definir com una entitat a part, existent encara al segle XIII, amb el títol d’església.
La catedral actual fou iniciada pel bisbe Ot (1116-22) i rebé un impuls decisiu el 1175, en encarregar-se de la seva continuació el mestre Ramon Llombard per contracte estipulat amb el capítol. Sembla que Llombard, com indica el seu nom i la seva obra tan relacionada amb l’església de San Michele de Pavia, era d’origen italià. En el contracte es comprometia a cloure la volta en el termini de set anys, aixecar el cimbori i elevar les torres una filera de pedres per sobre de les voltes. Amb motiu de les guerres dels bisbes amb Arnau de Castellbò i Ramon Roger de Foix, el saqueig de la Seu per les tropes d’aquests el 1195 i la disminució dels recursos econòmics obligaren a interrompre les obres, llevat del claustre, a la fi del segle, i algunes parts restaren inacabades. Els afegits posteriors —l’elevació dels campanars, la capella del Santíssim amb una interessant portalada barroca, la sagristia del Vi— desfiguraren l’estructura romànica, com també la nova ornamentació neoclàssica de l’interior amb guix, del segle XVIII, que fou llevada en una restauració. Aquesta restauració fou realitzada en dues etapes: la primera, duta a terme per l’arquitecte i historiador de l’art Josep Puig i Cadafalch el 1918, retornà l’interior al seu aspecte originari, i la segona, realitzada entre el 1955 i el 1974, posà al descobert el bell portal septentrional. Des d’aleshores s’han anat realitzant altres petites restauracions, si bé la més important va ser la iniciada l’any 1996 i inaugurada el 1999, que va consistir en una millora del claustre, els sostres i la nau central. Durant la campanya es van descobrir restes d’origen romà (segles IV i V) que han fet replantejar les teories que situaven la fundació de la ciutat al segle IX.
La catedral romànica de la Seu és única a Catalunya per la seva unitat de construcció en un estil pur italianitzant. És una basílica de tres naus i transsepte molt llarg (amb cúpula sobre el creuer), en el qual s’obren cinc absis a llevant, però només el central sobresurt exteriorment (és dotat d’una elegant galeria superior i té una absidiola buidada interiorment), mentre que els laterals s’inscriuen en el gruix del mur. Les voltes són de canó, reforçada la de la nau central i d’aresta les laterals. Els pilars són de secció cruciforme amb columnetes als angles. Hi ha cinc portals, tres a la façana principal de ponent i els altres a tramuntana i a migdia; aquests són els més decorats, possiblement del segle XIII. Dues torres octagonals emmarquen el frontispici, ornamentat a la part superior per arcuacions i sanefes, i sobre el portal principal hi ha dos lleons molt deteriorats. Dues torres majors, rectangulars, s’alcen a banda i banda del transsepte.
El claustre, situat a migdia de la catedral, té planta rectangular. Tres de les seves ales conserven la galeria romànica, mentre que la de llevant fou substituïda el 1603 per uns arcs i pilastres sense decoració. Els capitells del claustre mostren una clara influència rossellonesa. Esculpits en dur granit, presenten termes ornamentals o figuratius.
Presideix l’església la imatge romànica de la Mare de Déu, patrona de la ciutat, talla policromada del segle XIII (restaurada el 1922). És situada dins l’absidiola de l’altar major. Bé que actualment hom tendeix a anomenar-la la Mare de Déu d’Urgell, el nom popular és el de la Mare de Déu d’Andorra, perquè segons la tradició hi havia estat amagada durant la invasió sarraïna. La catedral, d’altra banda, mostra nus els paraments i la seva bella arquitectura, desproveïda de decoració, ja que l’ornamentació pictòrica antiga és escassa, els altars foren destruïts diverses vegades i altres elements (el cadirat gòtic del cor, del segle XV, el retaule d’argent daurat, del 1350, i el retaule de talla policromada, del 1631) han desaparegut. Les pintures que decoraven l’absis del costat de l’Epístola proper a la torre del transsepte, i que entre altres representacions mostren la de la Santa Cena (segle XIII), es conserven al Museu Episcopal de Vic. Annex a la catedral hi ha el Museu Diocesà d’Urgell, instal·lat a la capella de la Pietat del claustre, del segle XVI, i a l’antic edifici, degudament condicionat, de les monges llevadores.
Prop de la catedral d’Urgell s’aixeca el Palau Episcopal, antic en els seus orígens, reformat a la primeria del segle XV i refet a la segona meitat del XIX per decisió dels bisbes Caixal i Casañas. Fou restaurat i ampliat entre el 1973 i el 1975 per iniciativa del prelat Joan Martí i Alanis, amb motiu de la instal·lació de les oficines del bisbat, la Delegació Permanent d’Andorra i l’Arxiu Episcopal.
Adossada al claustre de la catedral hi ha l’església de Sant Miquel, romànica. És l’únic edifici conservat del conjunt monumental que erigí el bisbe sant Ermengol abans del 1035. La capella, amb porta al claustre, té planta de creu llatina: una nau amb transsepte; el transsepte és capçat a llevant per tres absis semicirculars, major el central, ornamentats exteriorment amb lesenes i arcuacions. Antigament era dedicada a sant Pere, i va rebre l’actual advocació quan la capella d’aquest nom que era situada vora el portal de Cerdanya va ser donada als dominicans. Els dos sants presideixen el seu retaule gòtic, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. També són en aquest museu les pintures murals romàniques del seu absis central, centrades per la figura del Pantocràtor amb els símbols dels evangelistes i, sota, les figures de diversos sants. La primera església de Sant Miquel, dotada pel bisbe sant Ermengol en el seu testament el 1035, fou seu d’una canònica que el 1122 es reorganitzà sota la regla augustiniana i la direcció d’un prior. Per raó de la decadència de la comunitat i la ruïna de l’església, fou suprimida pel bisbe Guillem de Montcada (1294-1308), que donà els seus béns a la canònica catedralícia. L’església, ruïnosa, fou donada al segle següent als dominicans. Aleshores hom traslladà l’advocació a l’església catedralícia de Sant Pere.
El primer emplaçament del convent de pares predicadors de Sant Domingo fou extramurs (1273), passat el portal d’Andorra. El 1364, però, per motius de defensa, traslladaren el convent a l’interior del recinte, a l’antiga església de Sant Miquel, que aleshores fou dedicada a sant Domingo i al cap de poc temps substituïda per un nou edifici, gòtic. Aquest edifici és de la primeria del segle XV, d’una sola nau i capelles laterals. La portalada és d’una gran puresa de línies. Tenia una altra torre a ponent, avui desapareguda, flanquejant el portal. Els quadres que decoraven l’església hi foren enviats per Llorenç Tomàs i Costa, que hi té la seva sepultura. Es conserva el claustre, que ara forma part del Parador de Turisme. Hi ha també una sala de cultura i un punt d’informació turística municipal allà on havia estat l’església.
