Laos

Lao
República Democràtica Popular de Laos
Sathalanalat Paxathipatai Paxaxôn Lao (lo)

Estat del SE d’Àsia, situat entre la Xina al N, el Vietnam a l’E, Cambodja al S i Tailàndia i Myanmar a l’W; la capital és Vientiane.

La geografia

El centre i el nord del país són muntanyosos, amb relleus solcats per profundes valls per on corren els afluents del Mekong (Nam Tha, Nam Hou, etc); el sud és format per elevats altiplans que descendeixen suaument des del vessant occidental dels monts d’Annam fins a la vall del Mekong, que forma la frontera amb Birmània i Tailàndia, el curs del qual és interromput a la part septentrional per ràpids d’una gran violència. El país és situat dins la zona intertropical del SE d’Àsia i és sotmès a les influències dels monsons, amb una relativa sequedat a l’hivern i forta pluviositat a l’estiu (maig-octubre), que, al sector muntanyós, passa dels 3.500 mm anuals. Les temperatures són elevades i constants al llarg de tot l’any, bé que amb considerable oscil·lació tèrmica diürna a l’estació seca. El bosc dens tropical i el bosc monsònic de caducifolis cobreixen el 63,3% del territori.

El nivell econòmic de Laos és dels més baixos del continent asiàtic. L’agricultura, que només cobreix el 4% de la superfície, i els productes forestals constitueixen el principal recurs de la població. El sector primari ocupa prop de les tres quartes parts de la població activa. Les estructures agràries són de tipus familiar, i els sistemes de conreu, primitius. El conreu principal, base de l’alimentació, és el de l’arròs (vall del Mekong i, en terrasses, vessants muntanyosos), que ocupa un 70% de la superfície conreable, però no cobreix les necessitats (una tercera part ha d’ésser importada, excepte alguns anys d’excepcional collita); altres conreus són els de blat de moro, cacauets, mandioca i patates. Els únics productes comercialitzats (en escassa quantitat) són el cardamom, el benjuí i la laca, que recullen els muntanyesos, i l’opi, la teca, el palissandre indoxinès, el tabac i el cafè. En conjunt, els productes forestals representen un 60% de les exportacions. La ramaderia té una certa importància al nord. A les zones forestals, l’elefant és molt emprat com a animal de labor. La pesca d’aigua dolça és important i, juntament amb l’arròs, és base de l’alimentació. L’estany és l’únic recurs miner important (Phontinou). Més d’un 90% de l’energia produïda és d’origen hidràulic. La indústria és quasi totalment artesanal (tèxtil, ceràmica, del metall) i només proporciona el 5% del PNB; la indústria moderna es limita a molins d’arròs, serradores, tabac i ciment (Thakhek). El comerç mostra un fort excés de les importacions sobre les exportacions. Les comunicacions són escasses; manca de ferrocarrils i només té 10 200 km de carreteres (el 13% de les quals asfaltades); el principal mitjà de transport és el riu Mekong, però només en part i estacionalment. Aeroport internacional a Wattai, prop de Vientiane. La unitat monetària és el kip.

Temple budista de laos

© Fototeca.cat-Corel

Els laosians formen els 2/3 de la població, i la resta és constituïda per diverses minories (annamites, xinesos i aborígens indoxinesos). País poc poblat (14 h/km2), té les concentracions més fortes a la vall del Mekong, on resideixen les tres quartes parts de la població. Les muntanyes del nord són habitades per tribus primitives (Meo, Yao, Kha), que practiquen el conreu itinerant en artigues i la caça, i manquen d’establiments permanents. El coeficient de creixement de la població és del 17,7‰ anual (1980-85). La població urbana constitueix el 16% del total. Les úniques ciutats importants són, al nord, Louangphrabang i Vientiane, ambdues mercats agrícoles, i al sud Pakxé i Savannakhét, a les vores del Mekong. La majoria de la població és budista, amb petites minories de cristians i animistes. El laosià és la llengua oficial. Laos, independent des del 1955, és una república des del 1975. El màxim òrgan legislatiu és el congrés del poble (de 45 membres) el president del qual és, també, el cap de l’estat. El poder polític el deté el Partit Popular Revolucionari (comunista), fundat el 1955. Laos és membre de l’ONU.

