Al s. XII existien cançons líriques en francès (i potser en bretó o altres llengües cèltiques), de contingut sentimental, que n'explicaven el nom (laid, en irlandès antic, designava una composició lírica inclosa en un relat èpic). Maria de França redactà, en vers francès, uns contes on partia d’un lai d’aquest tipus, sovint declarat bretó, i narrava l’avinentesa que en provocà la naixença o composició. Sens dubte abusivament, els contes de Maria de França foren anomenats lais. Amb això el terme passava de designar una breu composició lírica a designar un breu relat narratiu, sentimental, cortesà i cavalleresc, en certa manera oposat al fabliau. Als s. XII, XIII i XIV foren escrits el Lai de l’ombre, el Lai de l’oiselet, el Lai d’Aristote, etc. Els poetes cortesans francesos de la darreria del s. XIV i del XV donaren noves formes estròfiques al lai, que esdevingué una poesia lírica, prou retòrica, vinculada a una música culta i cortesana. Guillaume de Machaut i Eustache Deschamps foren els grans creadors d’aquesta nova modalitat del lai líric, que aviat arribà a Catalunya, on fou conreat per Andreu Febrer, esporàdicament per Ausiàs Marc, per Pere Torroella, Martí Garcia, Ramis, mossèn Navarro i altres.
m
Literatura