L’antic convent de Sant Agustí, fora el portal de Soldevila, és ara part de l’hospital municipal i part de la biblioteca municipal. Abans hi havia hagut la casa de Santa Magdalena (originàriament situada a l’aiguabarreig dels dos rius perquè era una leproseria), de la qual tenien cura els franciscans. El 1576 fou donada als agustins, que hi bastiren l’església de Sant Agustí que encara és dreta, bé que la façana antiga fou malmesa després de l’exclaustració del 1835. És un edifici gòtic, molt reformat al segle XVIII.
El Seminari Conciliar fou erigit pel bisbe Andreu Capella (1592). Posteriorment, gràcies al bisbe Caixal, fou transformat i li fou bastit un gran edifici (1860), segons projecte de Romà Samsó. L’imposant edifici té una biblioteca de 16 000 volums, entre els quals es destaca un fons antic provinent del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, dels convents suprimits el 1835 i del Palau Episcopal. No gaire lluny hi ha l’Asil de Sant Josep per a gent gran, fundat pel canonge Joan Peiró (1900). El primitiu seminari, fundat on ara hi ha la Casa Missió, tenia una església d’una sola nau i de poc valor arquitectònic, que posseïa, però, quadres importants, com ara una Concepció de Josep Ribalta i una pintura de Sant Andreu que hi havia a l’altar major.
El Col·legi dels Jesuïtes (1601) havia estat un notable centre d’ensenyament, posteriorment convertit en quarter militar (des del 1982 s’hi aixeca un edifici d’habitatges porticat), i el convent del Carme, que posseïa una majestuosa entrada amb volta nervada, també ha desaparegut i ha donat lloc a la plaça del Carme, vora el convent de la Companyia de Maria, que s’implantà a la Seu per obra del bisbe Simeón de Guinda (1722). Aquestes monges tradicionalment havien tingut cura de l’ensenyament de les noies, mentre que els nois, fins a la introducció dels germans de les Escoles Cristianes (1910), acudien al Seminari.
L’aspecte monumental religiós s’ha de cloure amb la menció del noviciat de la Sagrada Família, l’església del qual és una de les representacions de l’art contemporani a la Seu, obra dels arquitectes Josep Puig i Josep Miquel Serra. S’obrí al culte el 1959. A més dels vitralls, destaca un gran viacrucis de noguera, obra de l’escultor Tomàs Bel. La darrera construcció religiosa ha estat l’església de Santa Magdalena, neogòtica. El mateix 1959 s’inaugurà el Col·legi de La Salle, obra funcional, sobretot l’església, de l’arquitecte Ramon Masferrer.
L’arquitectura civil de la Seu d’Urgell, sense ser tan espectacular com la religiosa, té un notable valor. El nucli més important és a la vila vella, principalment al carrer dels Canonges (abans de Santa Maria), que és el més antic, i també al carrer Major. Casa per casa potser no tenen un valor extraordinari, llevat d’algunes excepcions que s’esmentaran, però el conjunt forma una obra compacta i harmònica. El carrer dels Canonges és gairebé porticat tot ell en les dues bandes. Hi ha arcs de mig punt, però els més habituals són els apuntats.
Els edificis més característics són Cal Botxí (on hi havia hagut unes plaques de fusta amb una destral i un piló) i Ca l’Armenter, de pedra, amb finestrals gòtics geminats i un portal apuntat amb escuts de mitja lluna invertits; el ràfec del teulat és sostingut per bigues treballades i acabades amb figures. Prop d’aquesta casa hi ha Cal Roger, on hi havia les antigues cases canonicals, amb portal gòtic, ornamentada amb les petxines dels pelegrins de Sant Jaume. La casa del costat és força més tardana però remarcable: Cal Silvestre, d’estil noucentista i amb balcons de forja.
Entre el carrer dels Canonges i el Palau Episcopal hi ha el pati de Palau. A l’extrem S del pati i al costat del palau hi ha el jutjat, construcció neoclàssica amb tres escuts de pedra policromada ornamentant la façana, el més gran dels quals correspon a les armes de Carles III. A l’extrem septentrional es troba el centre social per a gent gran, obra dels arquitectes Garcés i Sòria. És un petit edifici en angle que crea un espai tranquil al costat de la catedral i l’entrada al Museu Diocesà.
Sector porxat del nucli antic de la Seu d’Urgell
© CIC-Moià
El carrer Major és potser encara de més valor arquitectònic que el dels Canonges, de regust classicista de gran interès pel moment en què es realitzà, bàsicament al segle XV. Tota la banda de ponent i del nord és porticada (s’ha convertit en el carrer comercial per excel·lència). Se’n destaquen diversos edificis. La casa de la ciutat és emplaçada al portal de Cerdanya, entre les esglésies de Sant Domingo i la catedral. Ací hi hagué l’església romànica de Santa Eulàlia, de la qual resten vestigis a la part baixa dels murs actuals. Al segle XI hom hi construí un hospital per a pobres. El 1473, essent cònsols Jaume Callmanya, N. Guilla, P. Soler i Sebastià Pi, com recorda la làpida de la façana, es bastí la primera casa de la vila. D’aleshores ençà ha sofert moltes refeccions, ampliacions i transformacions, sobretot a tramuntana. Ací hi ha una torre amb teulat de quatre vessants, ben singular i característic de la ciutat. Les pintures que hi ha a la sala d’actes són les mateixes que descrivia Zamora en el viatge que realitzà a la Seu el 21 de setembre de 1788. A la part del nord del carrer es destaca el conjunt de cases que formen Cal Tarragona i Cal Pallerola-Feu, amb bells esgrafiats a les seves façanes. Ca Don Llorenç és un edifici de pedra amb profusió d’ornamentació; gairebé al davant hi ha Cal Sant, amb finestres gòtiques i, prop seu, les úniques teieres que resten a la ciutat. El conjunt de la plaça de Patalín resulta també força homogeni. Al peu del carrer Major cal esmentar Cal Joer, on s’inicien els porxos, i Cal Pinellet, pels treballs de les bigues i portes que hi ha al seu interior. Prop de la plaça del Carme, al carrer de la Perdiu hi ha una de les cases més antigues de la Seu, amb ràfec voladís sortint, pis superior més sortit que la planta baixa i façana de fang amb bigues creuades de fusta que el sostenen. En les cases d’aquesta vila vella hi ha tot un conjunt de caràtules i cares que ornamenten els caps de biga, de fusta o de pedra, com també petites capelletes o altarets oberts en petites fornícules a les façanes d’algunes cases.
De l’arquitectura del segle XX destaca l’Escorxador, modernista, transformat el 1994 en equipament cultural. També és notable l’edifici de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, inaugurat el 1962, de l’arquitecte Josep Brugal. Josep M. Sostres i Maluquer, fill de la Seu, ha deixat a la ciutat dues obres racionalistes ben interessants: l’una, l’edifici de la Farmàcia Mallol, i l’altra, un xalet, el de Cal Cusí, al costat del camí que va a Castellciutat. Cal mencionar també la tasca realitzada per l’arquitecte urgellès Joan Ganyet i Soler. De les moltes obres que té a la ciutat, la principal potser és la que hi ha a l’inici del carrer dels Jueus. El 1990 hom inaugurà el claustre que Lluís Racionero, nascut a la Seu, dissenyà i construí al parc de la Valira. Aquest claustre, que buscà ser una rèplica del claustre romànic de la Catedral, té els capitells ornamentats amb figures de personatges de rellevància històrica al segle XX, entre els quals hi ha esportistes, actors, polítics, religiosos, músics o científics, entre d’altres.
