Les làmpades poden ésser de diversos tipus, segons llur forma de funcionament i d’obtenció de la llum. Abans de l’aplicació de l’electricitat, la llum artificial era produïda per combustió d’una substància líquida o sòlida (oli, cera, resines, etc), i encara avui són emprats a vegades aparells que produeixen llum per combustió: llums de petroli, de butà, d’acetilè i, especialment, de gas per a l’enllumenat públic (làmpades de bec Auer). Les làmpades elèctriques, actualment gairebé les úniques utilitzades, es basen en altres principis que la combustió i poden ésser classificades bàsicament en dos grans grups: làmpades d’incandescència i làmpades de descàrrega gasosa.
La làmpada d’incandescència
(o incandescent
), probablement el focus lluminós més emprat, fou inventada per T.A.Edison el 1881; al principi portava un filament de carbó, i hom feia el buit a l’interior de l’ampolla, en forma de pera; avui dia el filament és de tungstè, i s’encén en una atmosfera de gas noble, que eleva la quantitat de llum produïda i disminueix la tensió d’evaporació a la temperatura de funcionament (2.500-3.000°C). El rendiment energètic de la làmpada d’incandescència és molt baix (només el 5% de l’energia elèctrica, com a màxim, es converteix en llum; la resta produeix calor, inútil i inconvenient), el rendiment lluminós actualment és de 8 a 20 lúmens per watt, i la duració mitjana de vida és d’unes 1.000 hores. Però els seus avantatges (encesa instantània i possibilitat de funcionar en qualsevol posició, temperatura externa, tipus d’ambient i de corrent) la fan en molts casos insubstituïble.
Diversos tipus de làmpades
elèctriques (1 a 10, d’incandescència; 11 a 14, de descàrrega): 1, d’ús corrent (bombeta); 2, per canelobres i aplics; 3, tubular, per armaris i neveres; 4, per a mines; 5, per a fars d’automòbils; 6, per a navegació; 7, per a estudis cinematogràfics; 8, per a projecció cinematogràfica; 9, per a flash
; 10, d’infraroigs; 11, lusminescents de neó; 12, de vapor de mercuri; 13, de vapor de sodi; 14, de xenó, per a flash
electrònic
ampolla de vidre de forma esfèrica, allargada per un cap, on hi ha el
casquet , metàl·lic, que acostuma a ésserde rosca ode baioneta ; són anomenades correntmentbombetes . Les làmpades d’incandescència tenen aplicacions domèstiques, industrials, en els automòbils, en cinema i fotografia, etc. Una millora recent ha estat introduïda darrerament amb les làmpadesd’halogen , que a l’interior de l’ampolla (generalment de quars, raó per la qual hom les anomena popularmentlàmpades de quars ) contenen vapor d’un halogen (generalment iode), gràcies al qual hom obté més llum, alhora que n'allarga la vida. Anàlogues a les làmpades d’incandescència, hi ha també les deraigs infraroigs , que funcionen a una temperatura molt inferior, de manera que la radiació produïda és desplaçada cap a la zona infraroja. Un altre tipus especial són les làmpades per aflaix , en les quals el filament, recobert d’un producte inflamable, en posar-se incandescent provoca la combustió ràpida.
Les làmpades de descàrrega
, que constitueixen un grup molt nombrós i variat, funcionen d’una manera totalment diferent i tenen un rendiment lluminós elevat (entre 40 i 130 lúmens per watt). A l’interior de l’ampolla hi ha un gas o un vapor i dos elèctrodes metàl·lics, entre els quals es produeix la descàrrega elèctrica, un cop produït l’encebament mitjançant un dispositiu auxiliar. La descàrrega pot produir llum directament, com en les làmpades de vapor de mercuri
, de llum blanca, i les de vapor de sodi
, de llum de color groc ataronjat, molt emprades en l’enllumenat públic, o bé la llum és produïda en incidir la radiació no visible de la descàrrega sobre una substància fluorescent (làmpades fluorescents, el tipus més corrent de les quals és el tub fluorescent
). Hi ha també uns altres tipus de làmpades, com les de xenó
, emprades en el flaix
electrònic, i les de neó
, emprades en sistemes de senyalització, publicitat, etc; cal esmentar també les de voltaic
. Totes les làmpades de descàrrega necessiten un dispositiu o element auxiliar d’estabilització (reactància o transformador de dispersió), que complica i encareix la instal·lació.
Darrerament han aparegut làmpades electroluminescents
, que es basen en les propietats luminescents de certes substàncies sòlides, com el sulfur de zinc; són, però, poc corrents. L’aparició de noves làmpades i dispositius productors de llum ha donat lloc a la gradual substitució de les làmpades d’incandescència: si bé el seu cost és força inferior al d’altres sistemes d’il·luminació, requereixen una despesa molt superior d’energia (i, proporcionalment, també són molt superiors les emissions de CO 2
a l’atmosfera que generen). D’altra banda, la seva eficiència molt menor (només prop del 10% de l’energia que consumeixen es transforma en energia lumínica i el 90% restant es desprèn en forma de calor). Aprofitant aquestes qualitats dels nous sistemes d’il·luminació, amb l’objectiu de potenciar l’estalvi energètic i combatre el canvi climàtic, la Unió Europea aprovà al desembre de 2008 un pla per a la substitució total de les làmpades incandescents per altres sistemes d’il·luminació (làmpades fluorescents compactes de llarga durada, halògenes o LED). El pla entrà en vigor l’agost de 2009 i, aplicat de manera gradual, hom en preveia la finalització el 2012.