Situació i presentació
Es troba entre els de Reus i Riudoms (S), Castellvell del Camp, Almoster i la Selva del Camp (E), l’Albiol (NE), Vilaplana (N), Alforja (W) i Maspujols (SW). S’estén en un terreny trencat per una vall, sota els contraforts de la Mussara. Al municipi abunden els boscos de pins i alzines (que han estat afectats per incendis), els botjars i els erms. El punt més alt és el puig d’en Gulló (580 m), i els més baixos es troben a l’entorn dels 240 m. Al límit entre l’Aleixar i la Selva del Camp s’obre pas a través de la serra de la Mussara el coll de la Batalla (468 m d’altitud), que comunica les valls de la riera de la Selva i del barranc de Mascabrers. La vall és travessada per les rieres de la Vila i de la Mussara, que formen part de la capçalera de la riera de Maspujols (anomenada més endavant de Riudoms) i que s’ajunten poc abans d’arribar al nucli urbà de l’Aleixar. També drenen el terme la riera de Sàlvia o barranc de l’Aigua Sana i el barranc de Mascabrers o de les Trilles, que desguassa a la riera de la Mussara.
El terme comprèn, a més de l’Aleixar, cap del municipi, urbanitzacions com el Mas de la Tia Anna, diverses partides de masos disseminats (Monterols, els Pagesos, Sant Blai i les Trilles) i el despoblat de Mascabrers. El territori és travessat de N a S per una carretera que surt de la N-420, passa per Maspujols i l’Aleixar i es dirigeix a Vilaplana i cap a la Mussara. El nom sembla d’origen aràbic, al -Aisar, que voldria dir ‘el Fertilíssim’, i el poble provindria d’una masia àrab.
La població i l’economia
Les primeres dades sobre la població (aleixarencs) són del 1497, en què consta amb 55 focs; el 1515 en tenia 81 i 111 el 1553, dels quals 26 eren masos. Al segle XVIII continuà el creixement demogràfic: 121 cases el 1708, 150 el 1719, 180 el 1763 i 173 el 1773. Quant als habitants, passà de 220 el 1716 a 320 el 1719 i a 1.679 el 1787, la qual cosa significa un creixement del 424,6%. Era notable la població esparsa, amb uns trenta masos.
Al llarg del segle XIX conegué fortes oscil·lacions demogràfiques. Tenia 862 h el 1830, 1.143 el 1842, 886 el 1844, 1.054 el 1857 i 956 el 1897. Al segle XX, la tendència fou en general regressiva (971 h el 1900, 1.015 h el 1910, 675 h el 1950, 734 h el 1965 i 702 h el 1975). El 1981 tenia 651 h, que el 1991 havien disminuït a 618 h. Amb el canvi de segle, però, la població tornà a créixer, així, el 2001, hi havia 728 h i el 2005 es comptabilitzaren 767 h.
L’economia ha estat i és bàsicament agrària, tot i que part de la població treballa a Reus. Ja al segle XVI es documenten molins i el 1623 es troba esmentada una “partida dels tarongers”, que podria indicar una expansió del conreu de cítrics, aquí més aviat insòlits. En l’agricultura del segle XVIII predominava el sembrat, seguit de la vinya. Els cereals eren força importants; de fet, el 1761, hom troba documentats vuit molins fariners. Al segle XIX, però, i concretament a mitjan segle, les principals produccions eren les avellanes i els cereals. La indústria era representada per una fàbrica d’aiguardent, els molins d’oli i farina i el jaciment d’explotació de manganès. Al segle XXI, la collita primordial continua essent l’avellana (és un dels primers municipis productors d’aquesta fruita seca del Camp de Tarragona), complementada per l’olivera, en retrocés des de la gelada del 1956, i la vinya, també en davallada. Els cereals gairebé han desaparegut i la resta de conreus, llegums i hortalisses, són bàsicament per a l’autoconsum. Des del 1957 hi funciona la Cooperativa Agrícola. Pel que fa a la ramaderia, cal destacar l’avicultura i la cria de bestiar porcí.
La vila de l’Aleixar
La vila de l’Aleixar és dalt un turó (284 m). El poble era murat i el 1953 s’enderrocà el darrer portal de la muralla, de la qual encara hi ha restes visibles pel darrere del carrer del Forn. Segons Madoz, el 1846 tenia les cases ben construïdes, els carrers i les places empedrats i disposava de casa consistorial, escoles, hospital, carnisseria i escorxador. Té una bonica plaça de porxos. L’església parroquial és espaiosa; fou refeta a mitjan segle XVIII (la portalada té la data del 1725), sembla que a sobre l’antiga i aprofitant-ne una part, i és dedicada a sant Martí. La portalada és barroca, com diversos dels seus altars; en destaca el major, construït el 1734 i restaurat el 1857. També té un orgue barroc, un dels pocs que es conserven en aquestes contrades. A més, al poble hi ha la capella de la Santa Fímbria, bastida al segle XIX.
L’Aleixar celebra dues festes majors. D’una banda, al febrer es fa la festa major de Sant Blai i al novembre la de Sant Martí. Se celebra també la festa de la Santíssima Trinitat, pels volts de juny.
Altres indrets del terme
A ponent del poble es troben les ruïnes de la capella de Sant Antoni, documentada el 1733 i enderrocada a la primera guerra Carlina. En canvi es conserva en perfecte estat l’ermita de Sant Blai, en un petit pujol entre la carretera de Vilaplana i la riera de la Mussara, refeta al segle XVIII després d’enderrocar la primitiva esglesiola romànica. L’ermita és envoltada per xiprers. Sant Blai antigament tenia ermità.