La cultura
A la fi del 1977 es creà la Societat Cultura Urgel·litana, amb l’objectiu de donar a conèixer la història i l’art de les comarques del bisbat d’Urgell. La societat edita des del 1978 l’anuari “Urgellia”, on es publiquen treballs d’història, transcripció de documents, el catàleg del Museu Diocesà, bibliografies, etc.
Una de les institucions culturals que ha gaudit d’una vida més llarga modernament ha estat el Cine-club, que es fundà el 1968 amb el nom de Cinefòrum La Seu d’Urgell, i prengué el nom actual el 1972. El mateix any 1968 també es creà la Unió Excursionista Urgellenca. Altres institucions creades a la Seu són els Amics de la Sardana i Òmnium Cultural (1977). L’any 1991 es formà el Centre d’Estudis de l’Alt Urgell, dedicat, entre altres activitats, a la promoció artística i literària de la comarca, que perdurà fins a inicis del 2000.
El 1956 es formà l’Orfeó Sant Ot amb la finalitat de solemnitzar el culte a la catedral en les grans festes i els esdeveniments culturals de la ciutat, i per a impulsar el cant coral que tanta tradició havia tingut a la Seu. Anteriorment a aquest orfeó era important la Schola Cantorum del Seminari. El 1982 es formà el grup instrumental Caterva, dedicat a la música medieval i del Renaixement. Es conserven en el record les actuacions de l’Esbart Dansaire de la Seu, que nasqué al decenni dels anys trenta, i desaparegué després de generacions de dansaires.
La cofraria germandat de Sant Sebastià és l’exemple d’una antiga associació que ha ressorgit i, des de la primeria dels anys vuitanta, revitalitza antics costums com són les caramelles i l’estudiantina. Publica un butlletí anual.
La premsa ha tingut una gran continuïtat en les publicacions de caràcter eclesiàstic. Des dels llunyans “Boletín Oficial del Obispado de Urgel”, “L’Estel de Núria”, passant pel més recent “Divino Afán”, als actuals “Església d’Urgell” i “Urgellia”. La primera publicació periodística deslligada de l’Església fou el setmanari “El Cadí” (1882). La majoria de publicacions d’aquest tipus han estat de curta durada i d’un marcat caràcter polític: “El Urgelense” (1889), “El Centinela” (1890), que s’autotitulava setmanari seriós humorístic. Durant la campanya electoral del 1893 aparegué “El Proteccionista”, que mantingué enceses polèmiques amb “El Urgelense”; molt curta fou la vida d’“El Nuevo Cadí”, que sortí el 1908; el 1912, “Orgelia”; l’any 1913, “La Verdad”; el 1917, “Aires Legitimistas”,de caràcter tradicionalista, i l’any següent “L’Urgel·lita”; el 1920, “La Veu de l’Urgellet”; el 1928, “La Voz del Cadí”; el 1930, “El Cadí”, defensor de la Lliga, que mantingué polèmiques amb “L’Alt Urgell”, d’Esquerra Republicana. Fins l’any 1981 no aparegué una nova publicació, “La Seu”, que sortí fins el 1983. El 1982 s’edità “Portal”, com aguia comercial i que encara es manté, i també “El Passeig”, que aparegué per primer cop el 1983, ja desapareguda. Entre el 1989 i el 1993 es publicà “Pirineu Actual”. A més de la premsa escrita, cal esmentar l’emissora de ràdio local i Ràdio Valira i Pirineus Televisió.
El Museu Diocesà d’Urgell té una valuosa col·lecció d’objectes d’art, principalment religiós. Fundat el 1957, el precedí una exposició permanent d’art sacre celebrada a la Sala Capitular el mateix any i que assolí un gran èxit. El museu s’instal·là primer a l’església de Sant Miquel, mentre el bloc principal de les peces continuava exposat a la Sala Capitular. Va ser posteriorment que es traslladà a la capella de la Pietat, on ja hi havia un retaule plateresc de Jeroni Xanxo, decorat pel pintor tolosà Antoni Peitaví (1573). És regit per la Comissió Diocesana per al Patrimoni Documental i Artístic. En l’actualitat el museu aplega un compendi d’art religiós i popular del segle XVIII. Els fons provenen del tresor de la catedral, de l’Arxiu Capitular (còdexs i butlles) i de diverses esglésies de la diòcesi. De les peces exposades es destaca en pintura mural l’ Adoració dels Reis, pintures romàniques de València d’Àneu; en pintura sobre taula, el retaule gòtic d’Abella de la Conca, obra de Pere Serra; en escultura en pedra, el retaule gòtic de Sant Bartomeu de Cubells; en escultura en fusta, la talla renaixentista la Dormició de la Verge de Jeroni Sanxo del 1549 i la talla romànica de la Mare de Déu de Ginestarre; en orfebreria el sarcòfag en argent, de Sant Ermengol de Pere Llopard (1755). Dels llibres i manuscrits del museu es destaca el Beatus de la Seu d’Urgell, manuscrit miniat d’importació mossàrab, de la fi del segle X, que conté els comentaris de l’Apocalipsi del Beat de Liébana. Fou robat al setembre del 1996 i recuperat a València el 1997. També és digne de remarcar el missal gòtic del bisbe Galceran i, de les butlles, la de Silvestre II. Hi ha diversos calzes d’interès, el reliquiari del Lignum Crucis donat per la reina Maria i el copó reconditori d’or, gòtic, donat per Ramon Grau. La creu processional de la Pietat i la capa de Sant Ermengol es destaquen entre molts altres objectes d’art.
A més d’aquest Museu Diocesà hom pot esmentar el Museu Janer, on es troben alguns documents i objectes que expliquen la vida i obra d’Anna Maria Janer i Anglarill, fundadora de les germanes de la Sagrada Família d’Urgell. El 2011, obrí les portes l’Espai Ermengol, en un edifici del carrer Major, que funciona com a centre d’acollida turística a la planta baixa. En la primera planta hi ha una gran exposició de la ciutat, des dels seus orígens fins a la ciutat contemporània. En el segon pis s’explica l’economia de la zona i els diferents productes, utilitzant el formatge com a fil conductor, i en la tercera planta hi ha una sala d’exposicions que durant els dos primers anys acollirà una mostra dedicada a la figura del Bisbe Ermengol en el mil·lenari de la seva proclamació com a bisbe.
Hi havia una biblioteca de la Caixa de Pensions (1942) que es tancà en obrir-se la Biblioteca Municipal instal·lada a l’església gòtica de Sant Agustí, oberta l’any 1995, i la Biblioteca del Bisbat d’Urgell.
L’Arxiu del Bisbat d’Urgell és format per l’Arxiu Capitular, situat en un dels edificis annexos al claustre de la catedral, i l’Arxiu Diocesà, situat en una de les dependències del claustre del Palau Episcopal. El fons de l’Arxiu Capitular consta d’uns 6 000 pergamins, el més antic dels quals data del 815; hi ha també l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, 150 manuscrits, 120 incunables i diversos cartularis. Són importants també els manuals notarials de la Seu d’Urgell corresponents als segles XIV i XV. A l’Arxiu Diocesà, que antigament era conegut amb el nom d’Episcopal, hi ha els registres episcopals, que s’inicien a mitjan segle XIV, i un fons d’uns 2 000 pergamins procedents de diferents monestirs i parròquies del bisbat.
