D’una banda, afirma el valor ètic del regionalisme català, amb arguments de la tradició cristiana, i, de l’altra, el seu valor racional, partint d’una anàlisi de la puixança de certes personalitats en el procés de la història de Catalunya. Lúcid apologeta, d’acord amb l’obertura de les encícliques de Lleó XIII, proposà sense eufemismes unes tesis sociopolítiques equidistants del tradicionalisme immobilista de Sardà i Salvany i del racionalisme laic de Valentí Almirall (Lo Catalanisme). L’obra fou precursora i influí decisivament en els catòlics catalans en llur decantació i militància pel regionalisme catalanista.
L’autor hi aplegà, en una primera part, una sèrie d’articles publicats a La Veu del Montserrat entre el 1886 i el 1888, i, a la segona part, diversos assaigs sobre figures de la literatura i el pensament medieval i modern. Hi exposa i defensa amb abrandament apologètic la seva concepció d’una tradició catalana identificada amb el cristianisme i hi ataca el laïcisme, la maçoneria, el liberalisme democràtic i el socialisme, en tant que deturpadors d’un ordre social que hauria de basar-se en el paternalisme, en els valors de la societat agrària preindustrial i en el gremialisme i les institucions polítiques d’arrel medieval. La llengua i la seva expressió literària, que ocupen la major part de l’interès de l’autor, la història, el pensament, la legislació i el conjunt d’usos i costums catalans serien expressió excloent del cristianisme, i, en conseqüència, la Renaixença, les seves institucions, singularment els Jocs Florals, i l’obra literària que n’era el resultat havien de ser valorats en funció del respecte a la tradició tal com ell la concebia i que fou resumida pels seus seguidors en el lema «Catalunya serà cristiana o no serà».
L’obra fou reeditada el 1905 amb un nou pròleg de l’autor, aleshores bisbe de Vic, i també el 1906, el 1935, el 1948 i el 1966.