Entre els diversos masos del terme cal esmentar el Mas de Borbó, que havia format part abans de l’Albiol, amb una gran alzina que fou declarada arbre monumental el 1989; a uns 3 km a l’oest de l’alzina hi ha el pi de les Planes, un dels pins pinyers més gruixuts de Catalunya. Altres masos són el de la Torre Regina, documentat el 1223, el Mas del Llaurador el 1623, el Mas del Garrut el 1761, el Mas d’Anguera el 1733, que com el de Borbó té capella, i el Mas de Segimon, construït el 1882. El Mas de Cercós, documentat el 1716, del qual era fill el capitost carlí Isidre Pàmies, dit Cercós, té un forn de calç esmentat ja el 1714 que es mantingué actiu fins després de la guerra civil de 1936-39. La tradició carlina del mas és constatada per Francesc Pàmies, capità de voluntaris reialistes el 1827 en la guerra dels Malcontents, un Isidre Pàmies en la primera guerra Carlina, un Francesc Pàmies en la guerra dels Matiners i el ja esmentat Cercós, que, malferit en la batalla de Prades del 1873, féu teixir tota una llegenda a l’entorn de la seva mort i enterrament.
També forma part del terme el despoblat de Mascabrers, abandonat definitivament al començament del segle XX. Constava d’un sol carrer i una placeta, amb una dotzena de cases. La darrera casa s’enderrocà el 1955. Segons la llegenda, la nit de Tots Sants, la sang dels assassinats pel vell Cabrés pujava des del pou que hi ha al mig del carrer fins dalt el coll. Inspirant-se en la tradició, Ventura Gassol va escriure el 1924 l’obra teatral La cançó del vell Cabrés. Mascabrers es troba ja esmentat el 1328.
L’antic terme de Sàlvia, dit també Sòvia, integrat ara en el de l’Aleixar, fou cedit a la fi del 1174 per l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls a Joan, prior de Santa Eulàlia, amb la condició que el poblés. Aleshores formava part del terme de l’Albiol, sense que ara sigui possible d’establir-ne la situació exacta. Fou després repartit entre els de Castellvell, Almoster i l’Aleixar. Tal volta es podria identificar amb el Mas de Barrot, en ruïnes, al terme de l’Aleixar.
La història
Segons una llegenda en un principi el poble era a l’altra banda de la riera, en la partida del Pouador, i es deia Riudarenes, fins que una rierada l’arranà i es canvià el nom i el lloc d’emplaçament. Sembla que l’Aleixar estigué comprès en la carta de poblament de Siurana del 1153. Al juny del 1184 Alfons I donà tres parellades de terra a Ferran d’Aleixar, fet que donà impuls al repoblament. En la carta de poblament d’Alforja del 1173 apareix ja el topònim Alexarium. El 1194 l’església de l’Aleixar surt en la butlla de Celestí III.
L’Aleixar formà part del comtat de Prades des de la seva creació el 1324. Tres anys després el comte infant Ramon Berenguer venia el poble a Arnau Messeguer, Pere Castlarí i Francesc de Bastida, ciutadans de Barcelona, i es comprometia a recuperar-lo en el termini d’un any. La recuperació no es féu fins el 1332, en què la comtessa Blanca de Romania o d’Anjou hi invertí joies i passà a ser-ne usufructuària. El 1335 Ramon Berenguer obtingué del rei un nou permís per a vendre la vila i el 1341 la seva filla Joana, que havia heretat els drets de Blanca, els renunciava en favor del seu oncle Pere, en haver-se permutat les respectives senyories comtals els dos infants. El 1391 Joan I va vendre a l’arquebisbe Vallterra, que en tenia ja els delmes, els drets de la monarquia damunt del poble. Abans Jaume I havia donat el privilegi de fer mercat el dimarts.
Al segle XIV hi són documentats joglars i músics i de manera especial una nombrosa i activa aljama jueva, molt ben documentada del 1324 al 1348, amb múltiples relacions amb els jueus de Prades, Alforja, Falset, Valls, Castelló d’Empúries i diversos pobles del ponent català. La comunitat jueva de l’Aleixar arribà a relacionar-se comercialment amb més de trenta localitats; els seus membres oscil·laven entre els 160 i els 180. El call era situat segurament al carrer del Vic o del Forn, on tenien fins i tot sinagoga. En la toponímia, hi queda l’empremta d’un llinatge en el puig del Bocona i en la partida dita el Fossar dels Jueus.
Al segle XVI es féu una recopilació de tots els privilegis de la vila. El 1674 entrà a formar part del Consell de la Terra, del comtat de Prades. L’any 1854 el terme s’amplià amb part del de l’Albiol. El 1625 s’havia segregat el terme de Maspujols, que havia depès tradicionalment del castell de l’Aleixar (sembla que també hi depenia Vilaplana). El castell de l’Aleixar, del qual no queda cap rastre, és documentat el 1342.
El 1822 gent del poble s’alçà contra el govern liberal al peu d’Escornalbou, a les ordres de Romagosa. El 1872 diversos veïns s’alçaren amb els carlins i el 1875 es produí l’anomenada sorpresa de l’Aleixar, en què els liberals hi encerclaren diverses partides carlines i atacaren la vila des de diversos angles a la matinada. Els carlins foren vençuts.