Professor ajudant (1825) i catedràtic (1834-71) a la Universitat de Berlín, el 1841 esdevingué historiògraf oficial de Prússia. Conjugà el pietisme luterà amb l’idealisme de Fichte i una certa influència de Goethe i Herder. Partidari de l’objectivitat i la minuciositat, fou el principal historiador alemany del s. XIX i exercí una gran influència a Anglaterra i als EUA. Col·laborà decisivament a fundar la Historische Kommission bei der Bayerischen Akademie der Wissenschaften, que dirigí. Entre altres obres, escriví: Geschichte der romanischen und germanischen Völker 1494-1535 (‘Història dels pobles romànics i germànics 1494-1535’, 1824); Die römischen Päpste, ihre Kirche und ihr Staat (‘Els papes romans, llur església i llur estat’, 1834-36), i Neun Bücher preussischer Geschichte (‘Nou llibres d’història prussiana’, 1847-48).