L’Arxiu Municipal és situat actualment a la Casa de la Ciutat, però és previst que tingui un edifici propi el 2008. Les actes municipals s’inicien amb els Llibres dels Consells del 1513 i arriben fins a l’actualitat amb ben poques llacunes. El volum de major vàlua és el Llibre de privilegis de la ciutat d’Urgell del 1470; té la coberta de fusta folrada amb pell, i s’hi esmenten els usos i costums de la ciutat. Un altre de notable és el Llibre vermell del consolat, nom que li ve de les actes dels consells dels anys 1434-1506. A la fundació del Sant Hospital també hi ha un petit arxiu, com també al convent de la Punxa.
La Seu disposa d’una àrea exclusiva per a equipaments esportius, la zona esportiva, on hi podem trobar el poliesportiu municipal, el nou camp de futbol d’herba artificial, 3 pistes de tennis, una pista poliesportiva descoberta i la piscina municipal. A més destaca el Parc del Segre amb el canal d’aigües tranquil·les i el canal d’aigües braves.
El principal equipament sanitari del municipi i de la comarca és el Sant Hospital.
El folklore
Al llarg de l’any són diverses les manifestacions de caràcter folklòric. Per Nadal hom fa els actes tradicionals com la Missa del Gall (és documentat que el 1548 es representava el Cant de la Sibil·la). El 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat, es fa la cavalcada dels Tres Tombs i una escudella popular (la Calderada). El 20 de gener se celebra la festivitat de Sant Sebastià. Durant la Setmana Santa té lloc la processó del Sant Enterrament, els orígens de la qual es remunten a l’any 1603 amb la fundació de la Confraria de la Preciosíssima Sang i les caramelles. El 7 de juliol hom celebra la festivitat de Sant Ot, patró de la ciutat. Les representacions del Retaule de Sant Ermengol, a l’agost, es començaren a fer el 1957 i el 1998 van quedar interrompudes a causa de la restauració del claustre; era un espectacle teatral basat en diferents escenes de la vida del sant, amb un text escrit per Esteve Albert i que tenia lloc al claustre de la catedral. També a l’agost, el darrer cap de setmana, es celebra la seva festa major, en la qual destaca el ball cerdà, que és ballat per més de cent parelles (entre petits i grans) el diumenge al matí.
Un altre esdeveniment important a la ciutat és el Festival de Música Brudieu (Joan Brudieu, un dels compositors més destacats de la seva època, fou mestre de capella de la catedral d’Urgell al segle XVI). S’inicià el 1969 i se celebra als mesos de juliol i d’agost.
Altres indrets del terme
Castellciutat
La vila de Castellciutat, o de Ciutat, com era anomenada almenys fins al segle XVI i encara ho és popularment, és situada damunt el serrat que es dreça paral·lel a la riba dreta de la Valira. El 2001 hi eren empadronats 451 h. La part antiga de la vila és sobre un petit coll d’aquest serrat (721 m), protegit a banda i banda per les eminències on hi ha les restes del castell i la ciutadella. L’eixample modern s’estén al llarg de la carretera de Lleida a Puigcerdà fins a tocar pràcticament la Seu. La vila antiga té una forma allargassada de tramuntana a migdia. Hi trobem el carrer de la Plaça, la Plaça Principal, la dels Estudis, el Mercadal, la placeta de l’Església, el carrer de la Bola, el dels Terrats, el del Serrat i el del Poblador, entre d’altres. Fins a la primeria de segle XX el cementiri era a la part de ponent, sobre mateix de l’església i de la carretera de la Ciutadella. El carrer de la Vila és un dels principals i pel camí de Bellestar hom accedeix a la carretera d’Urgell. Al N d’aquesta hi ha les Cases Roges. A llevant, el carrer de la Plaça es prolonga fins al molí fariner, emplaçat en un petit meandre de la Valira. Aquest mateix camí, després de passar el riu per un pont modern (de l’antic gairebé no en queda res; diu Zamora que era de pedra i de dos ulls i que pertanyia per meitat a la Seu i a Castellciutat), es prolonga fins a la Seu d’Urgell.
L’església parroquial de Sant Feliu de Castellciutat fou visitada a la segona meitat del segle XVII per Francisco de Zamora. En el seu Diario consigna que era antiga i que el seu altar major era de bona arquitectura. Protegint la vila, a banda i banda s’alçaven les antigues fortificacions de la ciutadella i el castell. A tramuntana, hi havia l’antic castell de Ciutat o de Castellciutat, dreçat sobre el puig d’Urgell (764 m), anomenat així el 1064, lloc d’un gran valor estratègic. Des del castell es domina la ciutat de la Seu; a més, s’albira tot l’antic territori del quarter de Ciutat i pobles de més enllà i tot. El castell és l’antiga fortificació de la vila de Ciutat. Segons el Spill del 1519, era edificat a quatre caires, llis, sense que en sobresortís cap torre, amb una gran mota a dins la vila i a fora. Amb muralles i valls, dins el pati del castell hi havia un pou rodó de pedra picada i cobert, que sempre tenia aigua viva. Hi havia també una capella, dedicada a sant Jordi, que no tenia cap renda. La fàbrica del castell era coberta de llosa de pedra molt prima. La fortificació fou refeta el 1751, amb cinc baluards: el de la Trobada, el del Cup, el de Sant Esteve, el de Sant Ermengol i el de Sant Isidre. Del castell borbònic, que encara es degué refer en època carlina, resten encara part dels antics baluards, amb algun element arquitectònic interessant, i edificis encara coberts, al costat dels quals es bastí un modern hotel. Més enllà de la carretera a la Seu, a l’altre costat i més al N, hi ha enlairades en una situació estratègica notables restes d’una antiga fortificació feta com a avançada, de les quals emergeix l’anomenada torre de Solsona, de planta rectangular.
A migdia de la vila, a 777 m d’altitud, hi havia la ciutadella de Castellciutat. Fou bastida a la primeria del segle XVIII damunt l’antiga Torre Blanca, en forma de dos migs baluards amb llurs costats flanquejats per una torre hexagonal. Des del lloc s’entreveu la ribera de la Seu, amb la ciutat i els rius. La ciutadella de Castellciutat serví modernament com a residència del Regiment de Caçadors de Muntanya Arapiles 62, que en total integrava uns 800 homes. Al febrer del 1993 fou tancat i cedit al municipi, i des del 1996 és la seu d’una escola d’hostaleria.
L’antiga església sufragània de Sant Esteve del Pont o de les Cases Roges és situada vora la Valira, aigua amunt de la vila. El 1860 hi havia hagut una petita caseria a Sant Esteve del Pont.
