Leandro Fernández de Moratín

(Madrid, 1760 — París, 1828)

Leandro Fernandez de Moratin Copia d’un quadre de Goya, existent en la Reial Academia de San Fernando en Madrid

© Fototeca.cat

Dramaturg i poeta castellà.

Fill de Nicolás Fernández de Moratín. Recomanat per Jovellanos, fou secretari de Cabarrús a París (1786-88); gaudí de la protecció de Floridablanca i de Godoy, que possibilità els seus viatges a França (1792), Anglaterra (1793) i Itàlia (1793-96) i el nomenà secretari d’interpretació de llengües i membre de la Junta de Teatros. Durant l’ocupació francesa s’identificà amb el govern napoleònic, i el 1813 es refugià a València; després s’establí a Barcelona (1814-17), que ja havia visitat el 1792, però, encara que el nou règim li havia restituït els seus béns i drets de ciutadania, la por a la inquisició el féu anar-se'n a França. Novament a Barcelona el 1820, la febre groga del 1821 el féu decidir a traslladar-se a Bordeus i a París. Home reflexiu i gran coneixedor de la llengua, la seva obra és el màxim exponent del neoclassicisme literari peninsular, del qual hom pot entendre com un veritable manifest l’opuscle satíric La derrota de los pedantes (1789). Les seves poesies —odes i epístoles (a Carles IV, Godoy, Suchet), sàtires i composicions de circumstàncies—, que signà amb el pseudònim d' Inarco Celenio , porten l’empremta d’Horaci, de qui també traduí alguns poemes. Més genuïna, bé que curta, és la seva obra dramàtica, on el gust literari de l’autor convergeix amb la seva ideologia liberal entorn del tema de la institució matrimonial, on denuncia les interferències d’interessos i convencionalismes en els sentiments espontanis dels enamorats; tot i que formalment les comèdies moratinianes són de factura neoclàssica, conceptualment i temàticament són preromàntiques: El viejo y la niña (1790), El barón (1803), La mojigata (1804), escrites en versos octosil·làbics, i la seva obra mestra, El sí de las niñas (1806), escrita en prosa, com La comedia nueva o el café (1792), aguda sàtira literària i costumista. Traduí Hamlet , de Shakespeare (1796), i l' Escuela de los maridos (1812) i El médico a palos (1814), de Molière. El 1867 foren editats tres volums de les seves Obras póstumas , que contenen un acurat estudi sobre els Orígenes del teatro español , estudis crítics, escrits de viatge i fragments d’un diari íntim.