Pertanyia a una família florentina de mercaders de llana i banquers. Estudià humanitats i matemàtiques, i a disset anys era alumne de dret canònic a Bolonya. Es negà a seguir la tradició familiar i entrà al servei del cardenal Albergati (1428); viatjà per Borgonya, Picardia i Alemanya, i del 1431 al 1447 fou secretari del papa Eugeni IV; aquest fet li permeté de conèixer i d’estudiar l’arquitectura de l’antiga Roma, que tingué una gran influència en la seva obra; visità Florència (1434), on conegué Brunelleschi, que encoratjà la seva vocació d’arquitecte. L’any 1446 projectà el palau Rucellai de Florència, on encara seguí la tradició brunelleschiana, però incorporà una nova fórmula —inspirada pel Colosseu de Roma—, la superposició d’entaulaments de tres ordres diferents, fórmula purament decorativa que creà escola. L’any 1450 fou cridat per Segismondo Malatesta per a col·laborar en la transformació de l’església de Sant Francesc de Rímini en el temple Malatestià, ja començat l’any 1447, del qual projectà la façana, inspirada en els arcs de triomf romans. A Santa Maria Novella, de Florència, creà (1456) el que havia d’ésser model típic de la façana barroca en tapar la nau central amb un mur limitat per dues grans volutes i coronat per un gran frontó. A Màntua, on també construí l’església de Sant Sebastià (1460), creà el precedent de l’església jesuítica de Vignola amb l’església de Sant Andreu (1470), on cobrí l’única nau amb volta de canó i el creuer amb cúpula. Home de curiositat universal, és el primer arquitecte plenament renaixentista tot i representar, més que una revolució, una evolució a partir del goticisme prerenaixentista de Brunelleschi. Fou el primer gran teòric del Renaixement, autor dels deu llibres de De re aedificatoria (1451), on prenia per model estètic Vitruvi. Tenia una concepció aristocràtica de l’arquitectura: l’artista havia de donar forma a l’obra d’art, però no calia que intervingués personalment en la seva execució; creia també que edificar cercant només la utilitat era feina més de manobre que no pas d’arquitecte. Practicà també la pintura i l’escultura sense gaire èxit; sobre aquestes arts escriví els tractats De statua i De pictura . Escriví en llatí diverses obres narratives i teatrals de gènere satíric, sovint autobiogràfiques, com el Philodoxeos (1426). En els quatre llibres dialogats Della famiglia (1437-41), defensà l’ús de l’italià i preconitzà una educació regulada pels mòduls clàssics. Hom li deu la celebració a Florència d’un certamen poètic, Certame coronario , en llengua italiana, que no obtingué gaire èxit, però amb motiu del qual realitzà els primers intents d’adaptar la mètrica clàssica a l’idioma vulgar. En català, i del mateix s XV, existeix la versió anònima, molt italianitzada, de dues de les seves comèdies, Deïfira i Ecatomphila , de tema amorós.
Lleó B. Alberti
© Fototeca.cat
Arquitecte i humanista italià.