La geografia
Cap de comarca, Figueres. És constituïda fonamentalment per una plana, però també inclou els vessants de les muntanyes que l’encerclen pel N i l’W.
La plana de l’Empordà, amb les característiques tanques de xiprers
© Fototeca.cat
Pel S i el SW, el límit de la comarca amb el Pla de l’Estany, el Gironès i amb el Baix Empordà és d’ordre purament humà, ja que continuen la mateixa plana. Vers l’E s’obre a la mar Mediterrània i forma el golf de Roses. La plana és el sector més important de la comarca, tant per l’extensió com pel seu significat econòmic. Tectònicament, és una àrea enfonsada que constitueix l’últim graó d’una sèrie descendent que comença a les muntanyes de la Garrotxa. Des del punt de vista litològic, a la plana cal distingir tres sectors. El més occidental s’estén des de la base de les muntanyes prepirinenques fins a una línia que uneix aproximadament Pont de Molins, Figueres i Viladamat, on predominen els materials detrítics (conglomerats) més antics i més durs, de color vermellós, pliocènics, i més recents, quaternaris, formats per acumulacions de peu de muntanya. Entre els sòls que s’hi formen, els menys favorables per a l’agricultura són els terraprims. A partir d’aquesta línia i fins a 4 o 5 km de la costa s’estén la plana al·luvial (materials dipositats pel Fluvià i la Muga i llurs afluents), amb sòls de qualitat excel·lent, els fondals. Ran de la costa es troba la franja de les llaunes, antigues llacunes dessecades, que en els moments de pluges fortes s’inunden novament, i espais d’aiguamolls.
Els vessants muntanyosos són molt diversos. Els de l’Albera són constituïts per materials esquistosos i granítics, com també els dels Pirineus (les Salines, bac de Guillera), mentre que els dels Prepirineus (Bassegoda, el Mont) i els del Montgrí són calcaris. En els primers, les formes són suaus i arrodonides, mentre que en els segons es troben cingleres escarpades. Les costes són abruptes i retallades, del tipus de costa brava als extrems nord i sud, a cada punta del golf de Roses. L’extrem nord correspon a la penetració al mar de la serra de Rodes, prolongació de l’Albera, i el sud al massís del Montgrí. A l’interior del golf, on desemboquen tots els rius que recorren la plana, la costa és baixa amb abundants estancaments. A l’Alt Empordà destaquen els espais naturals protegits: el parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà, declarat el 1983, el paratge natural d’interès nacional de l’Albera, del 1986, el parc natural del Cap de Creus, del 1998, i el parc natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter (2010), situat parcialment a l’Alt i el Baix Empordà. El clima és mediterrani humit. Les temperatures són moderades. La mitjana anual és d’uns 16°C. El perill de glaçades s’estén de novembre a març (uns 29 dies l’any). La pluja és de règim mediterrani i arriba als 680 mm/any. L’estació més seca és l’estiu, amb 91 mm de precipitacions. Els vents tenen una gran importància en el clima de l’Empordà, sobretot la tramuntana, un vent fred i violent procedent del N, que bufa principalment a l’hivern, de 60 a 70 dies l’any, i que obliga a resguardar els sembrats amb rengleres de xiprers. A l’estiu és molt freqüent la marinada o garbí, i a aquest vent és deguda la major part de la pluja de l’estació càlida. Els rius es disposen en forma de ventall. Hi ha dos sistemes importants, el de la Muga i el del Fluvià. El primer neix als Pirineus i recull també les aigües de l’Albera; el segon té l’origen a les muntanyes de la Garrotxa. Són molt importants els mantells d’aigua subterrània que es formen sota les terres permeables de la plana i que permeten la formació d’importants sectors de regadiu. En aquest ambient mediterrani humit es formen sòls propis de la zona de transició entre els centreeuropeus i els meridionals. Hi ha una gran abundància de sediments de terra rossa en relació amb l’alteració de les calcàries (terraprims), sòls de ribera sobre els al·luvions dels rius (fondals) i també formacions de solontxac amb forta acumulació de sals sòdiques prop de la costa. La vegetació és principalment mediterrània septentrional. En estat natural hi devien preponderar la sureda, als sòls silícics, i l’alzinar amb marfull als sòls carbonatats. La major part dels boscs, però, han estat destruïts per l’home per plantar-hi vinyes, actualment abandonades, o han estat substituïts per pinedes de pi blanc o de pi pinyer. A la muntanya hi ha una vegetació extramediterrània de rouredes, en part substituïdes per castanyedes i, més amunt, en petita extensió, per fagedes. El litoral presenta superfícies considerables d’aiguamolls i de vegetació halòfila, avui malmesos en bona part per les urbanitzacions.
