Situació i presentació
Es localitza a la porta a les fèrtils planes de l’Alt Camp, a la vora de l’antic camí reial que comunicava Tarragona amb el monestir de Santes Creus. Ubicat al sector est de la Secuita, ocupa uns 4,2 km2, una quarta part de tot el terme municipal. Resseguir els límits en detall és complicat, però limita amb el terme de Nulles pel nord a través del bosc que hi ha a Mas de Molins, amb Renau pel nord-est a través de la carretera TP-2031 que va de Tarragona cap al Pont d’Armentera i per l’est amb l’antic camí que porta de Peralta al Catllar. Pel sud-est, una bona part del terme segueix els límits traçats pel Bosc del Xalet i pel camí conegut com “el carreró” que porta del poble al torrent de Renau. Pel sud es va traçar una línea recta partint parades entre el Cup de Rull i la urbanització de Sant Roc. A la sortida del poble en direcció cap a Tarragona, no és la carretera TP-2031 la que marca el límit, sinó que és una altra vegada una línia recta imaginària que va de la urbanització de Sant Roc fins a les primeres cases de la carretera; les dues últimes pertanyen ja al terme del Catllar. En aquest punt el terme del Catllar s’endinsa en el terme de la Secuita. Per ponent limita amb la Secuita més o menys a través del camí del Pontarró. Queda integrat dins d’aquest terme de l’Argilaga la urbanització de la Costa de la Serra i part de la urbanització de Sant Roc. La major part del territori està destinat a l’agricultura i només hi ha una zona boscosa a la banyeta que fa a la zona sud-est en el punt que contacta amb el Catllar.
El nom del poble pot venir d’argilaga o d’argila, tanmateix en la bandera del poble actual apareix el segell de la parròquia de Sant Roc per una banda i una Genista Scorpius per l’altra.
Patrimoni
L’església, construïda dins de la part de Montbuí, es bastí sota l’advocació de sant Roc, advocat contra les pestilències, i la primera referència documental és de l’any 1542.
Escut de pedra de la Casa dels Frares
© Marc Dalmau
Abans d’aquesta data els habitants havien d’assistir a missa i fer-se enterrar al Catllar. L’edifici fou enderrocat durant la Guerra Civil de 1936-39, i l’actual es construí després amb la col·laboració del poble. És una imitació d’estil clàssic, en què la façana presenta una forma rectangular acabada amb un frontó i el campanar està format per dos cossos. Cal mencionar els vitralls de colors de la nau principal instal·lats amb la darrera restauració del temple conjuntament amb la il·luminació del campanar.
L’antiga seu del sindicat agrícola data de la dècada del 1920. És d’estil modernista, i després de la guerra fou utilitzada temporalment com a església. La façana és de totxana vista amb columnes dòriques a la porta i els finestrals. L’edifici està format per dos cossos amb un pati central. Actualment funciona com a casal del poble i té un petit teatre en una de les sales.
Cala Gaspana (o Ca la Gaspana, com era coneguda al començament del segle XX), situat a la plaça de l’església, era l’antiga propietat dels servites de Maria de Vila-Rodona, que s’instal·laren a la població al segle XVIII. La casa, popularment coneguda com la casa dels frares, apareix en el capbreu del 1753, en què es pot veure que hi tenien casa, corral i una propietat de 70 jornals. Actualment a la porta encara es conserva un escut amb les inicials “SM” que fan referència a “Servites de Maria” i que data del 1792. El mateix escut es troba a la porta del convent de Sant Llorenç de Vila-Rodona, però sense data. Fou propietat dels monjos fins el 1835, quan fou posat a subhasta pública amb motiu de la desamortització dels béns de l’Església i sembla que fou comprat per Domènec Serra de Tarragona per 30.001 rals.
També a la plaça hi trobem Ca Manyé, un edifici modernista de planta baixa, dos pisos i golfa de tres façanes. La façana principal es relaciona amb la lateral a través d’un curiós acabat de la cantonada. En podem destacar els balcons amb motius vegetals, les línies corbes i el treball de la forja, així com els balcons del segon pis germinats i amb un pilar central.
Torreta de Ca Domingo
© Marc Dalmau
La casa modernista que hi ha a la placeta de Ca Domingo té una façana principal que presenta ornamentació vegetal, en la qual destaca l’emmarcat de les finestres i el coronament ondulat de la cornisa. Fou seu de les antigues escoles i l’antic cafè de la població. La torreta de Ca Domingo, un dels elements més característics del poble, és octogonal amb una finestra alterna en quatre dels seus vuit costats. Antigament hi havia una frase popular que deia “Les dones de l’Argilaga no se'n poden alabar ja que la torreta del Domingo és més alta que el campanar”, ja que el campanar de l’antiga església era més baix que la torreta.