El lloc de Ciutat fou habitat des de molt antic. Sembla que en la prehistòria hi hagué el poblat d’ Arse-durgui, que es convertiria posteriorment en la civitas Orgellia, capital dels ceretans segons Plini i Estrabó. Sembla que potser fou ací que es bastí la primera catedral d’Urgell, al segle VI. La ciutat fou destruïda vers el 793 (a la primeria d’aquest segle caigué sota domini musulmà, però sembla que vers el 785 fou alliberada pels francs) per l’exèrcit d’‘Abd al-Malik, que es retirava havent estat vençut al S de França. L’antiga ciutat ja no tornà a tenir la mateixa esplendor. Els documents del segle X l’anomenen Civitas Fracta (“Ciutat Trencada”), i a la vall, a l’interfluvi del Segre i la Valira, fou bastida una nova catedral, al Vicus Urgelli, que havia de reemplaçar en importància i influència l’antiga ciutat.
Tanmateix, tot i haver perdut l’antiga capitalitat, el lloc de Ciutat no restà despoblat del tot. A mitjan segle X hi fou erigida una església, dedicada a sant Feliu i a sant Martí, que el 952 fou consagrada pel bisbe Guisad (II) d’Urgell a petició del comte i marquès Borrell. Aquest la dotà amb els delmes dominicals que rebia a Ciutat, a la vall d’Andorra i a Bescaran, i amb altres béns a diversos llocs, entre els quals el castell de Sant Vicenç d’Andorra amb la seva església (Sant Vicenç d’Enclar). El comte la proveí, també, amb llibres i objectes litúrgics i el bisbe li cedí els delmes i les primícies i els drets parroquials.
El domini de Ciutat pertanyia als comtes d’Urgell, però a poc a poc els bisbes hi adquiriren alguns béns, com el 1054, que el comte Ermengol III empenyorà al bisbe Guillem “ipsam villam de Civitate cum suos terminos et cum ipsas ecclesias”. El domini de Ciutat, però, retornà als comtes, que, per sentència arbitral (d’Ermengol VI) contra el prelat urgellès el 1135, cediren el lloc a Pere (I) de Castellbò (vescomte de l’Alt Urgell, primer vescomte de Castellbò) perquè hi bastís una fortalesa, a la qual cosa s’havia oposat el bisbe. Ciutat passava, així, a integrar-se en els dominis que constituirien la jurisdicció feudal del vescomtat de Castellbò. Ramon (II) de Castellbò, el 1154, prometé al bisbe que, si l’Església urgellesa conservava l’amistat amb el comte Ermengol, no li causaria mal, i li jurà fidelitat contra tots, excepte contra el comte. El vescomte Arnau de Castellbò, que el 1190 fou autoritzat a reconstruir el castell de Ciutat sota la potestat del comte d’Urgell, el 9 de gener de 1195 atorgà una carta de poblament i franquesa als habitants de la vila de Ciutat i els concedí diversos privilegis.
A la primeria del segle XVI la vila de Ciutat era centre d’un dels quarters del vescomtat de Castellbò, del quarter dit de Ciutat o, també, posteriorment (a partir del segle XVIII), de Castellciutat, perquè sobre la vila hi havia una fortalesa o castell, amb un castellà que en tenia guarda. El veguer del vescomtat hi tenia habitació i posada ordinària. I de les guaites i obres del castell, n’havien de tenir cura els homes d’Aós, de Civís, de la vall de Sant Joan i de la batllia d’Aravell i Bellestar. A la vila de Ciutat hi havia el batlle principal, que era el superior de tot el quarter. El quarter comprenia la batllia d’Aós, la vall de Sant Joan, la batllia d’Aravell i Bellestar, l’abadiat de Sant Serni de Tavèrnoles, Estamariu i Adraén. Aleshores, a la vila de Ciutat hi havia 43 focs. Construït a l’aigua de la Valira hi havia un molí fariner (que el vescomte havia arrendat als veïns el 1434); al Carrer Sobirà, un forn de coure pa (arrendat perpètuament a Joan Miquel i als seus el 1457) i, a més, a Ciutat hi havia una fleca, una carnisseria i una taverna.
En les guerres de l’edat moderna Castellciutat tingué un paper destacat i fonamental, com a plaça forta, en la defensa de la propera ciutat de la Seu d’Urgell. Sembla que fou després de la guerra de Successió que es bastí la ciutadella de Castellciutat, segons els models del francès Vauban, adaptada al progrés de l’artilleria. En aquesta guerra el general Moragues fou governador de Castellciutat. Ambdues fortaleses, la ciutadella i el castell, foren escenari d’importants fets d’armes durant la tercera guerra Carlina. El 16 d’abril de 1874 els carlins comandats per Tristany prengueren per sorpresa la ciutadella, aprofitant que part de la guarnició era a l’aplec de Bell-lloc, on se celebrava la festa de l’Ascensió. El brigadier governador de la plaça, en no poder valer-se del castell, perquè era dominat per la ciutadella, hagué de rendir-se. Els carlins, però, hagueren d’abandonar la fortalesa el 26 d’agost de 1875, en què, mancats d’aigua i sense poder rebre auxili, capitularen davant les forces del general alfonsí Martínez de Campos.
Altres nuclis
L’enclavament de Bell-lloc és situat a llevant del terme de la Seu d’Urgell, dins el municipi d’Alàs i Cerc, als vessants del Turó Rodó, dels primers contraforts del Cadí, en contacte amb la plana regada. Hi ha la casa i santuari de la Mare de Déu de la Salut. Fins a la darreria del segle XVIII fou residència d’estiu dels jesuïtes de la Seu d’Urgell. Quan aquests foren expulsats, el lloc passà a mans privades. Un dels personatges més importants de la casa de Bell-lloc fou Lluís de Dalmau i Baquer, que fou secretari de la Junta Carlina de Berga i un dels més forts opositors al comte d’Espanya. La devoció a la Mare de Déu de la Salut ha estat molt important, i el dia de l’aplec es buidaven els pobles de la rodalia.
El veïnat de les Torres és situat al marge esquerre del Segre. Originàriament era format per la Torre del Cap, la del Peu i la del Mig. Amb el temps, però, aquesta zona agrícola s’ha anat poblant més. La gent del país divideix el terme del veïnat en dos sectors, la partida de les Torres i la de l’Olla i Segalers. Al N de les Torres, a l’altra banda del Segre i al llarg de la carretera N-260, hi ha el barri de Sant Pere, que tenia 55 h el 2001, el raval del Poble-sec, amb 116 h el 2001, i la urbanització de Sant Antoni, amb 159 h el 2001, compartit amb el terme de les Valls de Valira.
Camí d’Andorra hi ha el raval el Serrat de la Capella que el 2001 tenia 84 h.
La història
Els orígens de la Seu d’Urgell
Segons la versió tradicional dels orígens de la ciutat, la primitiva Orgellia, esmentada per Plini i Estrabó, era situada en el camí de Julia Lybica (Llívia) a Ilerda, damunt el turó de Castellciutat, baluard estratègic que domina el pas obligat del camí per la vall del riu. Possiblement l’indret on s’establí la ciutat romana havia estat ocupat anteriorment pel poblat prehistòric d’ Arse-durgui. La ciutat romana hauria estat, segons Ptolemeu, capital dels ilergets, o dels ceretans, segons Plini i Estrabó.
