Excepte aquest sector interior, el terme és pla, i baixa suaument cap a llevant. Un terç del territori és improductiu; el secà pràcticament ha desaparegut; el regadiu es dedica quasi totalment a tarongers. De la tradicional indústria espartera i espardenyera resta una fàbrica d’espardenyes de sola d’espart en règim cooperatiu. Hi tenen una importància notable els banys de la Vilavella , d’aigües termals i medicinals oligometàl·liques sulfatadocalcicoclorurades, que brollen de les fonts Calda o de la Vila, Freda, de l’Oliverar, Blanca, de la Ronya, del Metxó i de la Murta, aprofitades en diversos establiments.
La vila (3.046 h agl [2025], vilavellans; 38 m alt.) és al peu de la muntanya de la Vila, coronada per l’ermita de Sant Sebastià, el Calvari i les restes del castell vell de Nules, d’origen probablement premusulmà; un cop conquistat, Jaume I el donà en feu a Guillem de Montcada, el 1251. Al començament del segle XIV fou fundada la vila nova de Nules, i el castell de la Vilavella passà per compra a Gilabert de Centelles. Lloc morisc (tenia 70 focs el 1609, al moment de l’expulsió), fou repoblat al segle XVII pel marquès de Nules Cristòfor de Centelles.