Com el seu mestre, Saliceto, recomanà en molts casos d’accident i malaltia una terapèutica quirúrgica que la seva època menyspreava: ús del cauteri per a determinats tumors, sutura dels nervis seccionats, trepanació en cas de fractura cranial amb els fragments enfonsats, etc. Havent-se traslladat a París, dedicà la seva Chirurgia magna (1270) a Felip IV de França, que l’havia protegit. Escriví també una Chirurgia parva (1296). Ambdues obres contribuïren al renaixement de la cirurgia empírica durant la baixa edat mitjana europea.