En l’Antic Testament el terme corresponent a aquest concepte (la denominació catalana del qual deriva del grec laós, ‘poble’) designa el conjunt de persones, no sacerdots ni levites, que han pres consciència de constituir el poble de Déu; en el Nou Testament indica regularment el poble d’Israel, la multitud dels jueus. Des del començament del s III hom l’aplicà, en l’Església, al conjunt de fidels no clergues. Durant tota l’edat mitjana, el laïcat, lliurat a les tasques temporals, no prengué part activa pel que fa a les coses sagrades. L’actitud inicialment anticlerical i antijeràrquica de la Reforma no suposà, però, amb el temps, canvis importants en la concepció i les activitats dels laics. Tasques específiques d’aquests (segons la idea tradicional dels laïcats) són d’acomplir l’obra de Déu a través de la realització de l’obra del món i de considerar les coses per elles mateixes i no únicament en llur relació amb Déu. A partir de la Revolució Francesa, i, pel que fa a l’Església Catòlica, des del concili II del Vaticà, el laïcat ha assolit un paper més dinàmic en la vida de l’Església.
m
Cristianisme