Vista del litoral de l’Alt Empordà amb els pobles de Selva de Mar i Port de la Selva
© Fototeca.cat
La població
A l’Alt Empordà han estat registrades diverses fases de poblament, entre les quals cal remarcar la grega o grecoibèrica representada per Empúries, la romana, més intensa, que estengué per la plana grans explotacions agrícoles (villae) i nuclis concentrats als petits turons. Després de la Reconquesta, les grans villae romanes constituïren nuclis d’aglutinació de nous pobles que, juntament amb els que es formaren a redós dels monestirs i els antics de sobre els turons, constituïren la forma de poblament concentrat característic de l’Alt Empordà fins al segle XIX. En aquest moment s’inicià una dispersió: es fundaren noves cases de pagès escampades per la plana que donaren lloc al tipus de poblament mixt actual. La població de l’Alt Empordà es mantingué més o menys estacionària fins al segon terç del segle XVIII i des d’aleshores s’inicià un increment regular fins al final del segle XIX (74.653 h el 1877). A partir d’aleshores la tendència fou la disminució, en relació amb la destrucció de la vinya per la fil·loxera i la desvaloració de l’olivera. El 1970 s’inicià una recuperació de la població. Així, el 1981 el total de població de la comarca era de 81.852 h; el 1991 la població arribava als 90.775 h; el 2001, als 99.321; i als 118.950 el 2005. L’increment total en les dues últimes dècades del segle XX fou del 21,3%, centrat fonamentalment a les terres costaneres i a Figueres i la seva rodalia, que són també els territoris amb una economia més diversificada. En canvi, i tret de comptades excepcions, a l’interior i a les zones muntanyenques el despoblament tendeix a accentuar-se. Figueres, amb 38.884 h (2005), concentra el 32,6% de la població de la comarca, mentre que l’any 1900, amb 10.714 h, aplegava només el 16% del total. Dels 68 municipis que constitueixen la comarca només 15 superen el miler d’habitants. La taxa de natalitat és baixa; l’augment registrat a la comarca ha estat motivat pel corrent immigratori, que s’inicià a partir del 1949, procedent principalment de les terres del S de la península Ibèrica i que afecta fonamentalment les ciutats. L’any 2005 el 14,6% del cens de la comarca tenia menys de 15 anys, el 68,6% era població adulta i el 16,8% sobrepassava els 65 anys; la tendència, després de deu anys d’envelliment de la població, és cap al rejoveniment. El mateix any, la població activa era constituïda per 46.841 persones.
L’economia
Per sectors d’activitat econòmica, la població ocupada es distribuïa de la manera següent: el 6,1% treballava en l’agricultura (el 8,4% el 1996), el 13,1% en la indústria (el 19,1% el 1996), el 15% en la construcció (el 11,4% el 1996) i el 65,7% en els serveis (el 61,1% el 1996); la taxa d’atur era del 9%. En comparació amb la resta de Catalunya, el sector primari continua tenint un pes molt important dins l’economia de la comarca. Ja als segle XIV i XV foren realitzades importants obres de bonificació, com l’assecament de les maresmes i llur aprofitament per al conreu de l’arròs. La introducció del moresc tingué lloc al començament del segle XVIII, i al final d’aquest mateix segle era tan important com el blat. També al final del segle XVIII hom introduí l’alfals als conreus dels fondals. El segle XIX, moment de gran esplendor per a la vinya i l’olivera dels terraprims, fou el segle de la gran eufòria agrícola. La superfície conreada des d’aleshores ha anat disminuint, i l’any 2003 el total de terres conreades era de 42.245 ha (7.582 més que el 1999, en què representava el 25% del total de la comarca). Destaquen els conreus herbacis: cereals (16.780 ha el 2003, 15. 