La costa es divideix en dos sectors, separats per la punta de la Bombarda o punta d’Albir: el sector meridional, que forma part de l’ample promontori de la serra Gelada, i el sector septentrional, la cala o racó de l’Albir, que constitueix el sector meridional de l’olla d’Altea. El terme és drenat pels barrancs de Carbonera i de Soler.
Les aigües de regadiu procedeixen de la séquia major de l’Alfàs i Benidorm i el canal baix de l’Algar, amb dos sindicats de regants. El regadiu és dedicat al conreu d’arbres fruiters, principalment tarongers, i d’hortalisses. La major part del terme, tanmateix, és de secà i s’hi conreen oliveres. Hi hagué explotació de pedreres de guix i una de pòrfir. El turisme és l'activitat econòmica principal de l’Alfàs del Pi, que amb més de 2.100 places hoteleres i 1.300 apartaments (dades del 2015), s’ha convertit en un dels municipis més turístics de la Costa Blanca.
Amb una forta emigració a Amèrica i a l’Àfrica del Nord, especialment durant la primera meitat del segle XX, la població s’estabilitzà el 1950. Aleshores era tradicional l’emigració temporal a la Ribera, però cada cop més s’anà notant la influència de la veïna vila de Benidorm, convertida en un important centre de treball. És a causa d’aquest veïnatge que entre el 1960 i el 1981 la població es multiplicà per cinc. Posteriorment, el desenvolupament turístic de l’Alfàs del Pi ha estat la raó del creixement continuat de la població fins al màxim poblacional del 2013 (21.969 h).
El poble (5.516 h agl. [2016], alfassins; 88 m alt.) és situat, contràriament a les viles veïnes d’Altea i de Benidorm, lluny de la costa (uns 3,5 km). Al litoral, al N de la punta de la Bombarda, es troba la caseria de l'Albir, i a la part oposada del terme, la caseria de Carbonera.
L’Alfàs era un antic castell de defensa contra els pirates, convertit en caseria al segle XVIII; depenia de Polop, vila de la qual no s’ha independitzat fins els anys 1783-84 (eclesiàsticament, fins al s. XX). El nom de l'Alfàs del Pi té l’origen en un pi que hi havia a la plaça del poble, el qual ha estat replantat des del segle XVIII.