També hi ha Cal Roc de Roca, una de les cases més antigues del poble que conserva un arc gòtic del segle XVI a l’entrada.
Al territori hi ha actualment uns senders senyalitzats per l’Ajuntament, a través dels quals pot fer a peu o amb BTT la ruta pels quatre pobles que conformen el municipi. També és possible enllaçar amb la ronda verda pels municipis del Baix Gaià en el seu tram entre Renau i el Catllar o fer la ruta dels castells. Els principals camins que hi ha actualment en aquesta zona són el camí de Nulles, el camí cap al Catllar, el camí de la Secuita, el carreró dels Masos de la Secuita, el camí del mas del Pontarró, el carreró o camí del torrent de Renau o camí del bosc del Xalet, el camí del cementiri, el camí de Peralta, el camí del Mas de Revellar, el camí del Mas de Molins a la Mina i el camí de la Torre. Cal mencionar com a arbres d’interès la gran alzina que hi ha a l’entrada del bosc del cementiri. Entre els topònims actuals, trobem les vinyes d’en Genet, el Mas de Panart, la Coma, el Bosc de Dalmau, el Revellar, la Pallissa, el cup de Rull, el comellar d’en Domingo, la Hisenda de Baix, el Mas de Molins, la Serra, el comellar de la primavera, els clots, la Masia de Domingo, el Maset, els Bancalets del Dalmau, les tires llargues, el Mas de Llaxo, la taca d’oli, l’era de Panart, l’era de Ca Domingo, la Placeta o el parany del Dalmau.
Tradicions
El ball parlat de sant Roc escrit en català data de la primera meitat del segle XIX. L’autor és anònim i explica la vida del beat des que abandona la casa paterna i visita Itàlia fins a la seva tornada a Montpeller. La visita dels portants de l’aigua de Sant Magí se celebra el 18 d’agost.
Façana principal del Cafè
© Marc Dalmau
Els traginers de l’aigua que baixen de Sant Magí de la Bufaganya arriben al poble, on esmorzen i recullen un ram d’espígol. Després de marxar continua la festa amb un gran esmorzar popular. Per la festa major d’estiu antigament es deia “El 15 d’agost és festa assenyalada i l’endemà Sant Roc, festa major de l’Argilaga”. Actualment la festa major se celebra el cap de setmana anterior perquè no coincideixi amb la d’algun dels pobles del terme municipal. La festa major d’hivern se celebra per la conversió de sant Pau, el 25 de gener. El dia 1 de maig se celebra una caminada pels voltants del poble que arriba fins a l’embassament del Gaià i finalitza amb una paella popular. Una tradició ben estesa era la d’anar a passar el dia de la mona al costat del riu. Al poble s’hi celebren diferents esdeveniments gastronòmics com la calçotada, la paella, la fideuada o la sardinada. Per Sant Magí els traginers que passen pel poble hi fan un gran esmorzar en el qual hi pot participar tothom. Productes destacats són el conill, els calçots i el vi. Hi ha un restaurant i una casa de turisme rural.
Per Nadal, s’havia celebrat un pessebre vivent a la plaça de l’església. La documentació històrica sembla indicar que a l’Argilaga també s’havien fet castells. Així, el 1886 hi ha referència de l’actuació d’una colla no identificada durant la festa major. El fet de no concretar la procedència vallenca mena a pensar en aficionats locals; amb el mateix tarannà dels components d’una construcció de 4 pisos bastida el 1929 i que quedà immortalitzada en una fotografia.
La història
Els antecedents de poblament d’aquest lloc es remunten al període ibèric i al període romà. Cap dels assentaments no ha estat objecte d’una excavació en extensió, però en tenim notícies. Un d’aquests jaciments fou prospectat el 1985 per Simon Keay de la Universitat de Southampton. Entre aquests jaciments hi ha contacte visual, ja que es troben situats en petits turons. En un d’ells es dugué a terme una prospecció geofísica en la qual es detectaren algunes estructures en el subsol. Presenten pautes d’assentament bastant similars però les seves cronologies són diferents. Alguns són d’època ibèrica i es convertiren en assentaments romans ubicats en altura, mentre que altres semblen assentaments d’època romana sense antecedents en la fase anterior. Entre el segle II dC i el XII dC no hi ha evidències clares d’ocupació en la zona però el despoblament no devia ser total. És a partir del segle XII, quan l’estructura de masos medievals es començà a crear.