La història

Vers el segler VII aC tribus laos poblaven ja l’alt Mekong, i hi formaren un regne molt primitiu; la gran invasió lao, però, tingué lloc al segle XIII, a causa de la pressió mongòlica a la Xina. A mitjan segle XIV el príncep Fa Ngum reunificà tots els principats laos, creà el regne de Lan Xang, establí la cort a Luang Prabang i emparentà amb el rei khmer d’Angkor. Birmans, thais i annamites es repartiren la influència sobre Laos durant els segles XVI, XVII i XVIII, fins que, al XVIII, arran d’una disputa dinàstica, el territori es dividí en tres grans principats (Louangphrabang, Vientiane i Champasak), els quals englobà Siam el 1827. La penetració francesa cap al Mekong mitjà topà amb la resistència dels siamesos a Laos (1887), però també amb la col·laboració dels laosians, amenaçats alhora per siamesos i bandes xineses. Entre el 1893 i el 1904 els francesos assoliren el control del país, que formà part de la península d’Indoxina francesa. La retirada europea (1940) i l’ocupació japonesa (1941) potenciaren un moviment nacionalista, el Lao Issarak, que el 1945 proclamà la independència i formà un govern provisional; però mesos després el rei Sisavang Vong acceptà de nou l’administració colonial.

El 1949 Laos entrà dins la Unió Francesa, i el dirigent nacionalista Suvana Fuma acceptà de dirigir un govern prooccidental. Tanmateix, el germanastre d’aquest darrer, príncep Sufanuvong, es negà a seguir-lo, i el 1950 organitzà al nord un partit nacionalista comunista, el Pathet Lao, que inicià una campanya guerrillera i s’alià amb el Vietminh. Laos restà inclòs dins els acords de Ginebra del 1954, i el 1957 Suvanna Fuma aconseguí la formació d’un govern de coalició, a Vientiane, en què entrà el Pathet Lao, ara Neo Lao Haksat, el qual guanyà les eleccions del 1958, que foren anul·lades per un immediat cop d’estat de dretes, amb la qual cosa fou represa la guerra civil. El 1960 el capità Kong Le intentà de restablir una coalició neutralista a base d’una revolta militar, però fracassà, per l’ajut progressiu que els EUA i Tailàndia donaren al sector més conservador, radicat a Vientiane. Les pressions francobritànica i sinosoviètica permeteren un segon govern de coalició tripartit el 1962, però la intervenció nord-americana i la intransigència de les dretes el feren fracassar novament (1963), i feren costat al general Fumi Nosavan, que assolí el poder. La guerra civil laosiana, íntimament lligada a la vietnamita, s’anà decantant a favor del Pathet Lao, que ocupà l’estratègic altiplà de Trân Ninh, malgrat la invasió nord-americana i sud-vietnamita de les províncies meridionals (1970). La derrota nord-americana a la Indoxina (primavera del 1975) permeté al Pathet Lao prendre el control de tot el país. Pel desembre del 1975 es proclamà una república popular democràtica, de signe comunista, presidida per Sufanuvong i governada pel Partit Popular Revolucionari de Laos (PPRL, Fak Pasason Pativat Lao).

Per a resoldre la greu crisi econòmica derivada dels anys de guerra, se signaren amb l’URSS (1976) uns acords d’ajuda econòmica i s’establiren tractats fronterers i de cooperació amb Tailàndia i el Vietnam el 1977. L’actitud prosoviètica del règim comunista laosià l’enemistà amb la Xina i féu que secundés el Vietnam durant l’ocupació de Cambodja (1979) i al llarg de la guerra sinovietnamita subsegüent. L’oposició armada al règim de Sufanuvong continuà als anys vuitanta, durant els quals es formaren organitzacions antigovernamentals de signe divers a l’exili i en la clandestinitat. Mentrestant, l’aïllament del règim laosià situà aquest país entre els més pobres del món. Les relacions amb el Vietnam s’enfortiren amb el nou acord de demarcació fronterera, signat el 1986. Aquest mateix any, Laos reprengué les relacions amb la República Popular de la Xina, bloquejades des del 1979 amb motiu del conflicte sino-vietnamita. Les relacions amb Tailàndia seguiren un curs desigual: malgrat alguns acords de cooperació comercial i alguns intents de negociació, les disputes sobre la sobirania dels territoris fronterers sovint induïren conflictes armats, sobretot a partir del 1984. El 1986 Sufanuvong hagué de dimitir el càrrec de president per motius de salut, i fou substituït per Phoumi Vongvichit.

