Originà la dinastia homònima, la qual donà tres reis a Anglaterra i fou vençuda per la línia dels York a la guerra de les Dues Roses. El primer comte de Lancaster rebé el regne de Sicília del papa Innocenci IV (1245), que havia deposat Conrad I, però Alexandre IV cancel·là la concessió (1258). Durant la guerra dels Barons (1263-65) estigué exiliat a França, i amb la victòria dels reialistes rebé (1265) el comtat de Leicester conferit als Montfort (1265) i el de Derby, que ho havia estat als Ferrers (1266); per matrimoni (1269) adquirí també els comtats d’Annale i Devon, i fou regent durant l’absència a França d’Eduard I (1286-98). El succeïren els seus fills Tomàs de Lancaster i Enric de Lancaster (~1281-1345), tercer comte de Lancaster. Fill d’aquest darrer fou Enric de Lancaster (~1300-1361), quart comte i primer duc de Lancaster, que participà en la guerra dels Cent Anys i negocià amb França el tractat de Brétigny (1360); només deixà dues filles, cohereves: la gran, Mafalda de Lancaster (~1339-1362), es casà amb el duc Guillem de Baviera, i morí sense fills un any després del pare, i la petita, Blanca de Lancaster (~1347-1369), es casà amb Joan d'Anglaterra, fill del rei Eduard III, que fou el segon duc de Lancaster. Llur fill Enric de Lancaster, duc de Lancaster, deposà el rei Ricard II i fou proclamat rei amb el nom d’Enric IV. La dinastia s’extingí amb el seu net, el rei Enric VI, vençut pels York i mort el 1471.