399 ha el 1999), especialment el blat, l’ordi, la civada i el blat de moro, i farratges (10.124 ha el 2003). Pel que fa als llenyosos, destaquen l’olivera (3.002 ha el 2003, 1.953 ha el 1999), la vinya (2.569 ha el 2003, 1.860 ha el 1999) i els arbres fruiters (2.300 ha el 2003, contra les 1.852 ha del 1999), 1.453 de les quals corresponen al conreu de poma. L’Alt Empordà és la comarca de Catalunya que més hectàrees dedica als conreus industrials, amb un total de 2.549 ha. L’aigua per als regadius és obtinguda de pous semiartesians mitjançant bombes amb motor. La ramaderia té també importància. El bestiar ha crescut considerablement des dels anys seixanta a causa sobretot de la demanda de carn, aviram i productes lactis de la zona turística. L’any 2003 es comptabilitzaren 276.471 caps de porcí (contra els 276.471 caps el 1999); 45.914 de boví (47.293 caps el 1999) i una producció de 60.260 t de llet, que representen el 9,4% del total català; 43.357 d’oví (56.113 caps el 1999) i 3.437 de cabrú. Pel que fa a les captures pesqueres, el volum dels ports de l’Alt Empordà (Roses, l’Escala, el Port de la Selva i Llançà) és el més important de Catalunya. El 2003 es capturaren un total de 8.988,1 tones de peix amb un valor de 31,1 milions d’euros. Aquesta xifra suposa el 26,8% del total de Catalunya pel que fa a captures i el 25,5% pel que fa al valor en euros. El port de Roses, amb 4.605,3 tones de peix capturades (5.572 t el 2000), per un valor de 15,3 milions d’euros, és el que comercialitza més volum a la comarca; l’any 2000 el seguien el Port de la Selva (2.032 t), l’Escala (1.633 t) i Llançà (1.060 t). La indústria té poca importància. N’hi ha en alguns petits nuclis entre els quals sobresurt Figueres, amb productes de fosa, maquinària agrícola, bicicletes, motocicletes i diferents tipus de motors. El sector de la construcció és l’activitat industrial més important. Pel que fa a la resta d’activitats industrials, destaquen les indústries vinícoles i les oleícoles. A partir del decenni 1950-60 un nou tipus de recurs econòmic, el turisme, s’afegí als esmentats anteriorment. Repercutí no sols en els sectors afectats directament (Roses, Cadaqués, Llançà, el Port de la Selva) sinó també en els tipus de conreu (fruita, verdura), en el bestiar (boví, aviram) i en la modernització de les tècniques agrícoles. Quant al turisme, és una de les comarques més destacades del país; el 2002, es comptabilitzaven 15.022 places hoteleres (el 6,3% del total de Catalunya), 32.607 places de càmping (el 13,2%) i 598 places en cases de pagès, xifra que s’ha duplicat des del 1999 i que posa la comarca al capdavant del país en aquest tipus d’allotjament. Travessen la comarca la carretera i el ferrocarril de Barcelona a Perpinyà i l’autopista A-17, que tenen un recorregut gairebé paral·lel i que suporten l’enorme trànsit que passa per la duana de la Jonquera. Les comunicacions de la comarca són disposades de forma radial i convergeixen a Figueres, situada més o menys al centre de la comarca i d’on surten una sèrie de carreteres que van a les poblacions més importants de la rodalia. Aquesta disposició de les comunicacions respon en gran part a l’atracció que exerceix la ciutat de Figueres sobre les terres que l’envolten.
Cadaquès, a l’Alt Empordà
© Fototeca.cat
La història
El territori que forma l’Alt Empordà comprenia, des del començament del s IX, després de la seva incorporació a l’imperi carolingi: el pagus de Peralada (el futur vescomtat de Rocabertí, on es trobava l’important monestir de Sant Pere de Rodes) i la part septentrional del d’Empúries, tots dos al comtat d’Empúries, i la part oriental del pagus de Besalú, del comtat de Girona, després comtat independent. El comtat de Besalú s’uní a la casa comtal barcelonina el 1117 i esdevingué una sotsvegueria de la vegueria de Girona. El comtat d’Empúries i el vescomtat de Rocabertí, en canvi, persistiren com a grans dominis feudals fins al s XIX; durant un temps restaren fora de jurisdicció dels veguers i sotsveguers reials, però, a la fi, foren incorporats a la sotsvegueria de Besalú (o directament a la vegueria de Girona, com els llocs de Vilaür, de Sant Mori o de Saus). Amb els decrets de Nova Planta (1716), la sotsvegueria de Besalú esdevingué alcaldia major del corregiment de Girona, la qual, poc abans de la supressió del règim corregimental, traslladà la seva seu a Figueres; aquesta població esdevingué el 1835 cap d’un dels partits judicials en què fou dividida la nova província de Girona (amb jurisdicció sobre l’Alt Empordà, excepte la part al S del Fluvià, compresos, però, Crespià i Dosquers), i el 1936, en la divisió de Catalunya, decretada per la Generalitat, cap de la comarca de l’Alt Empordà. Per una ordre de la conselleria d’Economia del 19 de juny de 1937 fou modificada la demarcació d’aquesta comarca: el municipi de Dosquers en fou segregat i inclòs a la Garrotxa i hi fou agregat, en canvi, el de Vilaür, segregat del Gironès (Empordà).