El 1989 se celebraren les primeres eleccions des del 1975, en les quals les candidatures havien de ser aprovades pel Partit Comunista. L’agost del 1990 dos vice-ministres protagonitzaren el ‘Grup Social Democràtic’, que es proposava la introducció de reformes a partir del model dels canvis que havien tingut lloc a l’Europa Oriental l’any anterior, però foren detinguts. En l’aspecte econòmic, els acords del febrer del 1991 assenyalaren un nou rumb en les relacions amb Rússia: tot el comerç mantingut s’efectuaria en divises o mitjançant permuta (petroli a canvi de cacauets o fustes). Al març del 1991, el PPRL celebrà el seu Vè Congrés, en el qual reafirmà el monopartidisme i el paper del partit com a ‘guia de la nació’; però a l’agost es promulgà la primera constitució del comunisme laosià i ja s’hi admetia la propietat privada. La transició després de la mort del president Kaysone Phomvihane (1992) —que havia dirigit el PPRL des del 1955— s’efectuà amb absoluta normalitat. La mort de l’antic president de la república, el ‘príncep roig’ Sufanuvong (1995), tampoc no alterà la vida política. Més repercussió tingueren les reformes econòmiques, lligades a l’entrada i l’expansió de les inversions estrangeres des de l’inici dels anys noranta, que conduïren a l’abandonament de l’economia marxista i a l’adopció de l’economia de mercat. Al març del 1996 se celebrà el VIè congrés del PPRL; sorprenentment els reformistes foren separats dels llocs influents mentre que els militars augmentaven més que mai la seva presència, però no es qüestionaren les reformes. Després d’anys d’aïllament internacional, el 1991 Laos rebé el ministre d’afers exteriors francès i se signà un acord d’amistat i cooperació amb Tailàndia i un acord fronterer amb la Xina. Davant el clima de serenitat regnant a Laos, el 1994 tornaren al país 5.200 refugiats de Tailàndia.

Al principi del 1997, l’amenaça més gran de desestabilització a què s’enfrontava el país eren les bandes armades de la minoria ètnica hmong, actives en diverses regions. Les eleccions per a l’Assemblea Nacional del desembre del 1997 no comportaren cap canvi en l’estructura monolítica i autoritària d’inspiració comunista. Tot i així, la força amb què la crisi asiàtica afectà els indicadors macroeconòmics i socials impulsà les reformes estructurals i la liberalització de l’economia, acordada ja al principi de la dècada. Aquest fet comportà diversos canvis a l’interior del govern, principalment la retirada de l’històric cap d’estat i secretari general del comitè central del partit, Nuhak Fumsavanh, al febrer del 1998. El seu successor, Khamtay Siphandone, hagué d’enfrontar-se a una de les pitjors crisis econòmiques, que arribà al límit al setembre del 1999, quan la moneda nacional, el kip, es devaluà el 150% enfront del dòlar, en poques setmanes. D’altra banda, la col·laboració entre el govern i les institucions financeres internacionals (que en el cas del Banc Mundial es remuntaven al 1977) topà amb la resistència de les mateixes institucions de l’estat a perdre el control de sectors estratègics, com ara el bancari, i el perllongament d’alguns projectes importants, com ara el complex hidroelèctric Nam Theun 2 (l’acabament del qual fou posposat per al 2009), l’abast molt local de la major part de l’economia, la manca d’infraestructures i les interferències de l’administració a l’hora de facilitar inversions. Malgrat la reducció de la pobresa (que passà del 39% el 1998 al 31% el 2003), el 2001 les Nacions Unides impulsaren un pla d’ajuda alimentària de tres anys per tal d’evitar la malnutrició infantil. En l’ambit polític, els atemptats de l’any 2000 a Vientiane, d’autoria incerta, feren pensar que s’havia constituït una oposició armada, bé que, atès l’hermetisme del règim, les accions d’un suposat Moviment Democràtic de Ciutadans de Laos d’anys posteriors restaren en la incertesa. El que sí que aflorà foren les tensions del govern amb la minoria Hmong quan tres periodistes occidentals foren empresonats uns quants dies per contactar amb aquest grup ètnic. Al març del 2001 el president Khamtay Siphandone fou reelegit en el càrrec, i al febrer del 2002 se celebraren eleccions legislatives, en les quals tots els candidats (llevat d’un) pertanyien al Partit Revolucionari Popular. Laos era els primers anys del segle XXI el tercer productor d’opi il·legal, així com un nucli destacat del narcotràfic mundial. El govern laosià aprovà a l’abril del 2001 mesures contra aquestes pràctiques.