Lapònia

Lapònia Llac de Ladtjojaure

© Fredrik Broman/imagebank.sweden.se

Regió del N d’Europa, dividida entre Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia.

Els límits de Lapònia són difusos, però, d’una forma aproximada, hom coincideix a situar-los en el territori actualment habitat pels lapons (lapó) o samis: la meitat septentrional de Noruega i Suècia, les terres de Finlàndia situades per damunt del cercle polar àrtic, i la península de Kola (Rússia). Les muntanyes, d’origen caledonià, són molt erosionades i la costa és seccionada per llargs i profunds fiords. Hi abunden els llacs morènics (Inari). Els rius que flueixen a la mar de Noruega i a l’oceà Àrtic són de curs breu i ràpid, mentre que els de la Bàltica són més llargs i cabalosos (Kemi, Muonio), i són rics en salmons i truites. El clima és fred, amb temperatures sota 0°C durant sis o set mesos; l’hivern és llarg, i durant tres mesos el sol és per sota de l’horitzó; l’estiu és curt, i el sol lluu contínuament de maig a mitjan juliol. Les precipitacions són moderades, però la neu cobreix el sòl alguns mesos. El N és cobert de tundra, i el S, de bosc de coníferes. Només a les valls conreables (patates, farratge i algun ramat de bovins) hi ha establiments permanents, com també als centres miners i comercials. El principal recurs de la regió són els jaciments de ferro (reserves de 3.000 milions de tones) de les muntanyes de Kirunavaara i Luosaavaara, a Suècia, principalment els de Kiruna i Malmbergat; el mineral té un alt contingut de ferro i és transportat per ferrocarril al port de Narvik (Noruega) per a l’exportació o és usat en la indústria metal·lúrgica de Luleå (Suècia). També hi ha mines de níquel. La construcció de noves carreteres ha donat lloc a un turisme considerable.

La història

Els lapons ocuparen la major part de Finlàndia als primers segles de l’era cristiana. A la fi de l’època medieval llur hàbitat era molt ampli. S'anaren estenent progressivament cap al SW per les muntanyes sueconoruegues (Jämtland al segle XVI, Härjedalen al XVII, Dalarn al XVIII). Des de l’alta edat mitjana (segle XIV al XVIII) foren fortament explotats per una espècie d’associació de mercaders suecs i noruecs anomenats birkarlar. Resistiren a la cristianització durant tota l’edat mitjana, fins que (a partir del segle XVII, fins al XIX) foren evangelitzats per missioners russos i escandinaus. En ésser envaït llur país pels colons suecs i noruecs, s’hagueren de retirar forçosament a les àrees que ocupen actualment i fou empresa una activa política d’assimilació que, als països escandinaus, no acabà fins després de la Segona Guerra Mundial. El 1956 fou establert el Consell Nòrdic Sami, destinat a promoure la cultura i la cooperació entre els pobles sami als estats escandinaus. El 1973 fou creat a Finlàndia el primer parlament sami, per bé que amb funcions únicament consultives, iniciativa que fou seguida per Noruega (1989) i Suècia (1993), amb la inauguració de cambres amb poders limitats. A més de la lluita per a la conservació i la promoció de la llengua (per a la qual hom ha assolit una cooficialitat limitada a Noruega), els principals motius de conflicte amb les autoritats se centren en la reclamació de terres i en els enfrontaments entre els ramaders de rens sami i les companyies mineres o forestals. A la península de Kola els samis han estat sotmesos, en general, a l’assimilació forçosa tant pel govern tsarista com pel soviètic, i actualment no gaudeixen de cap reconeixement.