D’un canvi tan fort com fou la cristianització, atribuïda a la predicació d’un deixeble de sant Jaume, i de l’erecció d’un bisbat ací, no se sap res del cert, encara que unes llegendes intenten explicar-ho. En realitat, uns quants anys després de l’evangelització devia ser erigit el bisbat; potser entre l’any 516, data del concili de Tarragona, on no consta cap bisbe d’Urgell, i el 527, quan ja n’hi ha un.
D’aquest any data la primera notícia escrita sobre la ciutat del turó que ens parla de la seva importància, perquè és una seu episcopal. Just fou el primer bisbe, venerat després com a sant, que assistí als dos concilis de l’Espanya visigòtica els anys 527 i 546.
Com tota la Península, la ciutat d’Urgell caigué sota el domini musulmà i hi visqué fins que fou alliberada pels francs: però pocs anys després els sarraïns la destruïren quan tingué lloc la retirada de l’exèrcit d’‘Abd al-Malik, vençut al sud de França (vers el 793). Així, tot just acabada de pacificar aquesta zona dels Pirineus en mans dels francs, sofrí dues batzegades fortes: la destrucció de la ciutat (que s’anomena Civitas Fracta) i la crisiprovocada per la repressió de l’heretgia adopcionista defensada pel bisbe Fèlix d’Urgell i combatuda per Carlemany. Aquests dos esdeveniments van provocar el trasllat de la seu episcopal a una nova població. Del turó baixà a la vall, on va néixer el vicus Urgelli, o sia, un barri de la ciutat, com a Vic, potser en virtut de la decisió del mateix fill de Carlemany present aleshores en aquestes terres.
Ací, a la plana, un nou bisbe féu bastir la primera església o catedral de Santa Maria, consagrada el 839, segons el document conservat encara a l’arxiu de la mateixa seu, mentre l’antiga ciutat, un cop reconstruïda, quedava com a fortalesa. Sia oficial o espontània, la fundació del vicus Sedis Urgelli es portà a terme sobre una terrassa del Segre que permetia la seva defensa i un fàcil abastament d’aigua, potser amb el complement d’una mota fortificada, el record de la qual trobem al segle XV. Sota la protecció de l’església anomenada Santa Maria del Vicus i del seu prelat, es construïren les cases dels eclesiàstics, de llurs servidors i d’altra gent, fins a formar un nucli rural centre del bisbat, mentre Castellciutat passava a ser la residència dels comtes urgellesos fins a la conquesta d’Agramunt i Balaguer (1105).
Els treballs arqueològics iniciats el 1996, a la plaça dels Oms, al claustre de la catedral i a l’antiga església de Santa Eulàlia, han evidenciat que la presència romana a la plana, als voltants de l’actual conjunt catedralici, era important i significativa, i relacionada amb el culte cristià, amb un hipotètic baptisteri i una necròpoli de tradició paleocristiana. Actualment s’ha obert un debat sobre els orígens de la Seu, i es treballa sobre la hipòtesi que el bisbat d’Urgell, creat al segle V o VI, s’instal·là a la plana, on avui hi ha la ciutat, i no a Castellciutat, lloc on es localitzaria un punt de control militar i la residència comtal.
Ja al segle IX, el poder temporal de la mitra, basat en una permuta de béns amb el comte Borrell II de Barcelona-Urgell (988), anà en augment i es manifestà en les construccions del bisbe Ermengol (1010-35): la nova catedral a l’indret de l’actual, l’església dedicada a sant Pere i sant Andreu, la de Sant Miquel i els ponts de pedra sobre el Segre i la Valira, tot finançat amb l’or musulmà aconseguit en la conquesta del Baix Urgell. A més, s’aixecaren aviat les esglésies de Santa Eulàlia i de Sant Nicolau, la mansió episcopal i la dels canonges i l’hospital de pobres i pelegrins fundat per un tal Arnau, llevat del costat del riu. Potser en el seu origen el nucli va tenir forma rodona, però es va estendre al llarg del riu i quedà com un triangle limitat pel Segre i el rec de Santa Maria (un antic torrent) i tancat pel camí de Cerdanya, enmig d’horts, camps i vinyes.
La creixença de la vila, anomenada Seu pels eclesiàstics ja al segle X, fou afavorida per l’existència d’un mercat setmanal, esmentat el 1029, i d’una fira coneguda el 1048, que manifesten la importància del nucli amb relació a la comarca i a les rutes internacionals del comerç. Fruit d’aquesta prosperitat és la construcció d’una nova catedral, l’actual, iniciada pel bisbe sant Ot (1095-1122) i inacabada per causa de les lluites entre la mitra i els seus poderosos veïns, el vescomte de Castellbò i el comte de Foix, que eren protectors de l’heretgia albigesa. La vila arribà a patir un setge i un posterior saqueig (1195), i quedà alliberada després de pagar un elevat rescat de 30 000 sous entre clericat i poble (encara no un miler de persones).
En aquestes circumstàncies, la catedral romànica, que és una veritable fortalesa, fou la gran defensa de la vila, desguarnida i mancada d’un bon recinte emmurallat, encara que les portes d’entrada devien estar ben fortificades (com ho demostra l’arc de Santa Maria, tot i haver sofert reformes) i tenia la protecció del riu i del torrent. Al segle següent s’inicià l’obra de fortificació destinada a encerclar els barris de recent formació amb els anomenats mur i vall nous, tot i conservar-ne els vells.
La vila nova
Malgrat els conflictes bèl·lics, el segle XII havia estat una bona època, durant la qual s’accentuà el desenvolupament de la població, afavorida pel seu senyor, el bisbe Bernat Roger, amb la remissió d’alguns mals usos (1165), que contribuí a millorar l’estatut de llibertat dels urgellesos respecte al prelat. La construcció d’uns molins realitzada per un altre bisbe fou una millora per a l’activitat agrícola, de la qual sempre ha viscut la Seu.
La vila (la paraula civitas quedava reservada a l’antiga ciutat del turó) havia crescut tant, que ja els primers anys del segle XIII trobem una distinció ben clara entre la vila vella i la nova, o sia, el nucli antic i la seva expansió. La vila nova, amb més empenta que l’altra, atragué un servei públic tan important en una comarca rural com és el de la bladeria, és a dir la utilització obligatòria de les mesures oficials del blat i altres grans, mitjançant el pagament d’un cànon al representant del senyor. Les mesures, com el forn, l’escorxador i la carnisseria, els molins, etc., pertanyien al bisbe com a senyor de la Seu, i ell les arrendava a mitges, a un o més arrendataris encarregats de fer la feina i cobrar l’impost en diners o en espècie.
L’any 1212 els arrendataris de la bladeria aconseguiren que el bisbe permetés el trasllat de la instal·lació de l’esmentat servei de la vila vella a la nova, precisament als porxos de les cases propietat d’ells. Encara que les mesures conservades sota les voltes del carrer Major daten del 1379, la seva situació pot ser molt bé la tradicional, en el lloc més cèntric des del punt de vista de les transaccions del mercat, que se celebrava a la plaça formada a l’exterior de la porta fortificada de Santa Maria.
