laïcisme

m
Història

Doctrina que defensa la independència de l’home, de la societat i, més particularment, de l’estat de tota influència eclesiàstica o religiosa.

El pensament laïcista rebé a França, durant la polèmica sobre la forma espiritual de la Tercera República, la seva expressió clàssica i exemplar i ha exercit una influència notable en els altres països europeus fins al s. XX. Les arrels espirituals del laïcisme es troben en el Renaixement, l’humanisme, el gal·licanisme i la Il·lustració. En aquesta època prengué forma la consciència del propi valor i de l’autonomia del món en tots els seus ordres i hom procurà d’alliberar-se de la tutela eclesiàstica. El pensament jurídic civil situà la justificació de la religió en un dret individual, pertanyent a l’esfera privada de la persona. L’Església Catòlica, refractària en un principi a perdre l’estat de privilegi, ha reconegut darrerament, especialment en el concili II del Vaticà, la recta autonomia de les realitats terrenals i la llibertat per a l’opció política dels cristians.