El lloc, però, està ja documentat al segle XIV (“loci Argilaga, termino Castlario”). L’actual nucli de població era format per dos indrets: l’Argilaga i Montbuí. A la part oriental del nucli urbà hi havia el nucli més antic que pertanyia a la família Montbuí i estava estretament vinculat amb Peralta. Rebé el nom de l’Argilaga de Montbuí o, simplement, Montbuí. A la part occidental s’hi bastí el nou nucli, el qual rebé el nom de l’Argilaga, que formà una quadra sota la dependència dels senyors del Catllar. L’any 1428, Joana de Queralt envaí la població amb l’objecte de fer justícia i empresonar al batlle Antoni Canals, cosa que fou protestada energèticament pels veguers de Tarragona, els quals ordenaren la immediata formació d’una host contra el Catllar. Durant el segle XVI el Govern municipal del Catllar estava representat per tres jurats: un era de la vila, un altre de Mas Moragues o la Plana i l’altre de l’Argilaga. Aquesta proporció també es reflectia en el Consell General de la vila. Montbuí s’annexionà al Catllar a partir del segle XVI. La relació entre els argilaguencs i els comtes era clarament de vassallatge feudal. El comte proporcionava protecció i els argilaguencs li pagaven bé en diners, en espècie o en serveis. El control del comte sobre la població i la gent era total. El nomenament del batlle de l’Argilaga era fet a través del comte. La població disposava al segle XVI d’una carnisseria, una taverna i una fleca. Hi havia quinze cases, dues basses en les quals acostumaven a beure les cavalcadures, un corralet amb un trull i una cisterna, una casa per al vicari i dos pous d’aigua.
En Carles el Poll fou un bandoler de la contrada que se situa en el període històric situat entre la guerra dels Segadors (1640) i el final de la primera fase de la guerra de Successió que acaba amb el decret de Nova Planta (1716). Però no se'l pot relacionar amb cap d’aquests conflictes. Després d’ocasionar molts forfets al Camp de Tarragona, l’any 1703 fou condemnat a ser degollat i el seu cos fou esquarterat. El cap es col·locà dins d’una gàbia de ferro en un dels portals de Tarragona.
El 9 de juny de 1695, dins del castell del Catllar i davant d’Andreu de Queralt i de Reart i d’Icart, senyor del Catllar, Joan Baptista Dalmau capbrevà els drets i les obligacions dels argilaguencs cap al senyor de Santa Coloma.
L’Argilaga participà junt amb la Secuita a favor del cantó d’Alfaulla durant la Guerra Gran amb un voluntari de Montbuí. Sembla que a l’Argilaga l’exèrcit espanyol sofrí una important derrota davant l’exèrcit napoleònic que ha estat possible documentar arqueològicament.
L’Argilaga i Montbuí formaven un sol ajuntament i en la documentació apareixia el nom dels dos indrets, que formaven part del partit judicial de Valls. Tanmateix, el 1846 es creà el municipi de la Secuita per una ordre del Ministeri de Governació de la Diputació de Tarragona i el terme adquirí la configuració actual, que inclou els nuclis que ja formaven part del seu partit judicial, les Gunyoles, Vistabella, i l’Argilaga i Montbuí. L’Argilaga és l’única població del terme de la Secuita que forma part de la comarca natural del Baix Gaià al costat d’Altafulla, Torredembarra, el Catllar, la Nou de Gaià, Vespella, Ferran, Tamarit, Creixell, la Pobla de Montornès, la Riera de Gaià, Renau i Clarà.
Pel que fa a documentació existent, hi ha, d’una banda, la conservada a l’Arxiu Històric de la Secuita (AHS); són documents del període 1842-51, moment en què l’Argilaga es fusionà amb el terme municipal de la Secuita (1846). També hi ha els llibres sacramentals de la parròquia de Sant Roc del 1808 i el 1933 a l’Arxiu Històric Arquebisbat Tarragona (AHAT). En aquest mateix arxiu hi ha el fons parroquial, notarial i baronial de l’església de Sant Joan Baptista del Catllar, amb algunes notícies històriques de l’Argilaga. Finalment a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) hi ha un fons, comprat el 1941, amb documentació dels barons i comte de Santa Coloma de Queralt.