La vila nova, que degué néixer a redós del mercat, es va convertir aviat en un centre menestral, on proliferaren sempre els obradors. Els seus habitants, dedicats a la producció menestral i al comerç, ja devien ser nombrosos quan les autoritats decidiren a comparèixer davant el rei Pere el Catòlic, que es trobava a la Seu, per sol·licitar un privilegi d’immunitat o franquesa (1210). Gairebé al mateix temps els urgellesos actuaven altre cop com a comunitat, ara representada per deu signataris d’un document oficial que recull els privilegis propis dels canonges d’Urgell respecte de la vila. Són els primers prohoms coneguts o representants de l’assemblea de veïns amb permís del senyor i dels seus oficials: el batlle, el saig i el sotssaig; i fins i tot ja tenien facultat d’imposar bans com a manifestació de llur participació en el govern de la vila. Ells constitueixen el precedent del municipi organitzat en forma de consolat.
La ciutat
A mitjan segle XIII prossegueix la utilització normal del mot vila amb la distinció entre la vella i la nova, però aviat veurem el mot desplaçat pel de ciutat, com abans s’havia eliminat del tot el de vicus. Trobem la forma civitas Sedis Urgellensis en la titulació del notari públic que exercia a la població, i en altres ocasions, quan l’obra dels murs fou gairebé acabada, la muralla de pedra (amb un vall major i una barbacana) conferí a la Seu una categoria més elevada, la corresponent a una seu episcopal.
El recinte va encerclar nous barris anomenats ací amb el mot pobla seguit del nom d’un gran propietari, com la Pobla d’en Foix o de Sant Nicolau. La construcció de murs i valls fou una obra d’envergadura costejada pel poble, que aleshores devia obtenir un major protagonisme per mitjà dels seus prohoms. Ells hagueren de preocupar-se de la distribució equitativa de les càrregues fiscals entre tots els veïns, de vigilar els pesos i les mesures utilitzats en el mercat i de regular els preus i altres aspectes del treball dels diversos oficis.
Per totes les característiques exposades i malgrat les lluites dels bisbes amb els comtes de Foix, acabades amb els pariatges (1278), la ciutat va viure una època de desenvolupament que podem allargar fins el 1348, data de la terrible epidèmia de la Pesta Negra, tan mortífera a la Seu com a la resta de Catalunya. La població es va poder refer d’aquest trauma per mitjà de l’aportació humana de la comarca, que representa un moviment constant, bé que amb oscil·lacions, cap al centre d’atracció ciutadà. A més dels habitants dels pobles de l’Urgellet, ha acudit sempre a la Seu gent de contrades llunyanes, especialment francesos, que podem documentar des del segle XIII fins a l’època actual i entre els quals es destaca el músic Brudieu. Només en foren foragitats, i encara exclusivament, els eclesiàstics francesos, per decisió del bisbe Díez de Aux de Armendáriz (1622-27).
Mereix un esment especial un grup d’urgellesos reduït però interessant: la comunitat hebrea, que existia ací com a tants altres pobles dels Pirineus. En el moment àlgid de la seva prosperitat arribà a tenir una vintena de famílies localitzades en l’anomenat carrer dels Jueus, on devien posseir la seva sinagoga escola, com la situada a casa dels Bedoz el 1344. Als afores, vora unes vinyes, van tenir el seu cementiri fins a la definitiva desaparició de la comunitat cap a mitjan segle XV.
En conjunt, la població urgellesa es dividia en tres mans o estaments segons la riquesa de cadascú, com es veu a mitjan segle XV amb motiu del pagament de l’obra de reparació de les torres i els murs del recinte fortificat, quan els 205 focs censats es repartien en 45 de la mà major, 70 de la mitjana i 90 de la menor, inclosos els jueus. En total eren un miler de persones comptant també els eclesiàstics. N’eren els regidors els prohoms ja esmentats en col·laboració amb el batlle episcopal, fins a la implantació d’un govern autònom. Consolidat el municipi durant el segle XIV, el trobem basat en un cos de magistrats: els quatre cònsols, assistits per un grup reduït de consellers i per l’assemblea de veïns (caps de casa), sempre amb el corresponent permís del senyor temporal de la ciutat, és a dir, el bisbe, que atorgava els privilegis necessaris.
Tot i que el municipi es regia mitjançant les usances velles, sorgiren conflictes en el moment de l’elecció dels magistrats, fet que reflectia una divisió dels electors en dos bàndols, que hagueren de pacificar el bisbe Francesc de Tovià (1416-36), el cardenal Pere de Foix (sentència arbitral del 1430) i, finalment, Arnau Roger de Pallars, bisbe des del 1437 fins al 1461. El sistema del consolat va durar amb poques modificacions fins als decrets de Nova Planta (1716), basat en els usos antics i els privilegis concedits pels prelats. Tot es va recollir en el Llibre verd (1470) de la casa de la ciutat, que ocupa el lloc de l’antiga església de Santa Eulàlia i es remunta al 1473, segons la làpida de pedra conservada vora la porta, malgrat les successives reformes de l’edifici. A més del llibre esmentat, es troben a l’arxiu municipal els llibres del consell o actes des del 1430 i nombrosos pergamins.
Entre les atribucions dels cònsols hi havia la de tenir la població ben proveïda de blat i carn, vigilar els pesos i mesures per mitjà del funcionari anomenat mostassaf, recaptar els imposts, i especialment mantenir en bon estat la muralla, que fou una de les seves preocupacions constants per l’elevat preu de l’obra pagada entre tots els veïns. Coneixem les dificultats financeres de dues importants campanyes d’obres, la primera de les quals fou iniciada amb permís del rei Pere el 1370. Les guerres del llarg regnat del Cerimoniós obligaren a defensar la Seu amb garanties de major seguretat que les ofertes pels antics murs i valls, i aleshores es va iniciar la construcció d’un recinte proveït de torres semicirculars. Ho van pagar entre tots els urgellesos, censats en 230 focs, per mitjà d’un nou impost o sisa sobre la venda de vitualles i altres coses durant sis anys; la lentitud de les obres i l’escassa recaptació de l’impost feren imprescindible la seva renovació per a prolongar-lo durant trenta anys. El nou recinte, restaurat a partir del 1420, fou objecte d’una completa campanya d’obres a mitjan segle XV, quan els cònsols contractaren un mestre d’obres de Biscaia, Lope Martín, i els seus homes, que dirigiren el treball dels urgellesos, agrupats en deenes per a realitzar les tasques més dures.
La muralla tenia un recorregut bastant ampli, remarcat amb nombroses torres (n’hem documentades 12 a mitjan segle XV), per a encerclar la que podem anomenar la gran Seu, amb unes dues-centes cases i uns límits que no ultrapassarà fins al segle XIX: des del portal d’Andorra, a Capdevila, seguia el carrer encara anomenat de la Muralla i, vorejant el carrer Major, arribava al de Trasdors, on hi havia un altre portal i una barbacana per a protegir-lo, en un recorregut que és en direcció de N a S. Del barri de Soldevila, és a dir, l’oposat a Capdevila, on hi havia un altre portal al final del carrer de Santa Maria i un esperó, el mur seguia el curs del Segre, paral·lel al carrer de l’Escorxador fins al Palau Episcopal, que, juntament amb la catedral, formava part del sistema defensiu; després arribava al portal de Cerdanya, a l’est, des del qual enllaçava amb l’església de Sant Miquel, o sia, el convent dels predicadors, cap a l’església de Sant Nicolau i el carrer de les Eres, que portava al portal del nord o d’Andorra.
De l’edat mitjana al segle XX
Per la importància de la Seu com a plaça forta per si mateixa i en connexió amb els tres turons fortificats de Castellciutat, la Ciutadella i la torre de Solsona, totes les guerres ocorregudes al país hi han tingut molta repercussió.
Gravat francès d’època que il·lustra la rendició de la Seu d’Urgell davant les forces carlines el 1874
© Fototeca.cat
La lluita contra el rei Joan II empobrí els urgellesos i perjudicà la ciutat i els seus murs de tal manera que, un cop acabada la contesa a la comarca, en lloc de reconstruir-ho tot, es féu una reducció del perímetre del recinte emmurallat (1466). En conjunt, la davallada de la ciutat fou forta, i quan ja s’havia recuperat del desastre a la fi de la centúria, només tenia 199 focs.
Seguiren les incursions dels hugonots des de l’altre costat dels Pirineus i amb l’establiment de molts d’ells es produí la introducció del calvinisme al Principat. L’ambient es tornà hostil als eclesiàstics urgellesos, que es queixaven dels atacs soferts per ells en el moment d’acudir a la catedral per a resar matines, quan a l’empara de la fosca eren bastonejats, ferits i fins i tot morts.
Contribuí a aguditzar la inseguretat a la comarca el bandolerisme, que fou un mal endèmic general durant els segles XVI i XVII, però especialment greus foren les lluites entre nyerros i cadells, puix que els primers eren senyors de Nyer a la Cerdanya i els darrers ho eren del castell d’Arsèguel (Alt Urgell). Galceran Cadell, cap de la seva facció, entrà a l’Urgell i amenaçà la Seu amb els seus homes armats (1581), i fou excomunitat pel bisbe. És l’època d’activitat del mercader urgellès Antoni Gener i Catà, ben conegut pels seus llibres de comptes, en els quals trobem relació de 33 arts i oficis en una població que havia recuperat els seus habitants en nombre igual al dels censats al segle XIV.
A continuació cal remarcar les ocupacions franceses, la primera de les quals va tenir lloc durant la guerra dels Segadors, en què es va destacar el canonge urgellès Pau Claris, mentre el bisbe Duran era partidari del rei Felip IV de Castella. Va seguir l’ocupació del 1691 per l’exèrcit del duc de Noailles, que aconseguí de conquerir tota la zona del nord del Principat, on actuà com a lloctinent del rei francès. En la guerra de Successió, la Seu fou partidària del rei arxiduc d’Àustria, al servei del qual es distingí el sacerdot Llorenç de Tomàs i Costa, però el bisbe Julián Cano fugí per tal com era partidari de Felip V, que el traslladà a Àvila el 1714. Amb motiu de la contesa la població va disminuir i passà de 296 famílies a 257.
En l’anomenada guerra del Francès, i en ser Catalunya incorporada a l’imperi napoleònic, la comarca de la Seu fou inclosa en el departament francès del Segre (1812-14). Un cop alliberada, la ciutat va manifestar signes evidents d’un predomini de la facció absolutista, com les altres viles muntanyenques contràries al liberalisme de la franja costanera catalana. Durant el Trienni Liberal, a l’estiu del 1822, caigué en mans de les partides absolutistes de Romagosa i d’Antonio Marañón, El trapense, i així els reialistes pogueren constituir-hi la Regència d’Urgell, màxima manifestació de la ideologia dominant a la zona.
El capítol catedralici, amb el bisbe Bernardo Francés al davant, i l’ajuntament, comptant amb el suport d’una gran part dels urgellesos, facilitaren la tasca als reialistes per establir la Junta Suprema Provincial de Catalunya, que preparà l’establiment de la Regència (15 d’agost de 1822).
Constituïren aquest govern paral·lel al de Madrid tres persones: Bernardo Mozo de Rosales, marquès de Mataflorida, Jaume Creus i Martí, bisbe de Tarragona, i el baró d’Eroles, que era del Pallars. Aquest darrer personatge, que fou el vertader protagonista de l’aventura, rebé el comandament suprem de les forces reialistes i com a tal publicà un manifest, on constava el programa polític de la Regència, que també publicà un document similar. No hi hagué temps de portar a terme cap programa a causa de la desfeta de l’exèrcit del baró i la fugida dels seus col·legues a Puigcerdà i cap a França, mentre la ciutat era recuperada pel brigadier Zarroquin.
D’acord amb aquesta tradició, la Seu fou un dels centres carlins estretament vigilats pels liberals durant les tres guerres carlines, i en sofrí molt. Ja a l’abril del 1837 el pretendent Carles preparava l’entrada a la ciutat, que fou avortada, i resultaren detinguts alguns urgellesos, entre ells el sagristà de la catedral, Bonaventura Casas. Encara fou pitjor durant la tercera guerra Carlina, en caure per sorpresa en mans de Rafael Tristany a mitjan agost del 1874 per la divisió interna de la població, en gran part carlina i en part liberal; el nom despectiu donat als liberals era el de sipaios. Els primers tenien l’ajuda del bisbe Josep Caixal i Estradé, vicari general castrense de l’exèrcit de D. Carles; arribat a la ciutat el 14 de setembre següent, es convertí en ànima de la resistència, juntament amb Francesc Savalls, durant el setge del capità general de Catalunya, Arsenio Martínez de Campos, que durà fins a la rendició del 27 d’agost de 1875. Així va caure un dels darrers reductes carlins del Principat, i el fill del general victoriós fou recompensat amb el títol de duc de la Seu d’Urgell.
A la primeria del segle XX, la Seu visqué alguns anys de prosperitat econòmica i expansió urbanística. Un cop superada la fil·loxera (1893), que matà totes les vinyes, es produí la transformació dels conreus i de la base de l’agricultura per la de la ramaderia. L’artífex fou Josep Zulueta, que importà vaques suïsses per a l’elaboració de llet i formatges i creà la Cooperativa Lletera del Cadí (1915). La necessitat de farratge dugué a la formació de prats artificials, vorejats de pomeres i pereres, que ocuparen tots els regadius, on pasturava el bestiar boví. La carretera comarcal d’Urgell fou construïda a la primeria de segle i ampliada cap a Andorra i la Cerdanya per obra del bisbe Joan Benlloch (1907-19), cosa que va afavorir la funció comercial de la ciutat.
Passat el trauma de la guerra civil de 1936-39, que revestí característiques d’una gran crueltat a la Seu (entre d’altres pèrdues notòries cal destacar la de l’arxiu notarial, cremat el 1936), la població reprengué de nou el ritme ascendent. Factors decisius en la seva història, la condició de seu episcopal —el prelat de la qual és copríncep d’Andorra— i la de fortalesa de frontera amb guarnició militar tingueren un pes decisiu en la vida de la ciutat moderna.